Els castellans (2011) de Jordi Puntí

"Per nosaltres, entrar al Sidney volia dir que t’havies fet gran: hi anaves per veure la pel·lícula de veritat, perquè en tenies ganes. Alguna vegada, però, resultava que la nostra part infantil encara s’avorria i llavors baixàvem encongits pels passadissos fins a les primeres files, a sota de la pantalla mateix, i mig ajaguts a les butaques ens distrèiem amb el que fos. Envalentits per la presència d’aquells rostres gegantins damunt nostre, cridàvem, ens barallàvem de broma, rèiem per qualsevol animalada, emprenyàvem les parelles que havien triat aquella zona apartada per fer manetes"

"Fa anys que el Sidney Cinema va tancar. És la mateixa història trista de tot arreu. Avui dia, però, rere les vidrieres empolsegades encara s’hi pot entreveure el vestíbul, les portes obertes que conviden a entrar, la barra llarga i noble. Els vells fotogrames que el decoraven resten intactes com si fessin guàrdia al mausoleu dels nostres somnis."

Pell d'armadillo, de Jordi Puntí (1998)

Quan els missioners van descriure per primera vegada un armadillo, semblava que parlessin d’una bèstia impossible. La inharmonia dels seus membres i la raresa del seu aspecte, una cuirassa agressiva per a un ésser inofensiu, insinuaven una burla de la naturalesa. Sota aquesta Pell d’armadillo, Jordi Puntí presenta situacions quotidianes, personatges normals i corrents (o no tant), com ara la família que fa cua a l’autopista o el nen en un concurs per a superdotats. Deu contes sorprenents que posen, sense estridències, la fel a tocar del somriure. Pell d’armadillo va merèixer el Premi a la Creació Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i Quim Monzó va dir-ne: «Un llibre bo, fresc, recomanable.»

Animals tristos de Jordi Puntí (2002)

Animals tristos presenta un mosaic extraordinari de personatges que són víctimes del fràgil equilibri de l’amor. Trenades dins la mateixa atmosfera, les històries que compnonen aquesta comèdia humana ens revelen amb precisió les petites grans sotragades que amaga la vida de parella: les il•lusions i ressentiments, records funestos i teràpies contra la solitud, fracassos latents i existències somortes com un diumenge a la tarda animen aquest retaule de la Barcelona actual.
Quatre anys després del seu primer recull, Pell d’armadillo, tan celebrat per lectors i crítica, Jordi Puntí confirma ara la seva maduresa literària. Amb una prosa dúctil i precisa, vesteix els seus personatges amb ironia i tnedresa, i alhora els despulla amb una aguda capacitat d’observació. Sota la seva mirada, tots ells conflueixen en la tristesa insondable que els inunda després de l’amor. Tal com ja diagnosticaven els antics: Post coitum, animal triste

Comprar-lo