dissabte, 21 d’octubre del 2017

Incèrta Glòria de Joan Sales (1971)


     Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres? Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat tan sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència —la lucidesa davant el nores, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.
     ¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança?¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?
     Eixteixen tantes coses sense suc ni bruc, ¿i Déu no existiria?