dimarts, 5 de desembre de 2017

La invención de Morel d'Adolfo Bioy Casares (1953)

Un fugitiu assetjat per la justícia arriba en un bot de rems a una illa deserta sobre la qual s'alcen algunes construccions abandonades. Però un dia, aquest home solitari sent que ja no ho és, perquè a l'illa han aparegut altres éssers humans. Els observa, els espia, segueix les seves passes i intenta esbrinar les seves converses. Aquest és el punt de partida del misteri, del trànsit continu de la realitat a l'al·lucinació, que a poc a poc porta el fugitiu fins a l'aclariment de tots els enigmes. Aquest llibre es pot comparar, per dret propi, amb els relats més perfectes d'Edgar Allan Poe. La seva trama enginyosa, sàviament desplegada i, sobretot, l'admirable originalitat de la idea entorn de la qual gira l'acció, han convertit a La invención de Morel en una de les obres mestres indiscutibles de la literatura fantàstica.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Cims borrascosos d'Emily Brontë (1847)

Edgar Linton had a sweet, low manner of speaking, and pronounced his words as you do: that’s less gruff than we talk here, and softer.

‘I’m not come too soon, am I?’ he said, casting a look at me: I had begun to wipe the plate, and tidy some drawers at the far end in the dresser.

‘No,’ answered Catherine.  ‘What are you doing there, Nelly?’

‘My work, Miss,’ I replied.  (Mr. Hindley had given me directions to make a third party in any private visits Linton chose to pay.)

She stepped behind me and whispered crossly, ‘Take yourself and your dusters off; when company are in the house, servants don’t commence scouring and cleaning in the room where they are!’

‘It’s a good opportunity, now that master is away,’ I answered aloud: ‘he hates me to be fidgeting over these things in his presence.  I’m sure Mr. Edgar will excuse me.’

‘I hate you to be fidgeting in my presence,’ exclaimed the young lady imperiously, not allowing her guest time to speak: she had failed to recover her equanimity since the little dispute with Heathcliff.

‘I’m sorry for it, Miss Catherine,’ was my response; and I proceeded assiduously with my occupation.

She, supposing Edgar could not see her, snatched the cloth from my hand, and pinched me, with a prolonged wrench, very spitefully on the arm.  I’ve said I did not love her, and rather relished mortifying her vanity now and then: besides, she hurt me extremely; so I started up from my knees, and screamed out, ‘Oh, Miss, that’s a nasty trick!  You have no right to nip me, and I’m not going to bear it.’

‘I didn’t touch you, you lying creature!’ cried she, her fingers tingling to repeat the act, and her ears red with rage.  She never had power to conceal her passion, it always set her whole complexion in a blaze.

‘What’s that, then?’ I retorted, showing a decided purple witness to refute her.

She stamped her foot, wavered a moment, and then, irresistibly impelled by the naughty spirit within her, slapped me on the cheek: a stinging blow that filled both eyes with water.

‘Catherine, love!  Catherine!’ interposed Linton, greatly shocked at the double fault of falsehood and violence which his idol had committed.

‘Leave the room, Ellen!’ she repeated, trembling all over.

Little Hareton, who followed me everywhere, and was sitting near me on the floor, at seeing my tears commenced crying himself, and sobbed out complaints against ‘wicked aunt Cathy,’ which drew her fury on to his unlucky head: she seized his shoulders, and shook him till the poor child waxed livid, and Edgar thoughtlessly laid hold of her hands to deliver him.  In an instant one was wrung free, and the astonished young man felt it applied over his own ear in a way that could not be mistaken for jest.  He drew back in consternation.  I lifted Hareton in my arms, and walked off to the kitchen with him, leaving the door of communication open, for I was curious to watch how they would settle their disagreement.  The insulted visitor moved to the spot where he had laid his hat, pale and with a quivering lip.

‘That’s right!’ I said to myself.  ‘Take warning and begone!  It’s a kindness to let you have a glimpse of her genuine disposition.’

‘Where are you going?’ demanded Catherine, advancing to the door.

He swerved aside, and attempted to pass.

‘You must not go!’ she exclaimed, energetically.

‘I must and shall!’ he replied in a subdued voice.

‘No,’ she persisted, grasping the handle; ‘not yet, Edgar Linton: sit down; you shall not leave me in that temper.  I should be miserable all night, and I won’t be miserable for you!’

‘Can I stay after you have struck me?’ asked Linton.

Catherine was mute.

‘You’ve made me afraid and ashamed of you,’ he continued; ‘I’ll not come here again!’

Her eyes began to glisten and her lids to twinkle.

‘And you told a deliberate untruth!’ he said.

‘I didn’t!’ she cried, recovering her speech; ‘I did nothing deliberately.  Well, go, if you please—get away!  And now I’ll cry—I’ll cry myself sick!’

She dropped down on her knees by a chair, and set to weeping in serious earnest.  Edgar persevered in his resolution as far as the court; there he lingered.  I resolved to encourage him.

‘Miss is dreadfully wayward, sir,’ I called out.  ‘As bad as any marred child: you’d better be riding home, or else she will be sick, only to grieve us.’

The soft thing looked askance through the window: he possessed the power to depart as much as a cat possesses the power to leave a mouse half killed, or a bird half eaten.  Ah, I thought, there will be no saving him: he’s doomed, and flies to his fate!  And so it was: he turned abruptly, hastened into the house again, shut the door behind him; and when I went in a while after to inform them that Earnshaw had come home rabid drunk, ready to pull the whole place about our ears (his ordinary frame of mind in that condition), I saw the quarrel had merely effected a closer intimacy—had broken the outworks of youthful timidity, and enabled them to forsake the disguise of friendship, and confess themselves lovers.

dimecres, 22 de novembre de 2017

XXIV Premi Vent de Port 2017

Reunit el dia 18 de novembre, el jurat de la 24ª edició del Premi Vent de Port, compost per Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Jordi Masó i Josep Fabà, després d’examinar la totalitat dels 108 contes presentats a la convocatòria d’enguany, acorda classificar com a finalistes els treballs següents:
AUTOR TÍTOL
David Puig Ferrer El cupcake de Proust
Salvador Vergés i Cubí El secret del Molí
Miquel Darnés i Cirera Sense accent
Sònia Saumell i Guillem La síndrome de Serinus Canarius
Adrià Ibàñez Pelegrí L’enemic invisible
Pere Cullell Viñolas Muts i a la gàbia
Xavier Serra Guasch Sobre de Manila
Mercè Bagaria Mellado En Fabià no hi és
Farners Casas Fontcuberta Hi plana l’àngel de la mort damunt la terra eixuta
Remei Romanos Madriles La llevadora de Port Pi
Carme Castellarnau i Arfelis El dinar
Víctor Jiménez de Miguel Sum vermis (torna un clàssic)
Lliris Pico i Carbonell D’amor i de cendra
Marta Amigó i Olmos Sicari
Elisabet Sanz Mirats El senyal
I atorga per majoria el premi a l’obra “Passions que maten” de Carles Dinarès Turell.
AUTOR TÍTOL
Carles Dinarès Turell Passions que maten

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Incèrta Glòria de Joan Sales (1971)


     Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres? Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat tan sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència —la lucidesa davant el nores, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.
     ¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança?¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?
     Eixteixen tantes coses sense suc ni bruc, ¿i Déu no existiria?

dissabte, 2 de setembre de 2017

T'estimo si he begut, d'Empar Moliner (2004)

Un grup feminista que organitza una xerrada contra la discriminació, un home que s'enfada amb el seu nòvio després de somiar que l'enxampa al llit amb un altre o una parella que assisteix al curset obligatori per pares adoptius. Els tretze contes de T'estimo si he begut són retrats, entre còmics i amargs, de la vida moderna, escrits amb un estil tan rigorós com desvergonyit que la crítica ha qualificat de "turbulent, descarat i ple d'enginy".

dijous, 3 d’agost de 2017

3er Premi Guillem de Belibasta

La 3a edició del Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura va comptar fins a un total de 43 treballs presentats de diversos autors d'arreu del domini lingüístic i de totes les edats. El jurat va seleccionar les següents obres finalistes:

  • El misteriós bosc de la bruixa d'Erinyà, d'Albert Llanos Serral (Tarragona)
  • El secret del corb, de Jordi Quera (Peramola)
  • Foc i mel, d'Aniol Florensa Tort (Vilassar de Dalt)
  • L'amagatall de l'Hades, de Ramon González Reverter (Sant Carles de la Ràpita)
  • Les arrels de la dona arbre, de Lídia Coll Vidal (Sabadell)
  • Misteris, d'Esther Llombart Ramis (Lleida)
  • Rere la pista de l'hipèric, de Miracle Sala Farré (Santa Maria d'Oló)
  • Vantú a l'illa de foc, de Rubén Carcellé Cabrera (Sant Carles de la Ràpita)
  • Wandersmann, de Toni Ros (Cap Ras, Llançà)

I va considerar oportú guardonar les següents obres:
  • 1r PREMI, dotat amb1500 €. A l'obra Wandersmann, de Toni Ros.
  • ​2n PREMI, dotat amb 500 €. A l'obra El secret del Corb, de Jordi Quera.
  • 3r PREMI, dotat amb 300 €. A l'obra L'amagatall de l'Hades, de Ramon González.

dissabte, 3 de juny de 2017

La ciutat cansada de Maria Cabrera (2016)

El sospir de pols sobre els cotxes abandonats, que em miro sempre amb l’ai al cor
no fos cas que m’encomanessin la resignació de ser com són, de ser com som.
I saludar sempre, sempre, els avions quan creuen el cel des de terra,
i saludar sempre, sempre, la terra des de la finestra dels avions: i que em faci, no sé per què,
una mena de mal com un forat menut a la butxaca.
I el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica més vell,
més brut i més pobre i inexorablement
se’ns endú, i dintre els vagons semblem tots bèsties de càrrega en un camp de farratge anglès,
cavalls d’ulls tristos que tot ho suporten, que ho aguanten tot. I, repetir-se, entre dents, ben mastegada, la cançó:
som carreteres que no van enlloc.

dimecres, 17 de maig de 2017

Premis ciutat de Tarragona (Pin i Soler i Tinet)

El premi de novel·la Pin i Soler, que enguany arriba a la seva 27a edició, ha estat per a l’escriptor valencià, de Xàtiva, Xavier Aliaga, per l’obra Les quatre vides de l’oncle Antoine. Segons el jurat és una obra molt íntima però amb un tractament universal sobre la Guerra Civil. La novel·la serà publicada per Angle Edicions, dins la seva col·lecció Narratives i apareixerà a principis del proper mes de setembre.

 Pel que fa al veredicte del 20è Premi de narrativa curta per Internet Tinet, d’entre els 205 treballs presentats, la guanyadora ha estat la mataronina Amanda Bassa pel conte titulat Obsessió. El jurat ha definit el text com un relat amb una veu narrativa madura, que guia el lector per indrets que no són el que semblen, amb un final sorprenent. A més a més de l'obra guanyadora, el jurat n’ha seleccionat altres catorze.


1. Ataràxia
2. Demà potser una girafa
3. Doppelgänger
4. El salt
5. Els daus esbiaixats
6. Fru
7. La barca
8. La casa abandonada
9. La casa
10. La memòria dels dits
11. Macarrons
12. Nàufrag
13. Per molts anys
14. Purgatori

Totes juntes es publicaran en un volum que publicarà Cossetània Edicions i que apareixerà la propera tardor.

dimarts, 16 de maig de 2017

El llano en llamas de Juan Rulfo (1953)

 —Tú que vas allá arriba, Ignacio, dime si no oyes alguna señal de algo o si ves alguna luz en alguna parte.
        —No se ve nada.
        —Ya debemos estar cerca.
        —Sí, pero no se oye nada.
        —Mira bien.
        —No se ve nada.
        —Pobre de ti, Ignacio.
        La sombra larga y negra de los hombres siguió moviéndose de arriba abajo, trepándose a las piedras, disminuyendo y creciendo según avanzaba por la orilla del arroyo. Era una sola sombra, tambaleante.
        La luna venía saliendo de la tierra, como una llamarada redonda.
        —Ya debemos estar llegando a ese pueblo, Ignacio. Tú que llevas las orejas de fuera, fíjate a ver si no oyes ladrar los perros. Acuérdate que nos dijeron que Tonaya estaba detrasito del monte. Y desde qué horas que hemos dejado el monte. Acuérdate, Ignacio.

dijous, 20 d’abril de 2017

Premi Relatos del Agua

La Fundación Acuorum Iberoamericana de Canaria va lliurar els premis del I Concurso Literario Internacional 'Relatos de Agua' el dimecres 19 d'abril en un esdeveniment que va tenir lloc al Saló Daurat del Gabinet Literari, a la capital de Gran Canària, i en què va estar present el president de la Fundació, Àngel Simon; Andrés Sánchez Robayna, patró i president de la comissió qualificadora; Pedro Feijoo, escriptor i jurat en llengua gallega i portuguesa, així com els cinc escriptors que es van alçar amb el reconeixement al millor relat. 
Els relats guanyadors van ser els següents: 

Castellà: El maestro ha muerto. Francisco León
Català: Dos dits de vida. Daniel Borrull 
Gallego: Babuxa, a pinga. 
Sara Castro López
Euskera: Itsasaldia (La Marea). Judit Ruiz de Munain 
Portuguès: Águas livres. Teresa Moure 

La convocatòria fixava un premi de 3.000 euros per als relats guanyadors en cada un dels cinc idiomes a concurs, així com l'edició dels seus textos en una publicació conjunta, que va ser lliurada durant l'esdeveniment i que també conté els relats finalistes en cadascuna de les llengües. La publicació, realitzada en format Acuamag (revista de la Fundació), estarà accessible de forma online a la web www.acuorum.com. 

La qualitat dels relats seleccionats ve avalada per la comissió qualificadora encarregada de triar els textos guanyadors i que va estar formada per escriptors de reconegut prestigi com són Andrés Sánchez Robayna i Fernando G. Delgado, presidents del jurat i responsables de valorar els relats en llengua castellana , així com Carme Riera (català), Pedro Feijoo (gallec i portuguès) i Bernardo Atxaga (basc). 

En total, la Fundació Acuorum va rebre 302 treballs (196 castellà, 56 català, 8 basc, 36 gallec i 6 portuguès). Coincidint amb les zones d'especial interès per a l'organització, els textos procedien fonamentalment d'Espanya -molts d'ells de les Canàries-, encara que nombrosos relats també van arribar des de països com Brasil, Argentina, Cuba, Uruguai, Equador o El Salvador, acostant d'aquesta manera nostre país a Iberoamèrica, amb l'arxipèlag canari com a nexe d'unió.

divendres, 3 de març de 2017

Will You Please Be Quiet Please? de Raymond Carver (1976)

Amb la seva primera col·lecció de contes, Raymond Carver va donar nova vida al conte americà. Carver  mostra l'humor i la tragèdia que habita en els cors de la gent comuna; les seves històries són els clàssics del nostre temps.

 "[Històries de Carver] ... poden explicar-se entre les obres mestres de la literatura americana." The New York Times Book Review 

"Un dels grans contistes del nostre temps i de qualsevol moment." -The Philadelhpia Inquirer 

"Tota la col·lecció deixa fora de combat. Pocs escriptors poden igualar l'estil entramat de Raymond Carver i el llenguatge. "-The Dallas Morning News

dissabte, 7 de gener de 2017

49è Premi Josep Pla de narrativa

L’escriptor i poeta Xavier Theros (Barcelona, 1963) ha guanyat aquest divendres a la nit el 49è Premi Pla per la novel·la ‘La fada negra’, un ‘thriller’ històric ambientat a la Barcelona de 1843. L’obra la protagonitza Llàtzer Llampades, el capità d’un vaixell marcat per un tràgic naufragi i reconvertit en policia. El protagonista s’enfrontarà a una sèrie d’assassinats de criatures enmig d’una ciutat bruta, claustrofòbica i sota el setge militar, just abans que esclati la revolució. La novel·la premiada es va presentar amb el títol provisional de ‘La rosa de pedra’. El guardó està dotat amb 6.000 euros i s’entrega anualment la nit de Reis.


Theros és autor de diversos llibres humorístics, així com de l’assaig històric ‘Burla, escarnio y otras diversiones’ (La Tempestad, 2004), sobre l’humor a l’edat mitjana. És també autor i actor del monòleg ‘¡Qué bello es vivir… Bien!’. Amb el llibre ‘La Sisena Flota a Barcelona’ (La Campana) va guanyar el premi de periodisme Josep Maria Huertas Claveria el 2010.