L'udol del griso al caire de les clavagueres de Quim Monzó (1976)

Quim Monzó nasqué a Barcelona el 1952. Participà en diverses mostres de dibuix i grafisme —a Barcelona, Milà, Madrid i Lisboa­—, i realitzà films en 16mm, dels que —­temps era temps—­ anomenàvem alternatius. Ha viatjat per Europa, l'Amèrica de Dalt i la de Baix, el Sud-Est d'Àsia i l'Àfrica de l'Índic. Com a corresponsal publicà ­—amb l'Albert Abril—­ reportatges sobre merders bèl·lics de Vietnam, Cambodja, Irlanda i l'Àfrica austral, a Tele/eXprés, Flashmen i Oriflama. Ha col·laborat ­dissenyant, escrivint o dibuixant comic strips­ a Tecstuat, Canigó i d'altres revistes, d'alguna de les quals val més oblidar-se. L'any 1976 guanyà el premi de narrativa Art i Lletres —­a Premià de Dalt—­ i el de novel·la Prudenci Bertrana, aquest darrer pel volum que teniu entre dits, volum que renunciem a resumir-vos a) perquè teniu l'espaterrant oportunitat de llegir-lo, previ pagament o robatori, i b) perquè com diu Boris Vian, tothom sap que és l'autor qui redacta la contraportada, i fóra inútil dir merescudes lloances que ningú creuria. Entre els seus projectes més immediats es troben: tenir un flirt amb na Dominique Sanda i escriure la crònica de l'alliberament dels Països Catalans. Així sia.

Uf, va dir ell de Quim Monzó (1978)

Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.

Vint-i-dos contes de Mercè Rodoreda (1958)

El 21 de gener de 1939 Mercè Rodoreda emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.

En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.

Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària. Armand Obiols és sovint el seu únic lector en uns anys en què, com Rodoreda diria temps després a Montserrat Roig «escriure en català a l'estranger és com voler que floreixin flors al pol Nord».

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

 Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA, Mercè Ibarz

La ciutat i el tròpic de Lluís Ferran de Pol (1955)

La ciutat i el tròpic és un conjunt de narracions on queda reflectida la fascinació pels ambients mexicans actuals i pel substrat indígena. Suïcidi a la matinada és una reflexió entorn del fenomen creatiu, El centaure i el cavaller és la justificació d'un crim observat des de la base mateixa de l'ambigüitat del comportament humà, La lletra tracta de l'assumpció progressiva d'un ideal humà que acaba desvetllant l'energia adormida d'un personatge passiu, Jungla parla de l'abús de poder dels polítics caciquistes locals i Naufragis, a tall de resum del llibre, és un viatge sense tornada a terres del tròpic, càlides i humides, vegetals i sensuals, lluny de la ciutat i la civilització.

Contologia, per Albert Planelles i Francesc Vernet (2002)

Recull de contes que vol ser una aportació més al conjunt d'antologies de narrativa que hi ha al mercat editorial la majoria de les quals, però, es basen en classificacions cronològiques, ja sigui per èpoques literaries o autors, o per gèneres, tals com el policíac, el de terror, la ciència-ficció, etc. Aquest recull prescindeix de les classificacions esmentades, i intenta fer un estudi dels contes literaris com una determinada forma i manera de narrar.

L'altre procés de Kafka d'Elias Canetti (1974)

El juliol de 1914, Felice Bauer, la promesa de Franz Kafka, va trencar el seu compromís en un tribunal públic humiliant, envoltada dels seus amics i familiars, i l'altra dona de qui Kafka s'havia recentment enamorat. 

Decebut, Kafka, en l'apogeu de la seva escriptura, va convertir l'experiència en la seva obra mestra, El procés, on els seus amants es van convertir en els fiscals sense rostre de Josef K. 

En L'altre procés de Kafka, Canetti explora cada carta que Kafka va escriure la seva nòvia, des dels seus primers moments tendres junts fins a la seva última carta i la negativa a conciliar. En aquest llibre, Canetti ens ofereix la possibilitat de conèixer millor la creativitat de Franz Kafka i el turment que va patir com a home, amant, i escriptor.

Carta al pare de Franz Kafka (1966)

Kafka escrigué Carta al pare quan tenia 36 anys, provocada per el trencament del seu prometatge (el tercer!) amb una jove, filla d'un servent de sinagoga. Tot i que el pare ja s'havia mostrat al contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. Constitueix, de fet, un esbós d'autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura. Kafka acusa el seu pare dels seus mals i reconstrueix la història de llur convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s'arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida. Franz Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924). Fou un escriptor txec en llengua alemanya. La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l'últim segle, malgrat que no és gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés, El castell i Amèrica), una novel·la curta, La metamorfosi, i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.