diumenge, 4 de febrer de 2018

Jane Eyre de Charlotte Brontë (1847)

Jane Eyre, òrfena de molt petita, aprèn aviat a afrontar els entrebancs que la vida li presenta, primer sota la tutela de la seva rica i malèvola tieta Reed, i anys després sota el règim opressiu de l'orfenat Lowood, on passarà de ser una nena estoica, maltractada i abnegada a una dona intel·lectual i apassionada amb dificultats per trobar el seu lloc en el món. Modesta, incòmoda, franca, independent, rebel davant de les injustícies i amb una inquietud intel·lectual no sempre ben entesa, escapa del seu destí quan se li presenta l'oportunitat de fer d'institutriu a casa de Lord Rochester. Però les coses no seran tan fàcils com semblen.Jane Eyre, novel·la gòtica per excel·lència, presenta el retrat d'una dona que, amb inusual franquesa i un apassionat sentit de la dignitat i la justícia, refusa d'acceptar la plaça que la societat li adjudica.

diumenge, 17 de desembre de 2017

X Premi Helena Jubany

Reunits a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró a les set i deu del vespre del dia 21 de novembre de 2017, els membres del Jurat –format per Cristina Valls, Elvira Carrió, Esteve Guardiola, Llorenç Soldevila, Núria Ribas, Roser Trilla, Xavier Vidal i Joan Jubany, que actua com a secretari amb veu però sense vot, i en absència de Roser Ros, que es va excusar per la seva no assistència– inicien el procediment per triar l’obra guanyadora del X Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats, al qual s’han presentat 57 treballs.
Per començar, cada membre del Jurat manifesta quins són els originals que considera que poden optar a ser premiats.
Els textos que els membres del Jurat mencionen com a aspirants al premi són els següents, relacionats per nombre de mencions i ordre de presentació al concurs:
• Amb una menció: Sira, La revolta del nom de les coses, Lletres encadenades, En la mirada, el món, Des d’Alzheimer amb humor i altres contes, Vint-i-un dies per esborrar els mals pensaments i altres contes, La filla de la lluna i Subjectes perduts.
• Amb dues mencions: Cinc contes d’estiu, Anècdotes de quan pensava que l’amor començava i acabava amb tu, Licos, Torna-la a posar, tia, La maleta rosa i El paradigma Manel.
• Amb tres mencions: Gomes de pollastre i Històries obertes.
• Amb quatre o més mencions: Janus (1613 dC), El passeig de la bellesa de la srta. Crisanta, Nas de Perdiguer i El desconcert d’en Boyle.
Tot seguit, els membres del Jurat, després de raonar el perquè de llurs mencions, decideixen centrar-se en la valoració de les obres que n’han obtingut tres o més. Exposen, llavors, i comenten críticament les característiques i valors de cadascuna d’elles i els aspectes, tant els positius com els negatius, i en llegeixen fragments. Finalment, després de successives elminacions acorden per unanimitat atorgar el X Premi Helena Jubany a l’obra titulada El descocert d’en Boyle de  Carles Torres, veí de Formentera.

dimarts, 5 de desembre de 2017

La invención de Morel d'Adolfo Bioy Casares (1953)

Un fugitiu assetjat per la justícia arriba en un bot de rems a una illa deserta sobre la qual s'alcen algunes construccions abandonades. Però un dia, aquest home solitari sent que ja no ho és, perquè a l'illa han aparegut altres éssers humans. Els observa, els espia, segueix les seves passes i intenta esbrinar les seves converses. Aquest és el punt de partida del misteri, del trànsit continu de la realitat a l'al·lucinació, que a poc a poc porta el fugitiu fins a l'aclariment de tots els enigmes. Aquest llibre es pot comparar, per dret propi, amb els relats més perfectes d'Edgar Allan Poe. La seva trama enginyosa, sàviament desplegada i, sobretot, l'admirable originalitat de la idea entorn de la qual gira l'acció, han convertit a La invención de Morel en una de les obres mestres indiscutibles de la literatura fantàstica.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Cims borrascosos d'Emily Brontë (1847)

Edgar Linton had a sweet, low manner of speaking, and pronounced his words as you do: that’s less gruff than we talk here, and softer.

‘I’m not come too soon, am I?’ he said, casting a look at me: I had begun to wipe the plate, and tidy some drawers at the far end in the dresser.

‘No,’ answered Catherine.  ‘What are you doing there, Nelly?’

‘My work, Miss,’ I replied.  (Mr. Hindley had given me directions to make a third party in any private visits Linton chose to pay.)

She stepped behind me and whispered crossly, ‘Take yourself and your dusters off; when company are in the house, servants don’t commence scouring and cleaning in the room where they are!’

‘It’s a good opportunity, now that master is away,’ I answered aloud: ‘he hates me to be fidgeting over these things in his presence.  I’m sure Mr. Edgar will excuse me.’

‘I hate you to be fidgeting in my presence,’ exclaimed the young lady imperiously, not allowing her guest time to speak: she had failed to recover her equanimity since the little dispute with Heathcliff.

‘I’m sorry for it, Miss Catherine,’ was my response; and I proceeded assiduously with my occupation.

She, supposing Edgar could not see her, snatched the cloth from my hand, and pinched me, with a prolonged wrench, very spitefully on the arm.  I’ve said I did not love her, and rather relished mortifying her vanity now and then: besides, she hurt me extremely; so I started up from my knees, and screamed out, ‘Oh, Miss, that’s a nasty trick!  You have no right to nip me, and I’m not going to bear it.’

‘I didn’t touch you, you lying creature!’ cried she, her fingers tingling to repeat the act, and her ears red with rage.  She never had power to conceal her passion, it always set her whole complexion in a blaze.

‘What’s that, then?’ I retorted, showing a decided purple witness to refute her.

She stamped her foot, wavered a moment, and then, irresistibly impelled by the naughty spirit within her, slapped me on the cheek: a stinging blow that filled both eyes with water.

‘Catherine, love!  Catherine!’ interposed Linton, greatly shocked at the double fault of falsehood and violence which his idol had committed.

‘Leave the room, Ellen!’ she repeated, trembling all over.

Little Hareton, who followed me everywhere, and was sitting near me on the floor, at seeing my tears commenced crying himself, and sobbed out complaints against ‘wicked aunt Cathy,’ which drew her fury on to his unlucky head: she seized his shoulders, and shook him till the poor child waxed livid, and Edgar thoughtlessly laid hold of her hands to deliver him.  In an instant one was wrung free, and the astonished young man felt it applied over his own ear in a way that could not be mistaken for jest.  He drew back in consternation.  I lifted Hareton in my arms, and walked off to the kitchen with him, leaving the door of communication open, for I was curious to watch how they would settle their disagreement.  The insulted visitor moved to the spot where he had laid his hat, pale and with a quivering lip.

‘That’s right!’ I said to myself.  ‘Take warning and begone!  It’s a kindness to let you have a glimpse of her genuine disposition.’

‘Where are you going?’ demanded Catherine, advancing to the door.

He swerved aside, and attempted to pass.

‘You must not go!’ she exclaimed, energetically.

‘I must and shall!’ he replied in a subdued voice.

‘No,’ she persisted, grasping the handle; ‘not yet, Edgar Linton: sit down; you shall not leave me in that temper.  I should be miserable all night, and I won’t be miserable for you!’

‘Can I stay after you have struck me?’ asked Linton.

Catherine was mute.

‘You’ve made me afraid and ashamed of you,’ he continued; ‘I’ll not come here again!’

Her eyes began to glisten and her lids to twinkle.

‘And you told a deliberate untruth!’ he said.

‘I didn’t!’ she cried, recovering her speech; ‘I did nothing deliberately.  Well, go, if you please—get away!  And now I’ll cry—I’ll cry myself sick!’

She dropped down on her knees by a chair, and set to weeping in serious earnest.  Edgar persevered in his resolution as far as the court; there he lingered.  I resolved to encourage him.

‘Miss is dreadfully wayward, sir,’ I called out.  ‘As bad as any marred child: you’d better be riding home, or else she will be sick, only to grieve us.’

The soft thing looked askance through the window: he possessed the power to depart as much as a cat possesses the power to leave a mouse half killed, or a bird half eaten.  Ah, I thought, there will be no saving him: he’s doomed, and flies to his fate!  And so it was: he turned abruptly, hastened into the house again, shut the door behind him; and when I went in a while after to inform them that Earnshaw had come home rabid drunk, ready to pull the whole place about our ears (his ordinary frame of mind in that condition), I saw the quarrel had merely effected a closer intimacy—had broken the outworks of youthful timidity, and enabled them to forsake the disguise of friendship, and confess themselves lovers.

dimecres, 22 de novembre de 2017

XXIV Premi Vent de Port 2017

Reunit el dia 18 de novembre, el jurat de la 24ª edició del Premi Vent de Port, compost per Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Jordi Masó i Josep Fabà, després d’examinar la totalitat dels 108 contes presentats a la convocatòria d’enguany, acorda classificar com a finalistes els treballs següents:
David Puig Ferrer El cupcake de Proust
Salvador Vergés i Cubí El secret del Molí
Miquel Darnés i Cirera Sense accent
Sònia Saumell i Guillem La síndrome de Serinus Canarius
Adrià Ibàñez Pelegrí L’enemic invisible
Pere Cullell Viñolas Muts i a la gàbia
Xavier Serra Guasch Sobre de Manila
Mercè Bagaria Mellado En Fabià no hi és
Farners Casas Fontcuberta Hi plana l’àngel de la mort damunt la terra eixuta
Remei Romanos Madriles La llevadora de Port Pi
Carme Castellarnau i Arfelis El dinar
Víctor Jiménez de Miguel Sum vermis (torna un clàssic)
Lliris Pico i Carbonell D’amor i de cendra
Marta Amigó i Olmos Sicari
Elisabet Sanz Mirats El senyal
I atorga per majoria el premi a l’obra “Passions que maten” de Carles Dinarès Turell.
Carles Dinarès Turell Passions que maten

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Incèrta Glòria de Joan Sales (1971)

     Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres? Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat tan sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència —la lucidesa davant el nores, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.
     ¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança?¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?
     Eixteixen tantes coses sense suc ni bruc, ¿i Déu no existiria?

dissabte, 2 de setembre de 2017

T'estimo si he begut, d'Empar Moliner (2004)

Un grup feminista que organitza una xerrada contra la discriminació, un home que s'enfada amb el seu nòvio després de somiar que l'enxampa al llit amb un altre o una parella que assisteix al curset obligatori per pares adoptius. Els tretze contes de T'estimo si he begut són retrats, entre còmics i amargs, de la vida moderna, escrits amb un estil tan rigorós com desvergonyit que la crítica ha qualificat de "turbulent, descarat i ple d'enginy".