La meva Cristina i altres contes de Mercè Rodoreda (1967)

La meva Cristina i altres contes va constituir, a la seva publicació l'any 1967, un dels èxits més assenyalats de la carrera literària de Mercè Rodoreda. En principi, cap de les narracions que inclou no explica una història travada, amb un argument plantejat segons les normes clàssiques del gènere, sinó que es limiten a descriure gairebé ingènuament una situació, mig evocativa.

   

“Quin mal vol que facin amb el cap de porcellana o de cartó, els ossos de ferro colat, les cames de fusta i el ventre ple de serradures...”. I les paraules l'escanyaven. La sala de les nines

El meu oncle Oswald de Roald Dahl (1979)

Aquesta obra recull les vivències del llegendari oncle Oswald, milionari, hedonista, bon vivant i seductor incombustible. De molt jove, Oswald obté una gran fortuna gràcies a una descoberta accidental: amb la pols d’un escarabat sudanès inventa unes píndoles d’extraordinàries virtuts afrodisíaques, funda un banc d’esperma i, amb l’ajut de l’encantadora Yasmin, es llança a captivar les celebritats de l’època per aconseguir-ne l’esperma i vendre’l després a dones riques que desitgin tenir fills amb pedigree. Les aventures picaresques, a moments escabroses i sempre delirants, se succeiran a ritme trepidant; Yasmin, amb les peculiars píndoles sota el braç, seduirà personatges com Renoir, Picasso, Joyce, o Proust, entre moltes altres personalitats.

Recuerdos inventados d'Enrique Vila-Matas (1994)

En aquesta antologia en la qual el propi autor s'ha decidit a reunir els seus relats preferits, i ho ha fet conscient que es tractava d'un joc literari - aquest mateix volum és vist com un record més inventat -, i no ignorant Vila-Matas que ningú pot compilar una antologia que sigui molt més que un museu de les seves simpaties i diferències, i que en realitat només el pas del temps acaba per editar antologies admirables, el lector trobarà l'encant d'unes pàgines que es saben triades i molt representatives de l'art narratiu de qui, havent destacat en els últims anys en el relat curt com un veritable mestre del gènere; (JA Masoliver Ródenas), reuneix en aquest volum una primera selecció dels seus contes, incloent alguns inèdits i altres que darrerament semblaven extraviats. 

Pugeu la biga mestra, fusters i Seymour, una introducció de J. D. Salinger (1963)

Raise high the roof beam, carpenters (Pugeu la biga mestra, fusters, 1955; traducció catalana d'Antoni Pigrau), (Seymour: an introduction 1963; traducció catalana de Manuel de Pedrolo). Ambdues s'ambienten al voltant de Seymour i la seva família, que s'inicia amb el magistral relat del seu casament i culmina amb l'auto-descripció de la seva destrucció

Chet Baker piensa en su arte d'Enrique Vila-Matas (2011)

El criteri de selecció d'aquesta nova antologia de contes de l'autor ha sigut vertebrar un llibre que sintetitzés l'evolució de l'univers literari de Vila-Matas en els seus moments privilegiats i més genuïns.
'Una casa para siempre', 'El efecto de un cuento', 'Mar de fondo' i 'Dos viejos conyuges' pertanyen al llibre Una casa para siempre; 'Rosa Schwarzer vuelve a la vida', 'El arte de desaparèixer' i 'Me dicen que diga quien soy' van aparèixer a Suicidios ejemplares; 'El hijo del columpio' i 'Señas de identidad' pertanyen a Hijos sin hijos; ‘Nunca voy al cine’ es va publicar a Nunca voy al cine; ‘La gallina robada. Un cuento de Navidad’ va aparèixer a El traje de los domingos; ‘Recuerdos inventados’ va donar títol al llibre en què es va publicar; ‘Porque ella no lo pidió’ sorgeix de Exploradores del abismo; ‘Chet Baker piensa en su arte’ es publica en aquest llibre per primera vegada i ‘Sucesores de Vok’ es va publicar al diari El País el 25 de juliol de 2010.

Gats al parc d'Alba Dedeu (2011)

A partir de petits retalls de vida, Alba Dedeu crea uns personatges que es despleguen davant del lector amb tota la seva humanitat: una dona solitària que viu en un àtic i recull gats abandonats, una jove marroquina que viu entre la realitat i la fantasia, una família reunida entorn d'una taula parada el dia de Nadal, una octogenària que passa uns dies en un balneari, una carnissera que es resisteix a la monotonia de la feina, una noia amb un passat turmentador, un universitari amb massa bona opinió de si mateix i un maniquí que vol veure el mar. Què pensen, què diuen tots aquests personatges? Un cop els conegui, el lector serà incapaç de sentir indiferència envers ells.

L'udol del griso al caire de les clavagueres de Quim Monzó (1976)

Quim Monzó nasqué a Barcelona el 1952. Participà en diverses mostres de dibuix i grafisme —a Barcelona, Milà, Madrid i Lisboa­—, i realitzà films en 16mm, dels que —­temps era temps—­ anomenàvem alternatius. Ha viatjat per Europa, l'Amèrica de Dalt i la de Baix, el Sud-Est d'Àsia i l'Àfrica de l'Índic. Com a corresponsal publicà ­—amb l'Albert Abril—­ reportatges sobre merders bèl·lics de Vietnam, Cambodja, Irlanda i l'Àfrica austral, a Tele/eXprés, Flashmen i Oriflama. Ha col·laborat ­dissenyant, escrivint o dibuixant comic strips­ a Tecstuat, Canigó i d'altres revistes, d'alguna de les quals val més oblidar-se. L'any 1976 guanyà el premi de narrativa Art i Lletres —­a Premià de Dalt—­ i el de novel·la Prudenci Bertrana, aquest darrer pel volum que teniu entre dits, volum que renunciem a resumir-vos a) perquè teniu l'espaterrant oportunitat de llegir-lo, previ pagament o robatori, i b) perquè com diu Boris Vian, tothom sap que és l'autor qui redacta la contraportada, i fóra inútil dir merescudes lloances que ningú creuria. Entre els seus projectes més immediats es troben: tenir un flirt amb na Dominique Sanda i escriure la crònica de l'alliberament dels Països Catalans. Així sia.