Els 5 millors llibres llegits al 2013

• Petita crònica d'un professor de secundària, Toni Sala (2002)
• Egosurfing, Llucia Ramis (2010)
• Primavera, estiu, etcètera..., Marta Rojals (2011)
• Ask the dust, John Fante (1939)
• Cathedral, Raymond Carver  (1983)

Llista dels cinc millors llibres ressenyats aquest any d'un total de 29.

Slaughterhouse 5 de Kurt Vonnegut (1969)

I looked through the Gideon Bible in my motel room for tales of great destruction. The sun was risen upon the Earth when Lot entered into Zoar, I read. Then the Lord rained upon Sodom and upon Gomorrah brimstone and fire from the Lord out of Heaven; and He overthrew those cities, and all the plain, and all the inhabitants of the cities, and that which grew upon the ground.

So it goes.

Those were vile people in both those cities, as is well known. The world was better off without them.

And Lot's wife, of course, was told not to look back where all those people and their homes had been. But she did look back, and I love her for that, because it was so human.

She was turned to a pillar of salt. So it goes.

People aren't supposed to look back. I'm certainly not going to do it anymore.

I've finished my war book now. The next one I write is going to be fun.

This one is a failure, and had to be, since it was written by a pillar of salt. It begins like this:

Listen:

Billy Pilgrim has come unstuck in time. (pàg. 16)

Roland Weary was only eighteen, was at the end of an unhappy childhood spent

mostly in Pittsburgh, Pennsylvania. He had been unpopular in Pittsburgh. He had been unpopular because he was stupid and fat and mean, and smelled like bacon no matter how much he washed. He was always being ditched in Pittsburgh by people who did not want him with them.

It made Weary sick to be ditched. When Weary was ditched, le would find somebody

who was even more unpopular than himself, and he would horse around with that person for a while, pretending to be friendly. And then he would find some pretext for beating the shit out of him. (pàg. 25)

Like so many Americans, she was trying to construct a life that made sense from things she found in gift shops. (pàg. 28)

Billy was extrapolating. Everybody turned into a baby, and all humanity, without exception, conspired biologically to produce two perfect people named Adam and Eve, he supposed. (pàg. 54)

'Welcome aboard, Mr. Pilgrim,' said the loudspeaker. 'Any questions?'

Billy licked his lips, thought a while, inquired at last: 'Why me? '

That is a very Earthling question to ask, Mr. Pilgrim. Why you? Why us for that matter? Why anything? Because this moment simply is. Have you ever seen bugs trapped in amber?'

'Yes.' Billy in fact, had a paperweight in his office which was a blob of polished amber with three ladybugs embedded in it.

'Well, here we are, Mr. Pilgrim, trapped in the amber of this moment. There is no why.' (pàg. 55)

It wasn't safe to come out of the shelter until noon the next day. When the Americans and their guards did come out, the sky was black with smoke. The sun was an angry little pinhead. Dresden was like the moon now nothing but minerals. The stones were hot. Everybody else in the neighborhood was dead. So it goes. (pàg. 129) 

Rumfoord ordered her to sit down and read the Truman statement now. He didn't know that she couldn't read much. He knew very little about her, except that she was one more public demonstration that he was a superman. (pàg. 135)

[Full text]

De què parlem quan parlem de l'amor de Raymond Carver (1981)

Al cap d'unes quantes setmanes, ella deia:

-Aquell tipus era de mitjana edat. Ho tenia tot allà al jardí. No t'enganyo. Ens vam entrompar i vam ballar. Al camí d'entrada. Oh, Déu meu. No riguis. Ens va posar discos. Mira aquest tocadiscos, vell, ens el va donar ell. I tots aquests discos merdosos. Heu vist quina merda?

Ella continuava parlant. Ho deia a tothom. Hi havia alguna cosa més, i maldava per poder-la expressar. Al cap d'un temps, ho va deixar córrer. (pàg. 13)

És una dona atractiva de poc més de trenta anys. És alta i té cabells negres i ulls verds, l'única dona d'ulls verds que he conegut. En els vells temps jo acostumava a dir-li coses dels seus ulls verds, i ella em deia que eren els ulls els que li havien fet veure que estava destinada a alguna cosa especial. (pàg. 24)

Va tancar els ulls. Es llevaria d'hora i prepararia l'esmorzar. L'acompanyaria a veure el doctor Crawford. Tant de bo aquell parell haguessin de fer cua amb ells a la sala d'esperar! Els diria què podia esperar-se de la vida! Els en diria de tota mena! Els diria què els esperava després dels texans i les arracades, després d'anar sempre graponejant-se i de fer trampes als jocs. (pàg. 76)

Em sembla que després d'això les coses se li van girar, al meu pare. Com en Dummy, ja no era el mateix. Aquell braç que pujava i tornava a caure a l'aigua va ser com un adéu als bons temps i el começament dels dolents. Perquè és ben bé així com van ser tots els anys després de l'ofegament d'en Dummy en aquella aigua fosca. (pàg. 100)

VI Premi Helena Jubany

Imma Cabré i Humet va rebre dilluns passat el VI Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats. La sisena edició d’aquest certamen se’l va endur aquesta sabadellenca per ‘Gotes que vessen gots’, un recull de quatre relats, un dels quals es va contar per part del conegut Pep Duran en el decurs de l’acte celebrat per primera vegada a la Biblioteca Antoni Comas. Cabré i Humet té una novel·la publicada però és una escriptora especialitzada en narrativa curta i va assegurar que “escriure relats és el que m’agrada més, et permet condensar la història i expressar-te de forma més intensa”.

La guanyadora va rebre un encès elogi per part del jurat del premi per les seves ‘Gotes que vessen gots’. La pròpia autora va definir els seus quatre relats com “quatre històries de quatre gotes que acaben coincidint”. El Premi Helena Jubany està dotat amb 3.000 euros i la publicació del relat guanyador. Des de l’any passat el diari Ara és també convocant del mateix i en la seva edició de dilluns 16 de desembre publicarà íntegrament els quatre relats de l’obra guanyadora. La mateixa Cabré va voler reconèixer l’especificitat del premi Helena Jubany, l’únic que premia també l’oralitat dels textos, que siguin per a ser explicats. La guanyadora també va voler tenir un record per Helena Jubany i Lorente.

XX Premi Vent de Port (Tremp)

Reunit el dia 17 de novembre, el jurat de la 20ª edició del Premi Vent de Port, compost per Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Carles Castell i Joan Carretero, després d’examinar la totalitat dels contes presentats a la convocatòria d’enguany, acorda classificar com a finalistes els treballs següents:

AUTOR	TÍTOL	PROCEDÈNCIA
Marc Aguilar i Coris	L’espera	Celrà
Marta Amigo i Olmos	Àngels (alats)	Santa Coloma de Cervelló
Carme Andrade Platero	Absència	Reus
Mercè Bagaria Mellado	Al sud	Barcelona
Sebastià Bennassar Llobera	Pluja	Palma de Mallorca
Jesús Bernat Agut	La cançó	Almassora
Josep Casals i Arbós	La mirada ametllada	Prades
Sandra Comas Anglada	Blue Moon	Puigcerdà
Josep Lluís Laguarta Ullod	Sortir del sistema	Gironella
Jordi Masó Rahola	L’àlbum fotogràfic de Frèderic Parés	Granollers
Daniel Moretones Otero	Creuem els dits	Barcelona
Joan Pinyol Colom	Llibertat, Igualtat, Fraternitat	Capellades
Arnau Queralt i Bassa	Dolç adéu sota les aigües	Santa Eulàlia de Ronçana
Marta Rollan Font	Cant de Sinera	Barcelona
Jordi Serra Mayoral	Mal de ronyons	Palafrugell
Jaume Tarrida Ortiz	Un Sant Cristo Gros	Barcelona
Aleix Tura Vecino	L’estela del tall	Mollet del Vallès
Xavier Vallès Casanova	No m’espereu a sopar	Badalona
Josep Manel Vidal Juan	Cafè i canyella	L’Alcúdia de Crespins

I atorga per majoria el premi a l’obra “Magranes” d’Albert Garriga i Pujol, de Molins de Rei.

Cathedral de Raymond Carver (1983)

"That evening at Bud and Olla's was special. I knew it was special. That evening I felt good about almost everything in my life. I couldn't wait to be alone with Fran to talk to her about what I was feeling. I made a wish that evening. Sitting there at the table, I closed my eyes for a minute and thought hard. What I wished for was that I'd never forget or otherwise let go of that evening. That's one wish of mine that came true. And it was bad luck for me that it did. But, of course, I couldn't know that then.
"What are you thinking about, Jack?" Bud said to me.
"I'm just thinking," I said. I grinned at him.
"A penny," Olla said.
I just grinned some more and shook my head" (pàg. 25)

"They ate rolls and drank coffee. Ann was suddenly hungry, and the rolls were warm and sweet. She ate three of them, which pleased the baker. Then he began to talk. They listened carefully. Although they were tired and in anguish, they listened to what the baker had to say. They nodded when the baker began to speak of loneliness, and of the sense of doubt and limitation that had come to him in his middle years. He told them what it was like to be childless all these years. To repeat the days with the ovens endlessly full and endlessly empty. The party food, the celebrations he'd worked over. Icing knuckle-deep. The tiny wedding couples stuck into cakes. Hundreds of them, no, thousands by now. Birthdays. Just imagine all those candles burning. He had a necessary trade. He was a baker. He was glad he wasn't a florist. It was better to be feeding people. This was a better smell anytime than flowers.
"Smell this," the baker said, breaking open a dark loaf. "It's a heavy bread, but rich." They smelled it, then he had them taste it. It had the taste of molasses and coarse grains. They listened to him. They ate what they could. They swallowed the dark bread. It was like daylight under the fluorescent trays of light. They talked on into the early morning, the high, pale cast of light in the windows, and they did not think of leaving." (pàg. 88)

"But even as he said this, he began to feel afraid of the night that was coming. He began to fear the moment he would begin to make his preparations for bed and what might happen afterward. That time was hours away, but already he was afraid. What if, in the middle of the night, he accidentally turned onto his right side, and the weight of his head pressing into the pillow were to seal the wax again into the dark canals of his ear? What if he woke up then, unable to hear, the ceiling inches from his head?" (pàg. 123)

"J.P. says she put her hands on her hips and looked him over. Then she found a business card in the front seat of her truck. She gave it to him. She said, "Call this number after ten tonight. We can talk. I have to go now." She put the top hat on and then took it off. She looked at J.P. once more. She must have liked what she saw, because this time she grinned. He told her there was a smudge near her mouth. Then she got into her truck, tooted the horn, and drove away.
"Then what?" I say. "Don't stop now, J.P."
I was interested. But I would have listened if he'd been going on about how one day he'd decided to start pitching horseshoes." (pàg. 132)

[Full text] 

Ask the dust de John Fante (1939)

"The lean days, blue skies with never a cloud, a sea of blue day after day, the sun floating through it. The days of plenty--plenty of worries, plenty of oranges. Eat them in bed, eat them for lunch, push them down for dinner. Oranges, five cents a dozen. Sunshine in the sky, sun juice in my stomach" (pàg. 23)

"“I’d love to read it!” she said, and she sat erect, rigid with eagerness. I threw myself on the bed, buried my face in the pillow, and the little girl read my story with a soft sweet voice that had me weeping at the first hundred words. It was like a dream, the voice of an angel filling the room, and in a little while she was sobbing too, interrupting her reading now and then with gulps and chokes, and protesting. “I can’t read anymore,” she would say, “I can’t.” And I would turn over and beseech her: “But you’ve got to, Judy. Oh, you got to!”" (pàg. 61)

"Dear Sammy,

That little whore was here tonight; you know, Sammy, the little Greaser dame with a wonderful figure and a mind for a moron. She presented me with certain alleged writings purportedly written by yourself. Furthermore she stated the man with the scythe is about to mow you under. Under ordinary circumstances I would call this a tragic situation. But having read the bile your manuscripts contain, let me speak for the world at large and say at once that your departure is everybody's good fortune. You can't write, Sammy, I suggest you concentrate on the business of putting your idiotic soul in order these last days before you leave a world that sighs with relief at your departure. I wish I could honestly say that I hate to see you go. I wish too that, like myself, you could endow posterity with something like a monument to your days upon this earth. But since this is so obviously impossible, let me urge you to be without bitterness in your final days. Destiny has indeed been unkind to you. Like the rest of the world, I suppose you too are glad that in a short time all will be finished, and the ink spot you have splattered will never be examined from a larger view. I speak for all sensible, civilized men when I urge you to burn this mass of literary manure and thereafter stay away from pen and ink. If you have a typewriter, the same holds true; because even the typing in this manuscript is a disgrace. If, however, you persist in your pitiful desire to write, by all means send me the pap you compose. I found at least you are amusing. Not deliberately, of course." (pàg. 142)

"When it was all gone, the dream of floating toward bursting stars, and the flesh returned to hold my blood in its prosaic channels, when the room returned, the dirty sordid room, the vacant meaningless ceiling, the weary wasted world, I felt nothing but the old sense of guilt, the sense of crime and violation, the sin of destruction.” (pàg. 173)

Bones notícies de Toni Sala (2001)

Un cotxe fantasma recorre les carreteres de dia i de nit. És invisible. No fa parades. Travessa els pobles per la nacional i les grans ciutats per les principals avingudes. Passa els ports de muntanya per carreteres plenes de corbes. S'embala com un boig per l'autopista, de vegades pel carril contrari. De nit viatja amb els llums apagats.

Si fos visible, seria un cotxe igual que els altres. El metall és fort com el de qualsevol vehicle i el motor li treballa amb la mateixa energia. Les rodes esquitxen quan passen per una bassa, i si mai surten de l'asfalt deixen darrere seu les dues línies paral·leles. Alguns l'hem sentit córrer. Hem notat l'aire remogut pel seu pas.

Quan al telenotícies es parla d'accidents, té més gràcia si algun vehicle s'ha donat a la fuga. El conductor del vehicle s'ha donat a la fuga. No cal valorar-ho. Era una mala persona. El presentador del telenotícies fa una pausa molt breu i ens mira als ulls. El culpable no es mereix ni l'adjectiu. Una mala persona: tots hi estem d'acord.

El cotxe invisible es dóna sempre a la fuga. No se'l pot atrapar. Moltes vegades, però, als atestats es considera que les víctimes són víctimes de si mateixes. De la son, d'una distracció.

De repente llaman a la puerta d'Etgar Keret (2012)

"El hombre se pasa todo el día fantaseando con las casas de los demás, imaginando que son la suya. Lo mismo hace con los trabajos, con los coches. Dejémonos de trabajos y de coches, porque con lo que realmente anda siempre fantaseando es con que las mujeres de los demás son su mujer. Y lo mismo hace con los niños. Con cualquier niño que haya visto por la calle, en el parque, por la tele o en una serie. Se los imagina en el lugar de sus hijos. Y así puede estarse horas. Si por él fuera, se pasaría así la vida entera.
–Hagai –le digo–, Hagai, despierta. Despierta a tu verdadera vida. Tienes una vida cojonuda. Una mujer impresionante. Unos hijos estupendos. Despierta.
–Deja –me responde desde las profundidades de su puf–, aparta, no jodas. ¿Sabes con quién estoy ahora? Con Yotam Ratsabi, que sirvió conmigo en mi mismo regimiento como sargento" (pàg. 36)

"Cuando Ronel despertó con el mágico sol de aquel martes y se encontró a su querido terrier Shjire entre las piernas lamiéndole la erección matutina, le pasó por su obtusa y relativamente desocupada mente un solo pensamiento, afilado como una navaja: «¿Es esto sexo?». Léase: ¿estaría Shjire lamiéndole los testículos de la misma manera que solía lamer los de Schneider, el schnauzer enano al que Shjire intentaba montar cada vez que se encontraba con él en el parque Meir, o no sería que Shjire le estaba lamiendo el miembro viril a su dueño por lo mismo por lo que escogía lamer las gotas de rocío a cualquier aromática hoja con la que se encontraba por la calle? Esa, realmente, era una pregunta preocupante"  (pàg. 54)

"Este cuento es el mejor del libro. Más que eso, todavía. Es el mejor cuento del mundo. Y no es que lo hayamos decidido nosotros. Lo han decidido por unanimidad centenares de especialistas independientes que lo han comparado en sus laboratorios con una muestra representativa de la literatura universal. Este cuento es una innovación exclusivamente israelí. Seguro que os estaréis preguntando cómo es posible que hayamos sido nosotros los que lo hemos escrito y no los americanos. Pues que sepáis que los propios americanos se preguntan lo mismo. Y no son pocas las vacas sagradas del mundo editorial estadounidense que van a perder su puesto de trabajo por no haber tenido preparada a tiempo la respuesta." (pàg. 119)

"Hasta que llegado un momento la almorrana ya era más grande que el hombre. Aunque ni siquiera entonces dejó de crecer. Finalmente, la tal almorrana acabó por encabezar el directorio de la empresa. Y a veces, cuando la almorrana se sentaba en la butaca de la sala de reuniones, el hombre que tenía debajo le molestaba un poco." (pàg. 153)

"«Nice Weather», buen tiempo para los ricos. Si vive usted en la gélida Islandia y la nieve y la oscuridad lo están volviendo loco, lo único que tiene que hacer es proporcionar los datos de su tarjeta de crédito y ellos, con un satélite o dos, le proporcionarán una terraza bañada en sol con una otoñal brisa en Ibiza y en el cálido mar un baño cualquier día del año." (pàg. 155)

" Existe una teoría científica que sostiene que hay millones de universos paralelos a este en el que nosotros vivimos y que todos son un poco diferentes. Los hay en los que nunca has nacido y otros en los que no hubieras querido nacer. Hay mundos paralelos en los que ahora estoy teniendo relaciones sexuales con un caballo y otros en los que acaba de tocarme el gordo de la lotería. Los hay en los que yazco desangrándome lentamente en el suelo del dormitorio y otros en los que soy elegido por mayoría absoluta como presidente de la nación. Pero toda esa variedad de mundos no me interesa para nada en estos momentos. Solo me interesan los mundos en los que ella no esté felizmente casada y no tenga un dulce hijito" (pàg. 171)

El carrer estret de Josep Pla (1952)

"Després es travessa una petita collada que dóna accés a una vall que de vegades és estreta i altres més folgada, tancada generalment, al fons, per un amfiteatre de muntanyes plenes de pins fins a la carena." (pàg. 14)

"El carrer Estret pròpiament dit deu tenir una llargada com a màxim d'uns cent trenta metres. Té forma curvilínia –la mateixa forma que agafa la part central d'una serp en arrossegar-se per terra. He utilitzat la forma de la serp per comoditat i per fer-me entendre. També hauria pogut dir que el seu traçat s'assembla a la forma que agafen les ales d'un ocell quan les té horitzontals i tibants i al màxim de teses; és a dir, quan l'ocell planeja. Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida –malgrat ésser un carrer tan curt– i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida." (pàg. 44)

"Dir que l'estiu és l'estació més trista de l'any —en aquest país— és probablement una heretgia. Però a mi m'ho sembla. L'estiu és desgavellat, desordenat, una temptativa d'intimitat fracassada. A mi m'agrada més un camp d'un verd sucós, humit, que un camp groc i assedegat. M'agrada més un cel gris que un cel de vidre. M'agrada més el plovisqueig que la llum crepitant, l'impermeable que el cos de mànigues, les begudes hivernals, tan saboroses, que els líquids gelats i insípids. M'agrada més l'aire tocat per una lleugera boira blavenca que l'aire polsós, asfixiant, sota el firmament cristal•lí. La llum de tardor, en aquest rodal, és una de les coses més luxoses i fines que hom pot imaginar; aquesta llum, a l'estiu, és aclaparadora i a mi em produeix una gran fatiga. A l'estiu el cervell s'espesseeix i la sensibilitat es desfibra. Horaci parlava de la llum rabiosa de l'estiu; Mallarmé, del lúcid hivern. A mi em sembla que aquests adjectius responen a una adequació precisa." (pàg. 99)

"Després de les deu del vespre, la terrassa del Bar Montseny queda molt solitària. Hi prenem la fresca (poca fresca) quatre clients de magra categoria i de molt poca despesa. Cada client ocupa una taula solitària i sol tenir al davant una tassa de cafè buida, esgotada. Tothom resta quiet i sense dir ni una paraula. Però aquesta terrassa ens agrada precisament per això: perquè ningú no s'hi creu autoritzat a envair la intimitat dels altres, perquè tots plegats hi realitzem el fantàstic ideal de passar una llarga estona sense dir ni una sola paraula."(pàg. 100)

"En aquest país la ciència només és acceptada plenament quan produeix diners. Per a tota la resta, hom utilitza, per a explicar les coses, una màgia molt grollera" (pàg. 139)

"Ramonet, el campaner, seguia, sense dir una paraula, amb una intensa curiositat, el moviment de les jugades. Tenia una punta de cigarreta, esgrogueïda i molla, penjada al llavi inferior. En rematar la darrera basa, Ramonet dirigia la cara cap al meu cantó i, sempre dins del més absolut mutisme, em picava l'ullet (amb l'ull més gros) d'una manera intensa i dramàtica. Totes les jugades que vaig presenciar foren objecte, per part d'ell, d'aquest únic comentari. Em semblà comprendre que cap picada de les que em dirigí no fou igual. Totes foren matisades per les incidències del joc, per l'agudesa dels jugadors, per les habilitats més o menys apreciables. Confesso que aquell home, que es manifestava exclusivament picant l'ullet, em semblà un tipus fenomenal." (pàg. 152)

"Per a un home sensible, l'espectacle de veure mastegar ocells està molt desproveït de sentimentalisme. Per a devorar ocellets es necessita, abans que tot, una dentadura forta. Tant els qui veuen els ocells a. través de les corbes alades i gràcils que descriuen en l'aire com els qui els imaginen, posats a terra, com uns rèptils transformats —jo tendeixo a aquesta darrera visió— per a devorar aquests animalets cal que tinguin una bona dent. De vegades l'ocell és tan petit, que és absolutament il•lusori tractar de destriar els ossos de la carn. Així, cal mastegar l'animal sencer i triturar-lo amb les dents. Si l'ocell és tendre, els ossos són trencadissos, tenen una fragilitat seca —una fragilitat que fa un sorollet. Veure menjar ocells vol dir sentir el cric-crac característic de la ruptura dels ossets. En determinats llocs, en moments específics, aquest cric-crac pot arribar a fer posar la pell de gallina.
De tota manera, penso sovint si aquests homes primitius (encara en queden en el país) que s'alimenten principalment d'ocells, granotes, cargols, mariscs, pops, garotes, bolets, anguiles, conills i herbes de marge o de rec, no són infinitament més feliços que els desgraciats que ens alimentem de bròquil, espinacs, pastanagues, bledes, arròs bullit, lluços evaporats, taronjades i aigua amb llet... Tenir l'estómac adequat a les coses saboroses és important. ¿Quin és l'estómac més adequat: el nostre o el seu?" (pàg. 167)

"Exposa les seves opinions i presenta les seves notícies en un to sentenciós i lleugerament reticent, de manera que quan hom el sent parlar és impossible no imaginar que el seu punt de partida consisteix a suposar que el seu interlocutor és més ignorant i curt de gambals del que en realitat pot ésser. Aquesta presumpció és important i de gran eficàcia vital, perquè quan s'ha parlat de tot resulta que és un dels pocs camins que ens han estat donats per a paladejar el que s'anomena la felicitat. Els homes presumits solen ésser feliços."
(pàg. 171)

"Les verdures i els llegums del temps arriben a la màxima qualitat quan es poden menjar en el seu propi terme. La clau de la seva qualitat és el respecte del seu localisme. Són coses que no volen ésser transportades, ni viatjades, ni desplaçades lluny dels llocs on han vist el sol i on s'han fet. És el mateix fenomen del peix. Els viatges formen els homes —se sol dir. Els viatges deformen, entristeixen i malmeten les verdures, els llegums i el peix. I aquesta és una altra veritat absoluta apresa, per mi, a Torrelles."

Entomologia de Toni Sala (1996)

EL PLAER VENJATIU

Precisament avui que vinc tan cansat, he ensopegat la gran fortuna de trepitjar una tifa. Líquida, ocre i dolça com una crema catalana. Només perquè l'he trepitjada, m'ha respost, rancorosa, amb un esquitx a la vora dels pantalons i un altre al mitjó del peu innocent. Desagradable vehemència. M'he hagut d'ajupir i passar-me el mocador per la vora dels pantalons i pel mitjó fins que n'ha quedat visible només la humiditat. Agafant el mocador amb la punta dels dits, he escurat tot el que he pogut de la sola sollada sola. He llençat el mocador. La dona no el trobarà a faltar i a mi no em costa gens, és un favor que li faig. Per aquestes desgràcies no val la pena empipar-s'hi. S'ha de ser comprensiu. Jo ho sóc tant que fins i tot quan la sogra es va inscriure al Centre Associatiu de la Causa Animal i em va demanar si volia que me'n fes jo li vaig dir que sí. Resultat: un matí miserablement perdut en una reunió d'ecologistes especulatius. Però hi havia d'anar, o la sogra s'enfadava.

La matinada clara de Maria Cabrera i Callís (2010)

Ja no pot res Amor dins Barcelona 
Pere Serafí

un dibuix a la vora d'unes tovalles de paper (preses pel tedi)
un sofà d'ossos vells demanant almoina
un cendrer desbordant tardes tristes
una nit d'insomni més
abismes de gel a la nevera
mentides a les postals de viatges
les plantes que em miren molt agres (la venjança dels nenúfars)
una capsa de llapis de colors somiant que un altre món és possible
els ganivets allargant-se com la nit acumulant-se com l'odi
la retallada de trets del corrent d'aire
icebergs a les habitacions tancades
la jungla d'asfalt del meu llit
un calendari una condemna
ressaca al cul de les ampolles
la discreta tristor de les sabatilles
piles de roba practicant sexe sense amor
tasses de cafè brutes de vespre brutes de vida
el passadís una llosa perpètua un infinitiu rotund
el lavabo la parada més sòrdida de l'autobús nocturn
la persiana un dic de contenció
el balcó al límit del suïcidi (a punta d'alba xisclar bogeries)
dant esperant-me a la pica del bany
el forn el cap de l'infern
una col·lecció de vàlvules del cor mirant-me esglaiades
un collaret de dents de rialla funesta
la tristesa una moqueta tèbia
sota el llit una canilla de neguits
la tauleta de nit on m'aferro en cadascun dels meus naufragis

(el mobiliari que es resigna a ser com sóc
la vida que em fuig que se me'n va de casa:
un estricte inventari, quan te m'acabes, amor)
(pàg. 43)

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis (2008)

"Em sento com una musa en excedència. Com si ja hagués passat la meva etapa adorable. Les becàries que arriben a la redacció encara poden apuntar maneres, són joves promeses.  Les persones que ja tenen un càrrec reconegut, han rebut almenys el reconeixement ďaquell càrrec. Jo ni apunto enlloc ni he assolit res. Sóc en terra de ningú." (pàg 62)

"Aquest és el fruit de la nostra generació; aquella que, segons els grans, sempre ho hem tingut tot. Ens varen educar perquè no ens privàssim de res d'allò que volíem, però ningú ens va guiar perquè sabéssim què és allò que volem. Només sabem el que no volem, la qual cosa sovint ens precipita justament cap a l'abisme d'allò que procuram evitar."  (pàg 65)

"Som uns burgesos low cost. Viatjam en companyies barates, compram mobles amb data de caducitat, dinam a restaurants japonesos que produeixen sushi en quantitats industrials, ens posam roba de disseny que Amancio Ortega ha copiat de Cacharel, o un model de Cavalli que ha signat per H&M, o un jersei de coll alt marca Mango que han ideat Penélope i Monica Cruz; idear! Això ja és dir massa. Un miserable jersei de coll alt." (pàg 81)

"Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d'experiències de merda." (pàg 82)

"La qüestió és: per què ja no creiem en els Reis Mags ni en Déu i encara creiem en el Príncep Blau?" (pàg 139)

"Ja no sóc una jove promesa. Fins i tot les estrelles del cinema, de la música i de l'esport són més joves que jo: Scarlett Johansson, Mika, Rafel Nadal, Keira Knightley, Rudy Fernández. Cada vegada que algú apareix en portada (un actor, un esportista, una model), mir quina edat té. Supòs que hi ha una època en la qual aspires a ser com ells. I després només cal assumir que no ho seràs mai." (pàg 162)

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals (2011)

"En el moment que vaig saber que el Jaume era mort, vaig entendre que en aquell racó minúscul que era el poble, aleshores tot el meu univers, la fatalitat suprema havia deixat de ser patrimoni exclusiu de casa meua, de cal Pedró. Que a partir d’aquell dia s’havia instal·lat a cal Petit, els havia entrat per la porta com aquella capelleta de la Sagrada Família que s’anava passant de casa en casa per a les oracions particulars: fins a nou avís, ara li tocava a cal Petit, i sense haver- ho demanat." (pàg. 12)

"Els alço el braç i elles em responen, Déu, déu. Va faig una altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble. L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinanes." (pàg. 16)

"Quan érem ben petits ens venien a buscar les mares, les veïnes o les padrines, i ens posaven l'anorac i ens portaven berenar de pa amb Nocilla. Les Pedrones aviat hi vam anar soles, tirant amunt els mocs amunt i amb no gaire temps per badallar, perquè l'edifici era a cosa de baixar un carrer i tombar-ne un altre. El dia que el pare ens va vindre a buscar, el recorregut s'havia tornat tan llarg, que quan vam arribar a casa, la Joana i jo ens havíem fet grans de cop." (pàg. 21)

"Els repetidors eren els que es passaven les classes bufant, mirant el sostre o atrapant mosques en un pot de vidre (...). Eren els que, des de primer de bàsica, ja mostraven un talent especial per al vocabulari més elaborat: deien mecagonlaputa, mecagonlòstia i mecagondéu reconsagrat. Els petits, que ho sentíem a l'hora del pati, després ho repetíem a casa, puta, hòstia, deureconsagrat, i ens queia el primer carxot de què tenim memòria." (pàg. 35)

"La Clara sempre em defensava. I a més a més era gran. Tot i que compartíem curs, ens portàvem sis mesos, i aquesta distància de calendari se'm traduïa en una mena de devoció jeràrquica i feudal. Quan es va morir ma mare, ella va vindre a casa abans que cap altra xiqueta, tota valenta, i em va dir: Diu ma mare que et digui que no et deixaré sola; però jo te ho dic com a jo, eh? te ho dic perqué vui, i no et deixaré sola, perqué per mi ets la meua millor amiga. Ma tieta li va sentir el discurs des de darrere la porta de la cuina i recordo que va sortir amb els ulls aiguats i li va omplir les galtes de petons, com quan era petita, petita: xuic-xuic. Salero, li va dir: sempre has tingut un salero, tu. (pàg. 38)

"Mentre mirava de frenar aquella mà que m'engrapava un pit com una aranya, i mentre em concentrava per no morir allà mateix d'un cobriment de cor, vaig imaginar-me que aquells llavis calents eren vermells, molt vermells, i que aquelles dents que de tant en tant topaven amb les meues -Ai, perdona, No, no, perdona tu- eren blanques, blanques." (pàg. 57)

"De vegades tinc una percepció distorsionada de la vida de la gent que m'envolta, com si ells també estiguessin aturats en el meu temps. Llavors un dia em diuen, estem embarassats, perquè avui s'embarassen tots dos, i així t'ho diuen: estem embarassats, i et quedes com ai, què ha passat, aquí?, perquè encara els veus assentats a la  cafeteria rematant una presentació de projectes o conjecturant sobre la manera de fer-nos rics muntant un negoci de fotocòpies al costat de l'ETSAB." (pàg. 135)

"I espera, que a les visites d'obres tu arribaves amb el teu cotxet i amb prou feines trobaves un racó entre els Bemevés i els Audis dels oficials de primera. Perquè aquests ep·pecisalistas s'han cregut que guanyarien tres mil euros al mes tota la vida, i s'han comprat pisos pels descosits i han acostumat a les seues xatis a anar de vacances a Cancún i a Santo Domingo, i ara resulta que amb la clatellada del totxo, es troben endeutats fins al pírcing de les celles." (pàg. 174)

A butxacades de Joan Todó (2011)

"Xeics, duc una cosa"
"Furga dins de la seva motxilla i n'extreu una altra garrafa de vi, també de vuit litres, també de Bot. Diu que va comprar-lo la setmana passada, expressament per a avui. L'aplaudim. I, tot cridant, l'encetem." (pàg. 36)

"Encara hi havia una claror pansida al sud dels Ports, fent més precís el contorn negrelló de les muntanyes, la negror dels pals de la llum i de les naus de les fàbriques veïnes, una negror tallada finalment contra el flamissell de grogor d'orina del sol ocult." (pàg. 57)

"Què tenim nosaltres? Uns fills que no arribaran a cap banda, uns indolents que ho han tingut tot i no saben desitjar res" (pàg. 70)

"I el soroll: al meu voltant la gent seguia treballant, amb ganes d'accelerar el rellotge i que ja arribés l'hora de dinar, d'accelerar-lo més i que ja fos la nit, que arribés dissabte, que ja fos estiu, que ja fos l'hora de la jubilació i ganes de deixar de pensar en quant de temps queda de moure aquest mateix botó, aquesta mateixa palanca." (pàg. 109)

Stoner de John Williams (1965)

"It is a sonnet, Mr. Stoner," Sloane said dryly, "a poetical composition of fourteen lines, with a certain pattern I am sure you have memorized. It is written in the English language, which I believe you have been speaking for some years. Its author is William Shakespeare, a poet who is dead, but who nevertheless occupies a position of some importance in the minds of a few. (...)
Mr. Shakespeare speaks to you across three hundred years, Mr. Stoner; do you hear him?" (pàg.12)

"Sometimes, in the evenings, he wandered in the long open quadrangle, among couples who strolled together and murmured softly; though he did not know any of them, and though he did not speak to them, he felt a kinship with them. Sometimes he stood in the center of the quad, looking at the five huge columns in front of Jesse Hall that thrust upward into the night out of the cool grass(...) Grayish silver in the moonlight, bare and pure, they seemed to him to represent the way of life he had embraced, as a temple represents a god" (pàg. 15)

"It's for us that the University exists, for the dispossessed of the world; not for the students, not for the selfless pursuit of knowledge, not for any of the reasons that you hear. We give out the reasons, and we let a few of the ordinary ones in, those that would do in the world;" (pàg. 31)

"Like many men who consider their success incomplete, he was extraordinarily vain and consumed with a sense of his own importance. Every ten or fifteen minutes he removed a large gold watch from his vest pocket, looked at it, and nodded to himself" (pàg. 58)

 "As he worked on the room, and as it began slowly to take a shape, he realized that for many years, unknown to himself, he had had an image locked somewhere within him like a shamed secret, an image that was ostensibly of a place but which was actually of himself. So it was himself that he was attempting to define as he worked on his study" (pàg. 100)

"He found himself trembling; as awkwardly as a boy he went around the coffee table and sat beside her. Tentatively, clumsily, their hands went out to each other; they clasped each other in an awkward, strained embrace; and for a long time they sat together without moving, as if any movement might let escape from them the strange and terrible thing that they held between them in a single grasp." (pàg. 193)

Egosurfing de Llucia Ramis (2010)

"Al nostre voltant, les converses dels altres queien amb la mateixa irrealitat apagada amb què el capvespre encapotat es recolzava als tendals, damunt de les taules metàl·liques."(pàg. 12)

"La memòria és la llar on retornam cada cop més sovint, cansats de voltar pels carrers de la vida. Fins que ens extraviam definitivament i desconeixem com refer el camí" (pàg. 14)

"Els hospitals estan fets perquè vagis acostumant-te a la mort. Ets incapaç de descriure'ls perquè no hi ha cap element que et cridi l'atenció. Cridar està prohibit, als hospitals, gairebé està prohibit parlar. Ja no hi ha la fotografia de la infermera amb l'índex davant dels llavis, però és l'única imatge que tots tenim al  cap, perquè és la imposició que ens fan perquè anem desposseint-nos de les percepcions. Els passadissos de les clíniques condueixen a l'abisme. Un cop dins, ens arrenquen els cinc sentits de cop. No fan olor de res, no hi ha sorolls, i les parets, llises, et foraden la mirada. Falten el perfum i el bon gust, sobretot a l'hora de dinar. Si et deixen menjar, és per donar-te aliments insípids, sinó simplement t'endollen el sèrum. Als hospitals els manca el tacte. I només el plany puntual d'un nen a prop, per exemple, et recorda que encara ets en aquesta banda. La banda que és capaç de patir. Ens treuen els sentits com si així poguessin extirpar-nos els sentiments" (pàg. 15)

"M'agradava l'olor humida dels pneumàtics i l'asfalt després de la pluja. I de l'Eixample, aquells primers capvespres d'octubre, els llums a les cases em feien imaginar famílies alienes, els fanals encesos, i les portes metàl·liques que queien i la vida groga, en fer-se de nit."(pàg. 25)

"—És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l'estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t'importen ben poc, l'únic que vols és que estiguin pendents de tu. Penges qualsevol comentari i esperes que algú digui alguna cosa. No hi ha res més trist que ningú no et posi res, és com tenir un telèfon mòbil de darrera generació damunt la taula perquè tothom el vegi i que no te truquin mai." (pàg. 98)

 "“No exaltis la capacitat extraordinària i innata del lector, això ja no es porta, res de superhomes amb aptituds, estem en crisi. Ara el missatge ha de ser: si t'ho curres, ho aconseguiràs. Treballa molt, esforça't i rebràs una recompensa”. Aquesta és la darrera esperança que els queda als perdedors. Perdedors, no d'esperit, sinó dels altres, dels qui ho estan perdent tot. Treballa, esforça't. I així als vespres estaràs tan esgotat que no t'adonaràs que res del que estàs fent val la pena. Treballa i no pensaràs; els filòsofs s'avorreixen massa. Treballa i dormiràs de puta mare." (pàg. 118)

"I ella entén que aquest és un joc perdut. Entén que s'endinsarà en aquests ulls blaus que l'ofeguen i que, quan vulgui tornar a la superfície, serà massa tard, i no li arribarà l'aire als pulmons i es morirà com ja s'ha mort tantes vegades. I si tota ella quedàs al fons per sempre, encara podria suportar-ho. Però hi ha una part de na Rut que sura, i que fa mal, i que recorda tot allò que ha quedat sota la immensitat del mar i que naufraga. Na Rut són restes després de la tempesta" (pàg. 122)

"Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La Bola de Cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horabaixes mentre vèiem Bola de Drac o El doctor Slump, i muntàvem la granja dels Playmobil damunt la moqueta de la nostra habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un últimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidam que aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, “No tens edat per a això”, aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut." (pàg. 237)

"A la cuina hi havia un televisor, i ens passàvem hores mirant una llar de foc que sortia a BTV quan havia acabat la programació. Empalmàvem un porro amb un altre mentre esperàvem esbrinar què passava un cop s'apagava el foc. Se sentia l'espetec de les flames, les parets de la cuina ballaven taronges amb l'única llum d'aquell foc hertzià. Xerràvem de qualsevol cosa (en Pau em ficava mà), estesos a uns coixins que havíem posat per terra o ajaguts al sofà on na Joana passaria la nit. Hi havia un moix, alienat com nosaltres, un moix blanc que es deia Matisse. Esperàvem que passàs qualsevol cosa: que una mà anònima posàs més llenya a la xemeneia de la tele, que les flames fossin tan altes que cremassin el cantó superior del televisor." (pàg. 292)

"Potser si aconseguíssim abocar-nos a aquell passadís aparentment infinit que crea un mirall davant d'un altre, descobriríem que, al final, hi ha el reflex de totes aquelles persones que hi han estat reflectides qualque pic. Com si, al final d'aquell passadís aparentment infinit, hi hagués la seva memòria, la memòria del mirall, per naturalesa amnèsic." (pàg. 312)

La mala reputació de Bel Olid (2012)

"Si elimina les estones de traduir al petit estudi que s'ha muntat a casa, la seva vida és una llarga cadena d'activitats marujils. Li fa vergonya convertir-se en la seva mare, i li fa vergonya que li faci vergonya. La seva mare no té res de dolent. Estar-se a casa no té res de dolent." (pàg. 92)

"Feia sol en aquella ciutat estrangera. No tocava que fes sol, ja era pràcticament octubre i haurien d'haver començat les pluges i els cels de paper de diari mut."(pàg. 131)

Mossegar la poma de Francesc Serés (2012)

"La Marta i en Pep van callar i la conversa al cotxe, de tornada a casa, va servir per adonar-se que aquells dos éssers que només parlaven a través dels altaveus dels seus auriculars i que ocupaven els seients de darrere del monovolum—el cotxe anterior—eren uns apèndixs estranys i, tanmateix, propis." (pàg. 14)

"Vivia aquells anys com si la vida i el món estiguessin perfectament ordenats i hi hagués un acord tàcit entre ambdós per mantenir la concòrdia" (pàg. 25)

"Era estiu, vaig anar a comprar enciam, verdures i tot de fruita, eren ovolactovegetarians. No menjaven vedella però fumaven Marlboro" (pàg. 37)

"El Xino era el rei, nosaltres fèiem una mica de comparsa, però cadascú tenia la seva noia. Fins i tot en Costa, tan petit. En Costa només volia que l'Alba el mirés així, ni que fos un moment, quan tornés amb una garrafa de gasoil. De fet, era per això que anàvem a xuclar gasoil, per ser algú, perquè algú ens mirés, perquè algú ens recordés."(pàg. 43)

"De sobte, surt una noia del primer emprovador i l'home de la segona butaca es posa en guàrdia.
-Què et sembla?
Ha de respondre i, a més, marcar territori davant dels altres. El "Què et sembla?" és fatídic."(pàg. 53)

"Feu comentaris tòxics que de vegades sembla que vulgueu que ens arribin de rebot. No em miris així: tòxics, sí. Tothom ha de tenir problemes i, si no en té, és que són tan grans que són tot un misteri."(pàg. 124)

Leandre Iborra guanya el 8è premi 7lletres

L’escriptor alacantí Leandre Iborra Polo, es va adjudicar dissabte a la nit la vuitena edició del premi literari 7lletres dedicat a Manuel de Pedrolo amb l’obra “Les mans perdudes”. El guardó és de 7.000 euros i l'edició de l'original, que publicarà l'editorial lleidatana Pagès editors.

Les Mars Perdudes, és una obra de 7 contes situats a la zona de costa d'Alacant. Alguns dels contes reflecteixen la vida del pescador i d'altres inclouen com a tema també la immigració. El jurat valora la seva ambientació al món mariner del país valencià així com en un parell de contes el mostrar amb encert la problemàtica de la immigració. Pel que fa al llenguatge l'obra destaca per la seva elaboració i l'ús de vocabulari d'alt nivell.

Leandre Iborra Polo viu a Mutxamel (Alacant), treballa a l'ensenyament primari, té 60 anys i ha publicat entre d'altres, el recull de contes "castells" i obres centrades en la cultura popular, com llegendes alacantines del 1994 o contes màgics de l'Aitana, de 1999.

A l'acte literari de lliurament del premi, hi ha assistit el Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, la Diputada provincial Josefina Bernades, la filla de Manuel de Pedrolo i presidenta de la Fundació Pedrolo, Adelais de Pedrolo, el president del Consell de la Segarra, Adrià Marquilles, l’alcalde de Cervera, Ramon Royes, entre altres alcaldes de la comarca i el grup de més de 40 lectors que han participat en la lectura dels treballs presentats.

A concurs s’hi van presentar 48 originals d'arreu dels països catalans, i ha estat l’edició rècord pel que fa al nombre de participants. El jurat del premi està format pels escriptors, Miquel de Palol, Cèlia Sànchez-Mústich i Xavier Vidal, per l'editor Ramon Badia i pel filòleg, Eloi Planes.

Nocilla Experience d'Agustín Fernández Mallo (2008)

"La cuerda, el hilo, gracias a Ariadna, fue lo primero que conocimos como método eficaz para comunicarnos a distancia. Tardamos siglos en desprendernos de él hasta formalizar eficazmente las comunicaciones inalámbricas en antenas, códigos electromagnéticos y satélites inmediatos. Ahora están excavando las calles de todas las ciudades a fin de cablearlas [fibra óptica o equivalentes], y esta vuelta al origen, al hilo de Ariadna, no es sólo simbólica pues constantemente hay que detener las excavaciones al encontrarse restos de conductos antiguos, alcantarillados griegos, calzadas romanas: primigenios cableados." (pàg. 36)

"El ajedrez, por ejemplo, es un deporte muy sencillo porque en algún sitio todas las partidas están ya escritas, sólo hay que analizarlas en una computadora, pero el parchís se fundamenta en la tirada de un dado y esa emergencia del azar a lo real es lo más complejo que una persona pueda llegar a imaginar." (pàg. 44)

"Hace no muchos años, en la década de los 90 del siglo 20, la Tate Modern Gallery de Londres llevó a cabo un estudio para averiguar qué estaba dañando más sus cuadros. El estudio arrojó que no eran los flashes de los nipones, ni las manazas de los niños malcriados, ni siquiera el propio paso del tiempo, sino las ventosidades de los millones de visitantes que acuden cada año."  (pàg. 92)

[http://es.wikipedia.org/wiki/Caras_de_Bélmez] (pàg. 98)

"¿Qué es lo más importante que has hecho con tu música?: Lo más importante es lo que dejas en la gente. La gente escribe cartas personales donde explican su relación con la música o con las canciones, cartas donde hablan de un período de su vida, de lo que hacían, de lo que les pasaba; y en ese tiempo salió tal disco, y todas sus vivencias y recuerdos están relacionados con ese disco. Se vuelven como grabaciones caseras de vídeo para la gente, algo que escuchan y que se llevan a la tumba. Eso es sin duda lo más importante, absolutamente, porque es lo que yo también obtuve de la música. La primera vez que escuchas un disco que te impresiona es una sensación que guardas toda la vida, es la experiencia más profunda que has tenido nunca."
Entrevista a Thom Yorke, líder y cantante de Radiohead, El pop después del fin del pop, Pablo Gil, Ediciones Rockdelux, 2004 (pàg. 119)

Suicidios ejemplares d'Enrique Vila-Matas (1991)

"Hace unos años comenzaron a aparecer unos graffiti misteriosos en los muros de la ciudad nueva de Fez, en Marruecos. Se descubrió que los trazaba un vagabundo, un campesino emigadro que no se había integrado en la vida urbana y que para orientarse debía marcar itinerarios de su propio mapa secreto, superponiéndolos a la topografia de la ciudad moderna que le era extraña y hostil" (pàg. 7)

"Me sentaré a esperar, habrá una silla para mí en esta ciudad, y en ella se me podrá ver todos los atardeceres, callado, practicando la saudade, la mirada fija en la línea del horizonte, esperando a la muerte que ya se dibuja en mis ojos y a la que aguardaré serio y callado todo el tiempo que haga falta, sentado frente a este infinito azul de Lisboa, sabiendo que a la muerte le sienta bien la tristeza leve de una severa espera" (pàg. 24)

"La cosa mejor que ha hecho la ley eterna es que, habiéndonos dado una sola entrada a la vida, nos ha procurado miles de salidas." Séneca, Cartas morales a Lucilio (pàg. 77)

"Es Barrymore, me dijo de repente, sonriendo como en los viejos tiempos. Eso me alivió y por un momento pensé que había ella recobrado la memoria. Pero luego me pareció que más bién era todo lo contrario. Era como si pequeños trozos o fragmentos de su memoria se estuvieran desprendiendo de su frente y pudiera asistirse al insólito espectáculo de ver cómo allí mismo, en aquellos precisos instantes, su mente se iba vaciando en público, lentamente se iba quedando en blanco, desposeída trágicamente de todo recuerdo" (pàg. 118)

Infecció de Sergi Pàmies (1987)

"Es diu Nogués. Ha rebut una carta on s'anuncia que tots els Nogués es reuniran al poble de Nogués diumenge vinent. També diu que el conviden." (pàg. 19)

"Quan el nyu va entrar al bar, el porter va pensar que era cosa de l'amo, i el va deixar passar. La bèstia, fosca i lenta, es va situar prop de la barra, agitant la cua. Els clients van fer veure que no es sorprenien." (pàg. 43)

"Alguns anònims l'informen de rècords no oficials i el conviden a assistir a competicions clandestines d'empassar-se fulles d'afaitar, de defecar, de beure sang humana, de trencar maons amb l'esquena, de penis més llargs... No té temps d'anar-hi i, a més a més, no li interessa. Per ell, els rècords han de ser oficials, demostrables, Guiness. No s'hi val a dir que l'home més alt del món no és un pakistaní de 2,51 metres si no es pot demostrar el contrari." (pàg. 90)

"M'han regalat una ampolla de colònia. L'anunci diu que dues gotes són suficients per seduir un exèrcit de rosses." (pàg. 135)

Anna Karenina de Lev Tolstoi (1877)

   "Hi ha persones que en trobar el seu rival afortunat es giren tot seguit d'esquena a tot el que té de bo per tal de remarcar només el que té de dolent; al contrari, n'hi ha d'altres que allò que més desitgen trobar en aquest rival afortunat són les qualitats amb les quals els ha vençuts i, amb un dolor coent al cor, cerquen en ell només allò que té de bo. Levin pertanyia a aquesta categoria de persones." (pàg 64)

   "Quan veié tot això, el garfí un instant el dubte de si fora possible d'organitzar aquella nova vida que havia somiat pel camí. Totes aquelles emprentes de la seva vida semblaven enxampar-lo per dir-li: «No, no ens abandonaràs; no seràs un altre, sinó el mateix de sempre, un home carregat de dubtes, eternament descontent de tu mateix, amb temptatives inútils d'esmena i amb caigudes, i amb l'espera eterna d'una felicitat que no has assolit i que no és possible per a tu»". (pàg. 110)

   "En veure Aleixei Alexàndrovitx, va creure en ell i tingué una sensació desagradable, semblant a la que experimentaria un home turmentat per la set que, en arribar en una font, hi trobés un gos, una ovella o un porc que hi haguessin begut i enterbolit l'aigua" (pàg. 124)

   "Sabia que no li podia prohibir de distreure's amb la pintura; sabia que ell i tots els diletants tenien el dret indiscutible de pintar el que els plagués, però a ell això li desplaïa.  Hom no pot prohibir a un home de modelar una gran nina de cera i besar-la. Però si aquest home amb la seva nina ve i s'asseu davant d'un enamorat i es posa a amanyagar la seva nina de la mateixa manera que l'enamorat amanyaga la seva estimada, aquest experimentarà una sensació desagradable. Això era el que li passava a Mikhàilov en veure la pintura de Vronski, que trobava ridícula, li podruïa recança i llàstima i l'ofenia." (pàg 521)

"Hi havia en ella l'excitació i la rapidesa de comprensió que apareixen en l'home a la vetlla del combat, en la lluita, en els moments perillosos i decisius de la vida, en aquells minuts en que l'home mostra una vegada per sempre la seva vàlua i que tot el seu passat no ha estat inútil, sinó solament la preparació d'aquells moments." (pàg 542)

   "La vista del germà i la proximitat de la mort renovaren en l'esperit de Levin aquell mateix sentiment d'horror que l'havia abassegat aquell vespre de tardor en què Nikolai arribà a la hisenda davant allò que tenia d'enigmàtic, de pròxim i d'inevitable la mort. Aquest sentiment era ara més intens que abans; encara menys que abans es veia capaç de comprendre el sentit de la mort, i més terrible encara li semblava la seva inevitabilitat; però gràcies a la proximitat de la seva muller, aquest sentiment no el desesperava; a despit de la mort, sentia la necessitat de viure i d'estimar. Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur.

  Amb prou feines havia tingut temps d'acomplir-se als seus ulls el misteri de la mort, tan indesxifrable com abans, que en sorgia un altre, tan insondable com aquell, que cridava a l'amor i a la vida.

  El metge confirmà les seves suposicions respecte a Kitty. La causa que es trobés malament era la gravidesa." (pàg 549) 

   "I tot d'una Levin, d'aquell món misteriós, ultraterrenal i terrible en el qual havia viscut aquelles vint-i-dues hores, se sentí transportat la món habitual anterior, però il·luminat amb una llum nova de felicitat que no podia resistir. Les cordes, massa tibants, esclataren. Els sanglots i les llàgrimes de joia que no havia previst el sacsejaren amb tanta violència, que durant una llarga estona, no pogué parlar.

   Agenollat prop de Kitty, tenia els seus llavis a la mà de la seva muller i la besava, i aquesta mà contestava als seus besos amb un feble moviment dels dits. I en l'endemig, allà sota, als peus del llit, s'agitava entre les mans traçudes de Lisaveta Petrovna, com la lluïssor vacil·lant d'una llàntia, la vida d'un ésser humà, que mai encara no havia existit abans i que amb el mateix dret que el mateix ara viuria i engendraria altres semblants seus." (pàg. 766)

   "En la infinitat del temps, de la matèria, de l'espai, es forma una cèl·lula orgànica, se sosté un moment i s'esbotza... Aquesta cèl·lula sóc jo" (pàg. 846)

El parèntesi més llarg de Tina Vallès (2013)

Lectura col·lectiva a LlibresperLlegir.cat

01- Llet cereals aigua

02- Portabilitat

03- Taxi

04- Bloc de dibuix i carbonets

05- Pardals

06- Vista perduda

07- El gemec

08- Mali

09- Sardines

10- Pinter

11- Rots

12- Micos

13- Crema depilatòria

14- Bugada

15- El nus

16- Claus

17- Enterro i mig

18- Calaix de sastre

FEM EL RÀNQUING DELS CONTES?

Petita crònica d'un professor a secundària de Toni Sala (2002)

     "Setembre. Els turistes es passegen pels carrers en calça curta. La realitat de l'institut se sobreposa a la realitat de les vacances, com si una de les dues funcionés a deshora." (pàg. 16)

     "Però jo tinc anys d'experiència, i ells tenen menys coneixement —o coneixement zero— de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida adulta." (pàg. 23)

     "És un esport d’aventura. Cada vegada que coneixem algú, aquest algú ens fa diferents. Nosaltres som sempre nosaltres mateixos —és la maledicció—, però els altres ens fan diferents. Ens destrien, tamisen; seleccionen allò que volen veure en nosaltres —de bo o de dolent, segons què busquin. Ens recreen al mateix temps que nosaltres els recreem a ells. Al mateix temps que nosaltres mateixos ens autorecreem. Quina eina tan fina, quin procediment de destil·lació, estudiar-se a través del que busquem en els altres.” (pàg. 29)

     "—Per cert— diu un professor dels antics, dirigint-se als seus companys de l'any passat—, ahir va trucar la Maria. Dóna records a tothom.
     La Maria és una professora fantasma. Cada començament de curs té els seus professors fantasma. No es diu l'especialitat per no ferir qui les reemplaça. Persones enyorades, professors que el curs passat van deixar un bon record a l'institut, però que aquest curs han estat destinats a un altre centre, o han quedat al carrer, sense feina" (pàg. 32)

     "El noi escriu en diagonal, amb lletra basta, cal·ligrafia il·legible. L'estela tremolosa del guix va deixant paraules inventades, mots units els uns amb els altres com germans siamesos, aberracions gramaticals —gramàtiques— de tota mena: alternança de terminacions verbals en ava i aba, pecats ortogràfics i un desert accentual absolut. La pissarra es va omplint de monstres blancs: malformacions, deformitats, mutilacions, aràcnids i sirenes lèxiques, centaures, quimeres... Què hi fa, aquest nano, a quart d'ESO?" (pàg. 35)

     "Eclipsats al fons de la vall hivernal, disminuïts, secs, els dies del segon trimestre comencen la marxa avui; desfilaran l'un darrere l'altre iguals, sigil·losos, batallons de setmanes, esquadres de mesos que travessaran les pàgines dels llibres de text i les deixaran darrere seu rebregades, plenes de guixots, terra cremada; violaran gramàtiques, saquejaran enciclopèdies, robaran les solucions dels exercicis i minaran la meva llibreta de notes; conrearan lllibretes senceres —cada línia és un solc—, contemplaran quaderns i més quaderns d'apunts de classe. Veuré passar aquests dies silenciosos d'hivern per sobre els caps del alumnes que escriuen, grupets de dies com esbarts d'herbívors de muntanya que trepitgen de puntetes la neu precintada, la neu que amaga i cobreix la terra sòlida, fèrtil, encesa per dins." (pàg. 77)

     "Aquest desconeixement absolut de què els espera darrere el teló, aquest observar des de fora l'existència adulta amb un cervell i amb un cos ja fets, dóna a l'adolescència una alegria forta, capaç de tombar gegants. Són els més joves, bells, espavilats, prometedors; encara poden demostrar-ho tot, en ells és plausible qualsevol fantasia ja definitivament vedada a nosaltres, adults." (pàg 106)

     "Les circumstàncies ja s'encarregaran de capturar aquests adolescents tan prometedors. La xarxa és densa. No hi ha res a fer. Sobre aquestes personalitats tan riques de reflexos s'hi anirà fent una capa de cera bruta i ratllada, de crostes, encarcarada, i al cap de deu anys ja tots aniran per la vida amb l'espasa en una mà i l'escut a l'altra.
     He dit tots però no són ben bé tots. N'hi ha que aguanten molts anys. Els veiem alegres, el temps no passa, sembla que diguin; però el que no passa és la xarxa, el temps sí; fins el dia que es desperten, miren al seu voltant, ens veuen a nosaltres i es pregunten: què hi faig, jo, en aquest cementiri?
     Caminen entre els morts i és un dilema terrible, haver de triar bàndol. La solitud o la mort. La solitud o la destrucció. Aquests arriben a patir molt, i viuen anys i anys sense decidir-se a fer el pas que la vida s'ha estalviat de donar per ells; aquests caminen quilòmetres i quilòmetres arran del precipici, sense decidir-se mai a saltar, esperant que una ventada, un mal pas, una distracció...
     I és el preu de ser diferent dels altres, el preu d'haver-se fet l'espavilat, i els cadàvers, el dia que els ressagats arriben, els fem una bona festa de benvinguda:
     —Ja era hora; trigaves molt; no saps què t'has perdut —diem, riem i quina venjança!
     També entre els professors hi ha persones que no deixen anar l'adolescencia. Es barregen amb els alumnes, es diverteixen amb ells, se'ls veu d'una hora lluny: han encertat l'ofici. Si arriben a fer el ridícul, els critiquem sense contemplacions, i si no, des de baix del precipici, els espiem esperant que cometin d'una vegada el pas en fals." (pàg. 107) 

L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez (2011)

   "Durant un temps, de petita, estava convençuda, perquè així l'hi havíem fet creure, que podia obrir i tancar les finestres del cotxe tocant-se la punta del nas. De manera que només calia estar a l'aguait per prémer el botó en el moment oportú. Gairebé sempre era fàcil. De tant en tant, però, ho feia dissimuladament. Com si, moguda per la desconfiança, volgués posar-nos a prova. Però la Nora l'enxampava una vegada sí i l'altra també. Llavors el seu somriure còmplice hauria estat prou motiu per aturar el cotxe i abraçar-la amb totes les meves forces." (pàg. 12)

   "El Robert s'asseu al meu costat i es treu un porro de la butxaca de la camisa.
   Té. Te'l deixo desvirgar.
   M'apropa l'encenedor i faig la primera pipada.
   Sóc incapaç d'empassar-me el fum.
   L'hi torno.
   D'on ha sortit?
   El Robert aspira amb força. Tus.
   Queda inaugurado este pantano.
   És la frase preferida del seu pare, que l'engega amb qualsevol pretext. Com més absurd i inadequat, millor.
   Que enrollat, no?
   M'ha dit que també tenim dret a celebrar el seu aniversari sense estar-nos de res." (pàg. 39)

   "Segur que la Jana sabria trobar-hi alguna utilitat reconfortadora. Vindria corrents pel passadís i em sorprendria amb alguna de les seves pensades inversemblants. Com el vespre que va decidir que havíem de pujar un ninot de neu a l'habitació de l'hotel perquè no passés fred a la nit i no va entendre que no compartís el seu entusiasme.
  Per què dius que és imposible?
  Perquè es fondrà.
  No hi ha res impossible. Podem deixar la porta de la nevera oberta." (pàg. 41)

   "El Robert i jo, expulsats de classe, esperem a la porta de l'aula.
   L'hermano Estruch ens veu des del final del passadís.
   Ustedes, vengan aquí.
   Quan ens hi acostem es fica la mà a la butxaca de la sotana, treu la capsa de pastilles Juanoola i ens dóna una hòstia
   El cuerpo de Cristo
   Pa àzim amb gust de regalèssia.
   Amen" (pàg. 138)

Historia universal de la infamia de Jorge Luís Borges (1935)

Del rigor en la ciencia 

     En aquel imperio, el arte de la cartografía logró tal perfección que el mapa de una sola provincia ocupaba toda una ciudad, y el mapa del imperio, toda una provincia. Con el tiempo, esos mapas desmesurados no satisfacieron y los colegios de cartógrafos levantaron un mapa del imperio, que tenía el tamaño del imperio y coincidía puntualmente con él. Menos adictas al estudio de la cartografía, las generaciones siguientes entendieron que ese dilatado mapa era inútil y no sin impiedad lo entregaron a las inclemencias del Sol y de los inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas ruinas del mapa, habitadas por animales y por mendigos; en todo el país no hay otra reliquia de las disciplinas geográficas.

                             Suárez Miranda: Viajes de varones prudentes, libro cuarto, cap. xlv, Lérida, 1658.

Gemma Freixas guanya el XV Roc Boronat 2013

Gemma Freixas (Barcelona, 1962) ha guanyat el XV Premi Roc Boronat de literatura catalana organitzat per l'ONCE a Catalunya. El premi, dotat amb 6.000 euros, reconeix l'obra presentada amb el títol 'Casino Santa Isabel', ambientada a l'antiga colònia espanyola de Guinea durant el seu procés d'independència i que serà publicat pròximament per edicions Proa.

Aquest any s'ha batut el rècord d'obres presentades, amb un total de 68. Pel que fa al concurs d'obres circumscrit a persones cegues amb discapacitat visual greu s'ha multiplicat per tres el nombre de participants respecte a l'anterior edició, segons ha informat l'ONCE. Pasqual Bernat López ha guanyat l'apartat de prosa dotat amb 900 euros amb l'obra 'El vestit verd', mentre que Matilde Elena Peralta Valero ha aconseguit el guardó de poesia, dotat amb 600 euros, amb l'obra 'Nua'.

Durant l'acte d'aquests premis, que tindrà lloc el pròxim 14 de març a l'auditori de l'ONCE a Catalunya, es rendirà homenatge a l'escriptor Matthew Tree, a qui es lliurarà un exemplar en Braille de l'obra 'Negre de merda:el racisme explicat als blancs' i un altre en suport sonor de la seva obra 'Memòries'.

El jurat de l'edició d'aquest any dels premis ha estat presidit pel delegat territorial de l'ONCE a Catalunya, Xavier Grau, i integrat per Ester Franquesa, directora General de Política Lingüística de la Generalitat. També hi han format part Vicenç Villatoro, escriptor i director de l'Institut Ramon Llull; Josep Lluch, editor de Proa; Bel Olid, guanyadora de l'anterior edició, Marc Oriol, professor i Leandro Lamor, Delegat de l'Agència EFE a Catalunya