Mammalia d'Elisenda Solsona

"Ja sé que et fa molta impressió imaginar-me quan m'operaven, tan petita, com dius tu, amb les costelles obertes com portes de bar de western." (p. 32) 

"Vaig caure de panxa enlaire i vaig sentir com el cop al cap, tan sec, emprovocava un gust de ferro a la boca" (p. 56)

"Vaig tornar a escodrinyar pels foradets i vaig veure com la dona ja era a pocs metres de la finestra. Tenia tanta por que em vaig estirar al llit i em vaig fer l'adormida, de costat, mirant la paret. L'ombra va tapar la poca llum que entrava per la persiana. La sentia respirar. Notava la seva mirada clavada. Em perforava la pell." (p. 69)

"Aquest espasme a la panxa el sentia idèntic quan seia a la taula de la cuina d'Olesa. als matins, a punt d'anar a l'escola. Quant tant era l'estació que fos perquè tot feia olor de tardor i de començament de curs..." (p. 89)

Beautiful World, Where Are You de Sally Rooney (2021)

L’obra narra la història d’Alice Kelleher, una novel·lista irlandesa, i la seva millor amiga, Eileen Lydon, editora d’una revista literària. En capítols alterns es descriuen les seves vides i els correus electrònics que s’envien mútuament. Els altres dos personatges importants són el nou amant de Kelleher, Felix Brady, que treballa en un magatzem, i Simon Costigan, amic de Lydon, que treballa per a una agència de refugiats. 

L’Alice, en Felix, l’Eileen i en Simon encara són joves, però la vida els comença a atrapar. Es desitgen, s’enganyen entre ells, s’ajunten, es separen. Tenen relacions, s’amoïnen per les relacions, es preocupen per les seves amistats i pel món on viuen. Estan potser a l’última sala il·luminada abans de la foscor, essent testimonis d’alguna cosa? Trobaran una manera de creure en un món bell?

Bangkok Days de Lawrence Osborne (2009)

A few years ago I lived in a neighborhood called Wang Lang. From where I sit now, watching trains cross to Manhattan on the Brooklyn Bridge, my river balcony in Bangkok seems like a patch of paradise forever lost. Disassembled and stowed away in a hopeless corner of the mind, where it's bound to rot. 

At this very hour, when New York seems filled with threatening drama and artificial colors, the Chao Phraya River is filled with gentle monks bobbing around on water taxis. The two cities couldn't be more different. 

There, saffron is the color of dusk. The river brings peace. The monks got off at Wang Lang pier with their umbrellas and mala rosaries, which traditionally contain 108 beads for the 108 passions of men enumerated by Avalokiteshvara. They looked up at the farang drinking his gin and tonic on the balcony, and that look contained both amusement and distance as it asked, "Is that a lonely man?" 

Satèl·lits d'Elisenda Solsona (2019)

 Una nit, sense avís previ, la lluna no surt. Sota aquest cel inesperat transcorren vuit històries íntimes sobre separacions i retrobaments, narracions prenyades d’una bellesa estranya en què no hi manca el punt de fuga màgic. Històries com la dels amants que es busquen per una estació d’esquí abandonada durant la nit més fosca, o la del nen albí que espia el cel amb el telescopi del seu veí; com la de la noia a qui totes les amistats li recomanen que se separi, o la del primer sopar a casa els pares de la parella, una família amb uns rituals pertorbadors. Elisenda Solsona aconsegueix seduir el lector amb uns arguments brillants, on res no és el que sembla, per acabar submergint-lo en un univers emotiu i evocador, capaç de remoure i sorprendre a parts iguals. Són contes que assenyalen la incomprensió mútua com l’escull amb què topen, una vegada i una altra, les relacions humanes. La potència, la força i el talent incontestable amb què estan escrits ens fan saludar la seva autora com una de les veus narratives més enlluernadores dels últims anys, i confiem que el lector es donarà l’oportunitat de descobrir-la.

Normal People de Sally Rooney (2018)

En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut. També és el fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta.

Gent normal és una història delicada sobre com una persona pot transformar la vida d’una altra. És també una novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot, quines relacions de poder i domini s’estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i seductora, perspicaç i atrevida.

Blancor de Jon Fosse (2023)

Un home condueix sense saber on va. Gira a l’esquerra i a la dreta, alternativament, i a la fi s’endinsa en un bosc per una pista forestal plena de bonys. No s’atura fins que el cotxe queda encallat al fang, incapaç d’avançar o retrocedir. Comença a nevar, enfosqueix i fa fred, però en lloc d’anar a buscar ajuda, l’home camina per un corriol del bosc, malgrat que ja ha enfosquit tant que amb prou feines pot veure res entre els arbres. Cada cop s’endinsa més en la foscor. Està cansat i mort de fred quan, al cor de la foscor del bosc, es troba amb una presència lluminosa. 

Blancor és una novel·la brillant sobre la frontera entre la vida i la mort..

Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes (s XVII)

Capítulo XIX

Con esto se fue el bachiller, y don Quijote preguntó a Sancho que qué le había movido a llamarle el Caballero de la Triste Figura, más entonces que nunca.

-Yo se lo diré -respondió Sancho-: porque le he estado mirando un rato a la luz de aquella hacha que lleva aquel malandante, y verdaderamente tiene vuestra merced la más mala figura, de poco acá, que jamás he visto; y débelo de haber causado, o ya el cansancio deste combate, o ya la falta de las muelas y dientes.

-No es eso -respondió don Quijote-; sino que el sabio, a cuyo cargo debe de estar el escribir la historia de mis hazañas le habrá parecido que será bien que yo tome algún nombre apelativo, como lo tomaban todos los caballeros pasados: cual se llamaba el de la Ardiente Espada; cuál, el del Unicornio; aquél, el de las Doncellas; aquéste, el del Ave Fénix; el otro, el Caballero del Grifo; estotro, el de la Muerte; y por estos nombres e insignias eran conocidos por toda la redondez de la tierra. Y así, digo que el sabio ya dicho te habrá puesto en la lengua y en el pensamiento ahora que me llamases el Caballero de la Triste Figura, como pienso llamarme desde hoy en adelante, y para que mejor me cuadre tal nombre, determino de hacer pintar, cuando haya lugar, en mi escudo una muy triste figura.