L'alienista de Machado de Assis

El doctor Simão Bacamarte, «el més gran dels metges de Brasil, de Portugal i de les Espanyes» decideix fundar a Itaguaí una institució sense precedents locals: una casa de bojos. L’entusiasme inicial de la gent d’Itaguaí deixa pas ben aviat a la sorpresa, quan el metge comença a tancar-hi persones sanes, i s’aixequen les primeres suspicàcies. A mesura que n’hi va tancant més, augmenta la indignació, i finalment esclata una revolta popular. 

L’alienista, un relat delirant que és al mateix temps una metàfora sobre els límits de la raó humana i una mirada irònica a la societat del seu temps, té un desenllaç, com reconeix el propi autor, «de tanta envergadura i tan inesperat, que es mereixeria almenys deu capítols; però m’acontento amb un, que serà el coronament de la narració i un dels més bells exemples de convicció científica i abnegació humana.»

El sol també s'aixeca d'Ernest Hemingway (1926)

Després de la Primera Guerra Mundial Jake Barnes -un periodista nord-americà incapacitat sexualment per una ferida de guerra- i Brett Ashley -infermera en la contesa, durant la qual tots dos van mantenir una relació-, es retroben al París del període d'entreguerres on es relacionaran amb la comunitat nord-americana. 

Gran part de l'ambientació de la part inicial de la novel·la girarà al voltant d'aquest col·lectiu i als llocs que freqüenta.Des d'allà Jake, Brett i els seus companys Cohn, Bill i Mike es dirigeixen a Espanya per pescar i per assistir als Sanfermines, a Pamplona. Durant les festes, descrites al detall, se succeiran una sèrie de problemes amorosos protagonitzats per Brett, en què intervenen Michael, el seu promès, Cohn, amb el qual ha mantingut un romanç setmanes abans i Pedro Romero, un torero prometedor i en els quals es remarcarà la posició de Barnes com a simple espectador. Després d'acabar les festes el grup es dissoldrà, acabant la història a Madrid

La vegeteriana de Han Kang (2007)

 

La vegetariana narra la història d'una dona, la Yeonghye, que per la simple decisió de no tornar a menjar carn converteix una vida normal en un malson pertorbador. Narrada a tres veus, explica el despreniment progressiu de la condició humana d'una dona que ha decidit deixar de ser allò que l'obliguen a ser.

El lector, com un parent més, assisteix atònit a aquest acte subversiu que fracturarà la vida familiar de la protagonista i transformarà totes les seves relacions en un vòrtex de violència, vergonya i desig

Només terra, només pluja, només fang de Montse Albets (2025)

 

A Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble instal·lat en la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència de tots aquells que hi van viure i que esperen pacientment el retorn de l’última dona de la família. I un dia hi arriba la Maria, arrossegant una gelor colossal. Mig viva i mig morta; completament desconcertada. El seu aïllament només es veurà destorbat per les visites de dos veïns: en Manel, un home discret, i la seva companya, la Cristineta, que irromp com una riuada en la vida dels altres.

Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble es remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història rebusquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida.

L'inoblidable viatge a Grècia de Carles Riba (2023)

Dues vegades, en aquest viatge, he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura... o com un heroi antic. L'una a l'embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d'una boira rosada i lila; l'altra a l'embarcament de Patres, quan per fi anava a conèixer la Ítaca de l'Odissea, del llibre més bell del món"
 

Reliquia de Pol Guasch (2026)

Hauria agraït una nota.

Doblegada en quatre plecs, amb errates i paraules esborrades, en un full reciclat d’un altre dia, en un fragment de paper qualsevol, en un tovalló vell, sobre una carta oberta, tant és, una nota abans de fer-ho. Sovint penso què hi hauries escrit: «T’estimo». «Cuida’t de ta mare, dels germans. Oblida aquest moment. Prova d’oblidar que ja ho sabies, que quan has sortit de casa per cercar-me, quan heu agafat el cotxe i us heu aturat a la benzinera, ja sabies que tenia la sang congelada, la porta oberta, és gener, a fora, tinc les mans gastades d’aquest fred i ara el cos glaçat, els peus glaçats, sense sabates. Prova d’oblidar-me.» Una nota entre les mans, damunt la cadira, on fos, una nota i només una frase: «Fill, prova d’oblidar-me».

The Sheltering Sky de Paul Bowles (1949)

“He did not think of himself as a tourist; he was a traveler. The difference is partly one of time, he would explain. Whereas the tourist generally hurries back home at the end of a few weeks or months, the traveler, belonging no more to one place than to the next, moves slowly, over periods of years, from one part of the earth to another.”

“the sky here's very strange. I often have the sensation when I look at it that it's a solid thing up there, protecting us from what's behind . . . [from] nothing, I suppose. Just darkness. Absolute night.”

“Death is always on the way, but the fact that you don't know when it will arrive seems to take away from the finiteness of life. It's that terrible precision that we hate so much. But because we don't know, we get to think of life as an inexhaustible well. Yet everything happens a certain number of times, and a very small number, really. How many more times will you remember a certain afternoon of your childhood, some afternoon that's so deeply a part of your being that you can't even conceive of your life without it? Perhaps four or five times more. Perhaps not even. How many more times will you watch the full moon rise? Perhaps twenty. And yet it all seems limitless.”