dimarts, 28 de juliol del 2015

Els castellans (2011) de Jordi Puntí

"Per nosaltres, entrar al Sidney volia dir que t’havies fet gran: hi anaves per veure la pel·lícula de veritat, perquè en tenies ganes. Alguna vegada, però, resultava que la nostra part infantil encara s’avorria i llavors baixàvem encongits pels passadissos fins a les primeres files, a sota de la pantalla mateix, i mig ajaguts a les butaques ens distrèiem amb el que fos. Envalentits per la presència d’aquells rostres gegantins damunt nostre, cridàvem, ens barallàvem de broma, rèiem per qualsevol animalada, emprenyàvem les parelles que havien triat aquella zona apartada per fer manetes"

"Fa anys que el Sidney Cinema va tancar. És la mateixa història trista de tot arreu. Avui dia, però, rere les vidrieres empolsegades encara s’hi pot entreveure el vestíbul, les portes obertes que conviden a entrar, la barra llarga i noble. Els vells fotogrames que el decoraven resten intactes com si fessin guàrdia al mausoleu dels nostres somnis."