diumenge, 1 d’abril de 2012

Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders (1954)

A Cròniques de la veritat oculta, publicat a 1955, Calders utilitza tres eixos bàsics: l’absurd, l’imprevist i l’atzar. Els personatges dels contes aplegats a aquesta obra es troben en situacions inesperades i insòlites, a mig camí entre la realitat i la irrealitat, davant les quals actuen amb normalitat i racionalitat, la qual cosa provoca un contrast característic: a més, l’humor, àcid i irònic, però gairebé sempre de rostre ben humà, fa de fil conductor de la majoria de relats, que tenen un final lògic, dintre de la falta de lògica que els caracteritza.

El mateix títol de l’obra barreja una altra de les passions calderianes, el periodisme, amb la utilització de la paraula cròniques, que són relats de fets que ocorren vistos des de l’exterior, que intenten ser objectius i no tenir gaire implicació emocional, la qual cosa evidentment no sempre passa, conscientment o inconscient. I és que cal tenir en compte que Calders equiparava la literatura amb el periodisme, la posava al mateix nivell per a explicar la realitat. Per altra banda, el sintagma veritat oculta al·ludeix a tot allò que podria passar i passa, realment, en la seva prodigiosa imaginació, que pren vida a través dels seus personatges.

El recull de Cròniques de la veritat oculta va ser publicat a l’Editorial Selecta i està estructurat en tres parts: I. La imprevista certesa; II. Ver, però inexplicable i III. L’escenari desconcertant. Els ingredients bàsics de tots els relats són l'humor i la fantasia. Un humor més o menys ambigu, subtil i sorneguer però tendre. La fantasia crea situacions impossibles d’assimilar, incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat i situa les històries en un temps i un espai abstractes, imprecisos, irreconeixibles. Tot plegat fa d’aquest recull el més reconegut de Calders i el més ben valorat pels crítics, que el reconeixen com un dels millors contistes del S. XX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada