dimarts, 16 de juny de 2020

23è Premi de narrativa curta per Internet Tinet

Pel que fa al veredicte del 23è Premi de narrativa curta per Internet Tinet, dotat amb 1.000 €, al qual s’han presentat 252 treballs, el jurat, integrat per Teresa Colom, Alba Dalmau, Lurdes Malgrat, Xavier Mas Craviotto, Albert Ventura i Amadeu Roig com a secretari, ha decidit declarar guanyador el relat Els nigrants, d’Eloy Martínez Simón (Vilassar de Mar), pels motius següents:
És un text original, d’actualitat, de discriminació, de denúncia social, molt pensat i que sap on vol arribar. Assenyalar el domini de la trama, una estructura narrativa molt calculada que manté l’interès de tot la narració, i un desenllaç amb un gir final que aporta significat i sentit al text.
A més a més, el jurat ha decidit fer una menció especial del conte Els jardinets, de Daniel Vargas Vargas (Rubí), pels motius següents:
És original, ben escrit i ben estructurat, amb un punt de vista narratiu particular que dona força al relat que parla de persones “fora de la societat” d’una manera estranya i atrevida.
Aquests dos relats seran publicats per Cossetània edicions, en un volum que aplegarà, també, els següents altres 13 contes, també seleccionats pel jurat:
  • Educació sentimental, d’Isabel Olesti Prats (Barcelona)
  • Amics desiguals, de Roger Sunyer i Tacher (Santa Perpètua de la Mogoda)
  • Auxili!, d’Edgar Cotes i Argelich (Cornellà de Llobregat)
  • El límit dels mapes, de Glòria de Castro Pascual (Llubí, Mallorca)
  • El llop i l'arròs caldós, de Santiago Diaz i Cano (les Piles, la Safor)
  • El segon amor, de Georgina Argimon Maza (Barcelona)
  • La conspiració de la Blatta Orientalis, d’Enric Casanovas Beltran (Mataró)
  • La mort d'Utopia, de Guifré Illa Bachs (el Masnou)
  • Perfum de terra, de Teresa Guiluz i Vidal (Vilanova i la Geltrú)
  • Reflexos, d’Alba Romanyà Serrasolsas (Barcelona)
  • Confessions, de Núria Naval (Reus)
  • La Bartleby, de Joan Altimiras Ruiz (Barcelona)
  • L’últim tren, de Teresa Barba (Barcelona)

diumenge, 24 de maig de 2020

Collected Stories de James Salter (2014)

Salter retrata matrimonis que trontollen i relacions que s’ensorren, i explora temes com l’amor i el desamor, l’engany i el desengany, la incomunicació, la soledat o la passió. Sobri, subtil i afilat però mai inaccessible, capaç d’il·luminar les foscors que s’amaguen darrere les parelles aparentment convencionals i amb un talent especial per als diàlegs vius i directes, Salter s’ha guanyat un lloc a la prestatgeria dels imprescindibles de la literatura universal.

dilluns, 27 d’abril de 2020

Permagel d'Eva Baltasar (2018)

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d’una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar, desactivar la mare obsessa de la salut, la germana obsessa de la felicitat, negar-se a pagar el deute del que han invertit en tu: no hi ha res a esperar d’una lesbiana suïcida. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s’esquerdi. I començar.
“La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols”, diu l’heroïna, i es posa a caminar sense agafadors. La seva vida lliure, mortalment sorprenent, tiba de banda a banda d’aquesta novel·la com la corda del funambulista a cent metres d’altura. Eva Baltasar la camina amb el desafiament i l’elegància dels escriptors de raça.
La voga de la literatura de dones fa tant més oportuna la publicació d’aquest llibre com la veu que el sosté no té res de tòpicament feminista. Poques obres han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony —paraula lícita en una prosa cruament elegant. Més enllà d’una subtil xarxa de relacions entre dones d’una mateixa família i entre dones amants, la gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força que assetja i rebenta l’escut que li oposes —el permagel.

divendres, 17 d’abril de 2020

Lost in Music de Giles Smith

Estimat lector, ¿ets dels que segueixen escoltant discos de vinil? ¿Recordes quin va ser el primer single que et vas comprar amb la paga setmanal? I sobretot, ¿recordes quin va ser l'últim? ¿A vegades plores, metafòricament o no, quan revius la bellesa de les caràtules dels elapés? ¿Has mentit alguna vegada sobre el primer concert al qual vas anar? ¿Ets capaç de discutir durant unes quantes hores i cerveses quin és el millor disc dels Smiths? ¿Segueixes fórmules complicades per classificar els teus discos? ¿Et negues a reconèixer que t'agradaven Jethro Tull, tot i que en tens un disc? ¿Et vas aprofitar dels discos del teu germà gran per ser musicalment precoç? ¿Tenies la intenció de formar un grup a l'adolescència, però no va funcionar per culpa dels egos dels teus suposats amics?

Si has contestat que sí a una o diverses preguntes, aleshores has de llegir Lost in Music. Una odisea pop, de Giles Smith, que acaba de publicar l'editorial Contra, de Barcelona. A Contra editen llibres sobre música i sobre futbol, bona literatura periodística, i de mica en mica estan fent un catàleg de luxe: Greil Marcus, Simon Kuper, Toni Padilla, Simon Reynolds... En el cas de Lost in Music, es tracta d'un exercici de memòria que té la música pop com a eix central. Smith escriu amb sentiment i humor, i tot s'explica per la influència musical: l'amor, els amics, la vanitat personal de conèixer una estrella fugaç com Nik Kershaw, el fracàs del teu propi grup, la relació amb els teus pares i germans... «He crescut amb el pop, i el pop ha crescut amb mi», escriu l'autor.

Lost in Music va sortir el 1995, el mateix any que Alta fidelitat, de Nick Hornby, y de seguida va fer la connexió generacional. ¿Com és que es tradueix ara, gairebé 20 anys després? Doncs perquè, a més de la qualitat intemporal, el llibre és un homenatge a la música tal com l'enteníem a finals del segle XX, com una cosa que colonitzava les nostres vides i els donava sentit. No sé si avui dia passa el mateix, no ho crec. Em fa por que el mercat digital també ha arrasat tot aquell món, o submón, i perduts com estem, l'únic que ens queda és la nostàlgia.

Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014

diumenge, 8 de març de 2020

24è premi Terra de fang de Deltebre

L’Ajuntament de Deltebre ha donat a conèixer els guanyadors del 24è premi literari Terra de Fang

La guanyadora en la categoria de Prosa ha estat per al lleidatà Alfred Barrau, amb l’obra anomenada Segones oportunitats. En la categoria de Poesia, el guanyador ha estat David Bo, de Camarles, amb l’obra Casacamí. El premi especial a l’Autor Local ha estat per Alba Llambrich, amb l’obra titulada El transbordador Garriga. En categoria juvenil, el premi especial a l’Autor Local ha estat per a Clara Casanova, de 16 anys, amb l’obra anomenada Gàbia daurada. Tant el premi Recerca com el de concurs de Cartells per anunciar els propers Terra de Fang, han quedat deserts segons la valoració del jurat

dilluns, 25 de novembre de 2019

XXVI Premi Vent de Port 2019

Reunit el dia 16 de novembre, el jurat d’excepcionalitat de la 26ª edició del Premi Vent de Port, compost per Vicenç Llorca, Ada Castells, Joan Graell i Josep Fabà; després d’examinar la totalitat dels contes presentats a la convocatòria d’enguany, acorda classificar com a finalistes els treballs següents:

Adrià Aguacil Portillo  En Martí i el submarí
Àngels Farrero i Biel   El llegat
Carles Castell Puig     El meu primer japonés
Farners Casas Fontcuberta       Jo demano pel Lluís Puigdefolch Cabestany
Jacint Bofias i Alberch         Ífaris, el Primer
Joan Pinyol Colom       El meu Cristino
Joan Vicenç i Pueyo     Un dia a la vida de Mi Senyara Josep
Joaquim Casal Fàbrega   Les papallones
Josep M. Seró Domènech  Error celestial
M. Carmen Saez Lorente  La tenacitat
Marta Amigo i Olmos     Vellut vermell
Marta Tarrés Abella     La dona més bonica del món
Montse Milan Moliné     El davantal brut
Pol Borell Falcó        Maig de 1348
Ramon Gallart Palau     Trenta-dos peus

I atorga per majoria el premi a l’obra Els camins de Déu de Rosa Gurrera Martínez.

dissabte, 28 de setembre de 2019

High Fidelity de Nick Hornby (1995)

 I guess you could see it as bitterness, if you wanted to. I don't think of myself as bitter, but I have disappointed myself; I thought I was going to turn out to be worth a bit more than this, and maybe that disappointment comes out all wrong. It's not just the work; it's not just the thirty-five-and-single thing, although none of this helps. It's . . . oh, I don't know. Have you ever  looked at a picture of yourself when you were a kid? Or pictures of famous people when they were kids? It seems to me that they can either make you happy or sad. There's a lovely picture of Paul McCartney as a little boy, and the first time I saw it, it  made me feel good: all that talent, all that money, all those years of blissed-out domesticity, a rock-solid marriage and lovely kids, and he doesn't even know it yet. (...)

  Over the last couple of years, the photos of me when I was a kid, the ones that I never wanted old girlfriends to see . . . well,   they've started to give me a little pang of something, not unhappiness, exactly, but some kind of quiet, deep regret. There's one of me in a cowboy hat, pointing a gun at the camera, trying to look like a cowboy but failing, and I can hardly bring myself to look at it now. Laura thought it was sweet (she used that word! Sweet, the opposite of sour!) and pinned it up in the  kitchen, but I've put it back in a drawer. I keep wanting to apologize to the little guy: 'I'm sorry, I've let you down. I was the person who was supposed to look after you, but I blew it: I made wrong decisions at bad times, and I turned you into me.'See, he would have wanted to see Barry's band; he wouldn't have worried too much about Ian’s dungarees or Penny's flashlight-pen (he would have loved Penny's flashlight-pen) or Charlie's trips to the States. He wouldn't have understood, in fact, why I was so down on all of them. If he could be here now, if he could jump out of that photo and into this shop, he'd run straight out of the door and back to 1967 as fast as his little legs would carry him.