Kafka de Pietro Citati (1987)

Com succeeix amb tots els grans escriptors, l’obra i la vida de Kafka han generat tres tipus de llibres diferents: les biografies exhaustives, les biografies menudes i els assaigs. Entre els assaigs, com també sol passar, hi ha els acadèmics i els que no ho són: aquests solen ser els millors, a manca d’una classe acadèmica continental que s’atreveixi a escriure una assagística a l’estil de l’anglosaxona: amable, cordial i llegidora, sense notes a peu de pàgina ni exhibició de savieses impertinents. La millor biografia voluminosa de Kafka és la recent de Reiner Stach, en dos volums de 700 pàgines cada un, dels quals a Espanya, de moment, només se n’ha traduït el primer: Kafka. Los años de las decisiones, Siglo XXI, 2003. La més bona biografia menuda de Kafka és i potser serà sempre la de Klaus Wagenbach (Alianza Editorial; un dia es troba i l’altre, no), reproduïda al segon volum, Diarios, de les Obras completas de Kafka a Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores. Els millors assaigs de factura acadèmica són els de Heinz Politzer, Franz Kafka, Der Künstler (1965, traduït a altres llengües) i tots els de Hartmut Binder (1976, 1979). I, també entre els assaigs, però dels no acadèmics, el millor que jo hagi llegit fins avui és el de Pietro Citati, ara editat —encara que el coneixíem per una traducció molt dolenta editada l’any 1993 pel segell Versal, que, cosa certa, va publicar llibres molt importants de Cyril Connolly, Richard Sennet, Paul Léautaud, Dorothy Parker i Joseph Brodsky, per iniciativa d’Antoni Munné—, en castellà i en català, Acantilado i Quaderns Crema respectivament, Kafka, gran traducció catalana d’Anna Casassas, Barcelona, 2012.

Aquest tipus d’aproximacions a l’obra d’un autor (més que a la seva vida) són els més agraïts, generalment els que més perduren i els que aconsegueixen la millor sintonia entre un escriptor determinat, l’autor de l’assaig i els lectors. D’aquest Kafka, de Citati, potser es dirà que santifica exageradament l’escriptor —com quan el compara amb la figura de Crist, quan hauria estat molt més adequat comparar-lo amb qualsevol profeta major—, igual com Max Brod el va agafar, esbiaixadament, només pel costat teològic, cosa que no va fer Walter Benjamin, més perspicaç i amb una visió panòptica de tot fet literari.

Però s’ha de reconèixer un extrem de la més gran importància, i això és que Citati, d’una banda, coneix perfectament la tradició literària d’Occident —perquè és doctor en Filologia Clàssica— i d’altra banda estima —no podem fer servir una altra paraula— l’obra, i fins i tot l’ombra de Franz Kafka. Com George Steiner deia dels professors, l’única garantia que un docent de literatura arribi als seus alumnes i els expliqui alguna cosa d’importància és que aquest professor estimi amb passió l’autor, l’obra o el text que explica a classe. Amb l’assaig passa el mateix: Citati ens ennova de moltes minúcies de la vida de l’autor, com ara que la veu n’era melodiosa i greu; que hauria volgut llegir en veu alta, davant una colla d’amics, de cap a cap, L’educació sentimental, de Flaubert, llibre que adorava; que tenia una habitació, a casa els pares, de la qual no es va moure mai, i que era el lloc de pas de tota l’assemblea familiar —com li passa també a Gregor Samsa, a La transformació—; que feia servir taps de cera per no sentir el brogit que feien les seves germanes petites; que tota la vida va tenir ganes de morir-se (sense dolor, cosa que no va succeir, a causa de la tuberculosi), o que ens va deixar una narració molt bona com a al·legoria de la seva necessitat d’estar absolutament sol: El cau. Però, per damunt de tots els detalls biogràfics (pocs) d’aquest llibre, hi plana el que ja hem dit: una sym-pathia tan gran com ben documentada per la vida i l’obra d’un escriptor que, al capdavall, com diu l’autor un punt exageradament, va oferir al món la poètica més important després de la platònica i de la goetheana —diguem que també molt important després de la poètica cervantina i flaubertiana, dos dels seus models primeríssims, juntament amb Dickens i Heinrich von Kleist. Gran llibre, el de Citati.

Ressenya de Jordi Llovet, publicada a el País, 23 Feb 2012

Plantes d'interior de Borja Bagunyà (2011)

Plantes d’interior son tretze contes (o un mateix conte en tretze passos. O una novel•la que no sap comportar-se. O tretze variacions sobre alguna cosa que no és ni conte ni novel·la) sobre diverses menes de gegants, festes que no s’acaben, GRANS ESPERANCES BLANQUES, maneres ideals de no escriure res sobre Katherine Mansfield, sobre els problemes de sentir-se exòtic, sobre telesèries visionàries, sobre el preu de posar un preu, sobre la impossibilitat de no trair certes coses, sobre la vida en una casa de mobles, sobre el lacat japonès, les tesis carnívores, els dibuixos en planta, les plantes de companyia i sobre aquesta cosa d’arribar a casa i trobar-la massa plena, o massa buida, o massa igual, o massa canviada i voler ser, de cop, a qualsevol altra banda.

XV Premi Tinet de narrativa breu 2011-2012

El jurat de l’edició d’enguany dels Premis Tinet de narrativa curta per Internet ha decidit atorgar el premi Tinet de narrativa breu en l’edició de 2011-2012 a l’obra Ous ferrats, presentada pel vallenc Xavi Ballester Fàbregues. L’edició d’enguany ha comptat amb 336 propostes, amb la qual cosa es registra la major participació de la història d’aquest premi. El premi està dotat amb 1.000 euros, aportats per la Diputació, i la publicació de l’obra guanyadora, junt amb una selecció d’altres contes participants, per Cossetània edicions. El jurat ha destacat també l’especial interès que tenen, per la seva qualitat, les obres presentades amb els títols Germans, Poyekhali, La pescadora i La partida. El guanyador és Llicenciat en Filologia Hispànica i exerceix de Tècnic de Comunicació i assessor cultural a Molins de Rei.

On Chesil Beach d'Ian McEwan (2007)

A la platja de Chesil tracta temes d’interès universal –innocència, desil·lusió, desig i repressió, oportunitats perdudes o rebutjades- i crea un petit però complet univers al seu voltant. La prosa de McEwan és més magistral que mai, aconsegueix el delicat i sorprenent equilibri entre la indiferència i la simpatia, i amb el seu to sec és capaç de despertar una profunda compassió.
Amb l’estil angoixant i detallat a què McEwan ens té avesats, A la platja de Chesil assoleix una tensió dramàtica esplèndida. Construïda a partitr de la contraposició dels pensaments del nuvi i la núvia, dos personatges que s’enfronten a una nova vida, l’obra manté el pols des de la primera línia i fins al final, i deixa el lector amb la sensació que McEwan té un domini extraordinari de l’art d’explicar la vida a partir dels gestos mai fets i les paraules no dites.

Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders (1954)

A Cròniques de la veritat oculta, publicat a 1955, Calders utilitza tres eixos bàsics: l’absurd, l’imprevist i l’atzar. Els personatges dels contes aplegats a aquesta obra es troben en situacions inesperades i insòlites, a mig camí entre la realitat i la irrealitat, davant les quals actuen amb normalitat i racionalitat, la qual cosa provoca un contrast característic: a més, l’humor, àcid i irònic, però gairebé sempre de rostre ben humà, fa de fil conductor de la majoria de relats, que tenen un final lògic, dintre de la falta de lògica que els caracteritza.

El mateix títol de l’obra barreja una altra de les passions calderianes, el periodisme, amb la utilització de la paraula cròniques, que són relats de fets que ocorren vistos des de l’exterior, que intenten ser objectius i no tenir gaire implicació emocional, la qual cosa evidentment no sempre passa, conscientment o inconscient. I és que cal tenir en compte que Calders equiparava la literatura amb el periodisme, la posava al mateix nivell per a explicar la realitat. Per altra banda, el sintagma veritat oculta al·ludeix a tot allò que podria passar i passa, realment, en la seva prodigiosa imaginació, que pren vida a través dels seus personatges.

El recull de Cròniques de la veritat oculta va ser publicat a l’Editorial Selecta i està estructurat en tres parts: I. La imprevista certesa; II. Ver, però inexplicable i III. L’escenari desconcertant. Els ingredients bàsics de tots els relats són l'humor i la fantasia. Un humor més o menys ambigu, subtil i sorneguer però tendre. La fantasia crea situacions impossibles d’assimilar, incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat i situa les històries en un temps i un espai abstractes, imprecisos, irreconeixibles. Tot plegat fa d’aquest recull el més reconegut de Calders i el més ben valorat pels crítics, que el reconeixen com un dels millors contistes del S. XX.

El primer arlequí de Pere Calders (1936)

Calders ha de ser considerat per damunt de tot un narrador, és a dir, un contador d'històries. En un moment en què les formes convencionals del gènere narratiu per excel·lència, la novel·la, havien entrat en crisi (novel·la realista i novel·la psicològica), Calders assaja una doble solució a les seves necessitats narratives: d'una banda, el conreu del conte (gènere que, per la seva flexibilitat, no està tan subjecte a les lleis que han definit el model de novel·la tradicional) i, d'una altra, una rèplica desmitificadora —pròxima a la paròdia— de la novel·la convencional. Aquesta doble temptativa cristal·litza ja en els dos primers títols que publica, significativament el mateix any 1936: El primer arlequí, recull de vuit contes, i La Glòria del doctor Larén, novel·la que, en la seva trama argumental, pot semblar una aproximació caricaturesca al tema "bovarinesc" de l'adulteri. El primer arlequí enceta una línia narrativa que continuarà i es depurarà en títols posteriors (Cròniques de la veritat oculta, Demà a les tres de la matinada, Invasió subtil i altres contes, Tot s'aprofita, De teves a meves, Un estrany al jardí, El barret fort... ) i que, de fet, ha consolidat la imatge de Calders com a autor de contes. Tota aquesta extensa producció contística posa de manifest l'interès de l'autor per construir una història a partir de la ficció pura, alliberat de la servitud d'haver de traduir fidelment la realitat immediata (en pocs d'aquests contes hi trobarem referències a escenaris concrets —i, quan n'hi ha, ho són de llocs distants, si no exòtics— o descripcions físiques o caracterització psicològica dels personatges).

 Article de Joan Melcion publicat a l'Avui (30/11/00)

Ficciones de Jorge Luis Borges (1944)

Ficciones consta de dues parts: El jardín de senderos que se bifurcan i Artificios. Malgrat la separació en parts, aquestes no difereixen en estil (l'única diferencia palpable son les dates en que van aparèixir els textos i que Artificios és lleugerament més breu que El jardín). Per altra part, no sense certa ironía, Borges anota al pròleg de Artificios que els relats inclosos en aquesta part són "de execució menys maldestre" (Borges, 1995:119) que els de El Jardín. La divisió del llibre en dos es degut a que la primera part havía estat publicada originalment tres anys abans, el 1941, com un libro individual.
A la sèrie de contes que constituien El jardín de senderos que se bifurcan Borges va agregar sis contes més, agrupats sota el títol general de Artificios, per a diferenciar-los d'alguna manera dels contes de El jardín i les dues parts, aleshores, prengueren el nom de Ficciones.
El 1956, Borges afegiria encara tres contes més a la col·lecció (o a "la sèrie", com ell prefería anomenar-la) i els inclouria en l'apartat de Artificios.