dimecres, 20 de març del 2013

Petita crònica d'un professor a secundària de Toni Sala (2002)

     "Setembre. Els turistes es passegen pels carrers en calça curta. La realitat de l'institut se sobreposa a la realitat de les vacances, com si una de les dues funcionés a deshora." (pàg. 16)

     "Però jo tinc anys d'experiència, i ells tenen menys coneixement —o coneixement zero— de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida adulta." (pàg. 23)

     "És un esport d’aventura. Cada vegada que coneixem algú, aquest algú ens fa diferents. Nosaltres som sempre nosaltres mateixos —és la maledicció—, però els altres ens fan diferents. Ens destrien, tamisen; seleccionen allò que volen veure en nosaltres —de bo o de dolent, segons què busquin. Ens recreen al mateix temps que nosaltres els recreem a ells. Al mateix temps que nosaltres mateixos ens autorecreem. Quina eina tan fina, quin procediment de destil·lació, estudiar-se a través del que busquem en els altres.” (pàg. 29)

     "—Per cert— diu un professor dels antics, dirigint-se als seus companys de l'any passat—, ahir va trucar la Maria. Dóna records a tothom.
     La Maria és una professora fantasma. Cada començament de curs té els seus professors fantasma. No es diu l'especialitat per no ferir qui les reemplaça. Persones enyorades, professors que el curs passat van deixar un bon record a l'institut, però que aquest curs han estat destinats a un altre centre, o han quedat al carrer, sense feina" (pàg. 32)

     "El noi escriu en diagonal, amb lletra basta, cal·ligrafia il·legible. L'estela tremolosa del guix va deixant paraules inventades, mots units els uns amb els altres com germans siamesos, aberracions gramaticals —gramàtiques— de tota mena: alternança de terminacions verbals en ava i aba, pecats ortogràfics i un desert accentual absolut. La pissarra es va omplint de monstres blancs: malformacions, deformitats, mutilacions, aràcnids i sirenes lèxiques, centaures, quimeres... Què hi fa, aquest nano, a quart d'ESO?" (pàg. 35)

     "Eclipsats al fons de la vall hivernal, disminuïts, secs, els dies del segon trimestre comencen la marxa avui; desfilaran l'un darrere l'altre iguals, sigil·losos, batallons de setmanes, esquadres de mesos que travessaran les pàgines dels llibres de text i les deixaran darrere seu rebregades, plenes de guixots, terra cremada; violaran gramàtiques, saquejaran enciclopèdies, robaran les solucions dels exercicis i minaran la meva llibreta de notes; conrearan lllibretes senceres —cada línia és un solc—, contemplaran quaderns i més quaderns d'apunts de classe. Veuré passar aquests dies silenciosos d'hivern per sobre els caps del alumnes que escriuen, grupets de dies com esbarts d'herbívors de muntanya que trepitgen de puntetes la neu precintada, la neu que amaga i cobreix la terra sòlida, fèrtil, encesa per dins." (pàg. 77)

     "Aquest desconeixement absolut de què els espera darrere el teló, aquest observar des de fora l'existència adulta amb un cervell i amb un cos ja fets, dóna a l'adolescència una alegria forta, capaç de tombar gegants. Són els més joves, bells, espavilats, prometedors; encara poden demostrar-ho tot, en ells és plausible qualsevol fantasia ja definitivament vedada a nosaltres, adults." (pàg 106)

     "Les circumstàncies ja s'encarregaran de capturar aquests adolescents tan prometedors. La xarxa és densa. No hi ha res a fer. Sobre aquestes personalitats tan riques de reflexos s'hi anirà fent una capa de cera bruta i ratllada, de crostes, encarcarada, i al cap de deu anys ja tots aniran per la vida amb l'espasa en una mà i l'escut a l'altra.
     He dit tots però no són ben bé tots. N'hi ha que aguanten molts anys. Els veiem alegres, el temps no passa, sembla que diguin; però el que no passa és la xarxa, el temps sí; fins el dia que es desperten, miren al seu voltant, ens veuen a nosaltres i es pregunten: què hi faig, jo, en aquest cementiri?
     Caminen entre els morts i és un dilema terrible, haver de triar bàndol. La solitud o la mort. La solitud o la destrucció. Aquests arriben a patir molt, i viuen anys i anys sense decidir-se a fer el pas que la vida s'ha estalviat de donar per ells; aquests caminen quilòmetres i quilòmetres arran del precipici, sense decidir-se mai a saltar, esperant que una ventada, un mal pas, una distracció...
     I és el preu de ser diferent dels altres, el preu d'haver-se fet l'espavilat, i els cadàvers, el dia que els ressagats arriben, els fem una bona festa de benvinguda:
     —Ja era hora; trigaves molt; no saps què t'has perdut —diem, riem i quina venjança!
     També entre els professors hi ha persones que no deixen anar l'adolescencia. Es barregen amb els alumnes, es diverteixen amb ells, se'ls veu d'una hora lluny: han encertat l'ofici. Si arriben a fer el ridícul, els critiquem sense contemplacions, i si no, des de baix del precipici, els espiem esperant que cometin d'una vegada el pas en fals." (pàg. 107) 


divendres, 15 de març del 2013

L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez (2011)

   "Durant un temps, de petita, estava convençuda, perquè així l'hi havíem fet creure, que podia obrir i tancar les finestres del cotxe tocant-se la punta del nas. De manera que només calia estar a l'aguait per prémer el botó en el moment oportú. Gairebé sempre era fàcil. De tant en tant, però, ho feia dissimuladament. Com si, moguda per la desconfiança, volgués posar-nos a prova. Però la Nora l'enxampava una vegada sí i l'altra també. Llavors el seu somriure còmplice hauria estat prou motiu per aturar el cotxe i abraçar-la amb totes les meves forces." (pàg. 12)

   "El Robert s'asseu al meu costat i es treu un porro de la butxaca de la camisa.
   Té. Te'l deixo desvirgar.
   M'apropa l'encenedor i faig la primera pipada.
   Sóc incapaç d'empassar-me el fum.
   L'hi torno.
   D'on ha sortit?
   El Robert aspira amb força. Tus.
   Queda inaugurado este pantano.
   És la frase preferida del seu pare, que l'engega amb qualsevol pretext. Com més absurd i inadequat, millor.
   Que enrollat, no?
   M'ha dit que també tenim dret a celebrar el seu aniversari sense estar-nos de res." (pàg. 39)

   "Segur que la Jana sabria trobar-hi alguna utilitat reconfortadora. Vindria corrents pel passadís i em sorprendria amb alguna de les seves pensades inversemblants. Com el vespre que va decidir que havíem de pujar un ninot de neu a l'habitació de l'hotel perquè no passés fred a la nit i no va entendre que no compartís el seu entusiasme.
  Per què dius que és imposible?
  Perquè es fondrà.
  No hi ha res impossible. Podem deixar la porta de la nevera oberta." (pàg. 41)

   "El Robert i jo, expulsats de classe, esperem a la porta de l'aula.
   L'hermano Estruch ens veu des del final del passadís.
   Ustedes, vengan aquí.
   Quan ens hi acostem es fica la mà a la butxaca de la sotana, treu la capsa de pastilles Juanoola i ens dóna una hòstia
   El cuerpo de Cristo
   Pa àzim amb gust de regalèssia.
   Amen" (pàg. 138)

dimarts, 12 de març del 2013

Historia universal de la infamia de Jorge Luís Borges (1935)

Del rigor en la ciencia 

     En aquel imperio, el arte de la cartografía logró tal perfección que el mapa de una sola provincia ocupaba toda una ciudad, y el mapa del imperio, toda una provincia. Con el tiempo, esos mapas desmesurados no satisfacieron y los colegios de cartógrafos levantaron un mapa del imperio, que tenía el tamaño del imperio y coincidía puntualmente con él. Menos adictas al estudio de la cartografía, las generaciones siguientes entendieron que ese dilatado mapa era inútil y no sin impiedad lo entregaron a las inclemencias del Sol y de los inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas ruinas del mapa, habitadas por animales y por mendigos; en todo el país no hay otra reliquia de las disciplinas geográficas.
                             Suárez Miranda: Viajes de varones prudentes, libro cuarto, cap. xlv, Lérida, 1658.

divendres, 8 de març del 2013

Gemma Freixas guanya el XV Roc Boronat 2013

Gemma Freixas (Barcelona, 1962) ha guanyat el XV Premi Roc Boronat de literatura catalana organitzat per l'ONCE a Catalunya. El premi, dotat amb 6.000 euros, reconeix l'obra presentada amb el títol 'Casino Santa Isabel', ambientada a l'antiga colònia espanyola de Guinea durant el seu procés d'independència i que serà publicat pròximament per edicions Proa.

Aquest any s'ha batut el rècord d'obres presentades, amb un total de 68. Pel que fa al concurs d'obres circumscrit a persones cegues amb discapacitat visual greu s'ha multiplicat per tres el nombre de participants respecte a l'anterior edició, segons ha informat l'ONCE. Pasqual Bernat López ha guanyat l'apartat de prosa dotat amb 900 euros amb l'obra 'El vestit verd', mentre que Matilde Elena Peralta Valero ha aconseguit el guardó de poesia, dotat amb 600 euros, amb l'obra 'Nua'.

Durant l'acte d'aquests premis, que tindrà lloc el pròxim 14 de març a l'auditori de l'ONCE a Catalunya, es rendirà homenatge a l'escriptor Matthew Tree, a qui es lliurarà un exemplar en Braille de l'obra 'Negre de merda:el racisme explicat als blancs' i un altre en suport sonor de la seva obra 'Memòries'.

El jurat de l'edició d'aquest any dels premis ha estat presidit pel delegat territorial de l'ONCE a Catalunya, Xavier Grau, i integrat per Ester Franquesa, directora General de Política Lingüística de la Generalitat. També hi han format part Vicenç Villatoro, escriptor i director de l'Institut Ramon Llull; Josep Lluch, editor de Proa; Bel Olid, guanyadora de l'anterior edició, Marc Oriol, professor i Leandro Lamor, Delegat de l'Agència EFE a Catalunya

L'escuma dels dies de Boris Vian (1946)

"Va buidar l'aigua del bany fent un forat al cul de la banyera. El terra de la cambra de bany, enrajolat de gres vidriat de color groc clar, feia pendent i escolava l'aigua cap a un orifici situat just damunt del despatx del llogater del pis de sota. De feia poc, sense avisar Colin, aquest havia canviat el despatx de lloc. Ara l'aigua queia damunt el seu rebost." (pàg. 11)

"Va mostrar la seva tarja d'abonament, que va fer l'ullet al porter, amb l'ajuda de dos orificis perforats. El porter li va contestar amb un somriure complice, però no es va estar d'obrir una tercera bretxa en el bristol de color taronja, i la tarja va quedar cega." (pàg. 20)

"—I com s'executa això?
—De la manera següent: «Agafeu un botifarró que escorxareu, tot i que cridi. Guardeu acuradament la pell»..." (pàg. 27)

"Es van posar a caminar, seguint la primera vorera que van trobar. Un nuvolet rosa va caure del cel i se'ls va acostar.
—Jo també vinc! —va dir
—Endavant! —va dir Colin
I el nuvolet els va embolcallar. Al seu interior feia calor i se sentia olor de canyella ensucrada." (pàg. 45)

"El metro estava vorejat, a banda i banda, per dues fileres de gàbies de grans dimensions, en les quals els Arranjadors Urbans guardaven els coloms de recanvi per a les places i els monuments. Hi havia, també, els vivers dels pardals i els teuladins. La gent no hi baixava gaire perquè les ales de tots aquests ocells feien grans corrents d'aire en les quals suraven minúscules plomes blanques i blaves." (pàg. 47)

"El raig del fixador polvoritzat va colpejar la corbata al bell mig del nus. La corbata va fer un estremiment ràpid i va quedar immòbil, clavada per l'enduriment de la resina." (pàg. 60)

"A l'entrada de l'església, les vagonetes estaven a punt. Colin i Alise es van instal·lar a la primera i van sortir de seguida. Passaven per un corredor fosc que feia olor de religió. La vagoneta lliscava sobre els rails amb un renou de tempesta i la música ressonava amb força. Al final del corredor, la vagoneta va enfonsar una porta, va girar en angle dret i el Sant va aparèixer embolcallat amb una llum verda. Feia una ganyota terrible i Alise es va prémer contra Colin. Teranyines els fregaven la cara i els tornaven a la memòria bocins de pregàries. La segona visió va ser la de la Verge i a la tercera, davant Déu, que tenia un ull de vellut i un posat no gaire content, Colin va recordar la pregària sencera i la va poder dir a Alise" (pàg. 63)

"La música no parava i la gent ballava dins l'església on se servia gelat beneït i refrescos piadosos, acompanyats de sandvitxos de bacallà." (pàg. 66)

"—T'he dit que t'estimava a l'engròs i al detall
—Aleshores, detalla-m'ho —va dir Chloé, deixant-se anar als braços de Colin, manyaga com una culebra." (pàg. 72)

"Sons de trompa d'elefant es van sentir al carrer i Chick es va abocar per la finestra de la seva llotja. Al lluny, la silueta de Jean-Sol Partré emergia d'un palanquí blindat, sota el qual l'esquena de l'elefant, rugosa i rebregada, agafava un aspecte insòlit a la llum d'un far vermell." (pàg. 78)

"El ratolí, dret damunt les potes de darrera, gratava amb les mans una de les rajoles entelades. Allí on havia gratat tornava a brillar.
—Molt bé! —va dir Nicolas—. Ho estàs aconseguint! Quin èxit!
El ratolí es va aturar, panteixant i va ensenyar a Nicolàs l'extrem de les seves mans, encetades i ensangonades." (pàg. 84)

"Al lloc on els rius desemboquen al mar, es forma una barrera difícil de franquejar i grans remolins escumosos, on dansen les restes dels naufragis. Entre la nit de fora i la llum del capçal, els records fluïen de la foscor, xocaven contra la claror i, ara immersos, ara surant, mostraven els seus ventres blancs i les esquenes platejades." (pàg. 92)