Plantes d'interior de Borja Bagunyà (2011)

Plantes d’interior son tretze contes (o un mateix conte en tretze passos. O una novel•la que no sap comportar-se. O tretze variacions sobre alguna cosa que no és ni conte ni novel·la) sobre diverses menes de gegants, festes que no s’acaben, GRANS ESPERANCES BLANQUES, maneres ideals de no escriure res sobre Katherine Mansfield, sobre els problemes de sentir-se exòtic, sobre telesèries visionàries, sobre el preu de posar un preu, sobre la impossibilitat de no trair certes coses, sobre la vida en una casa de mobles, sobre el lacat japonès, les tesis carnívores, els dibuixos en planta, les plantes de companyia i sobre aquesta cosa d’arribar a casa i trobar-la massa plena, o massa buida, o massa igual, o massa canviada i voler ser, de cop, a qualsevol altra banda.

XV Premi Tinet de narrativa breu 2011-2012

El jurat de l’edició d’enguany dels Premis Tinet de narrativa curta per Internet ha decidit atorgar el premi Tinet de narrativa breu en l’edició de 2011-2012 a l’obra Ous ferrats, presentada pel vallenc Xavi Ballester Fàbregues. L’edició d’enguany ha comptat amb 336 propostes, amb la qual cosa es registra la major participació de la història d’aquest premi. El premi està dotat amb 1.000 euros, aportats per la Diputació, i la publicació de l’obra guanyadora, junt amb una selecció d’altres contes participants, per Cossetània edicions. El jurat ha destacat també l’especial interès que tenen, per la seva qualitat, les obres presentades amb els títols Germans, Poyekhali, La pescadora i La partida. El guanyador és Llicenciat en Filologia Hispànica i exerceix de Tècnic de Comunicació i assessor cultural a Molins de Rei.

On Chesil Beach d'Ian McEwan (2007)

A la platja de Chesil tracta temes d’interès universal –innocència, desil·lusió, desig i repressió, oportunitats perdudes o rebutjades- i crea un petit però complet univers al seu voltant. La prosa de McEwan és més magistral que mai, aconsegueix el delicat i sorprenent equilibri entre la indiferència i la simpatia, i amb el seu to sec és capaç de despertar una profunda compassió.
Amb l’estil angoixant i detallat a què McEwan ens té avesats, A la platja de Chesil assoleix una tensió dramàtica esplèndida. Construïda a partitr de la contraposició dels pensaments del nuvi i la núvia, dos personatges que s’enfronten a una nova vida, l’obra manté el pols des de la primera línia i fins al final, i deixa el lector amb la sensació que McEwan té un domini extraordinari de l’art d’explicar la vida a partir dels gestos mai fets i les paraules no dites.

Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders (1954)

A Cròniques de la veritat oculta, publicat a 1955, Calders utilitza tres eixos bàsics: l’absurd, l’imprevist i l’atzar. Els personatges dels contes aplegats a aquesta obra es troben en situacions inesperades i insòlites, a mig camí entre la realitat i la irrealitat, davant les quals actuen amb normalitat i racionalitat, la qual cosa provoca un contrast característic: a més, l’humor, àcid i irònic, però gairebé sempre de rostre ben humà, fa de fil conductor de la majoria de relats, que tenen un final lògic, dintre de la falta de lògica que els caracteritza.

El mateix títol de l’obra barreja una altra de les passions calderianes, el periodisme, amb la utilització de la paraula cròniques, que són relats de fets que ocorren vistos des de l’exterior, que intenten ser objectius i no tenir gaire implicació emocional, la qual cosa evidentment no sempre passa, conscientment o inconscient. I és que cal tenir en compte que Calders equiparava la literatura amb el periodisme, la posava al mateix nivell per a explicar la realitat. Per altra banda, el sintagma veritat oculta al·ludeix a tot allò que podria passar i passa, realment, en la seva prodigiosa imaginació, que pren vida a través dels seus personatges.

El recull de Cròniques de la veritat oculta va ser publicat a l’Editorial Selecta i està estructurat en tres parts: I. La imprevista certesa; II. Ver, però inexplicable i III. L’escenari desconcertant. Els ingredients bàsics de tots els relats són l'humor i la fantasia. Un humor més o menys ambigu, subtil i sorneguer però tendre. La fantasia crea situacions impossibles d’assimilar, incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat i situa les històries en un temps i un espai abstractes, imprecisos, irreconeixibles. Tot plegat fa d’aquest recull el més reconegut de Calders i el més ben valorat pels crítics, que el reconeixen com un dels millors contistes del S. XX.