Cuina! O barbàrie de Maria Nicolau (2022)

 «Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos. No sigueu bèsties, cuineu!»

Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

Diario de abordo de Cristòfor Colom (s XV)

 Sábado, 13 de octubre

« Luego que amaneció vinieron a la playa muchos de estos hombres, todos mancebos, como dicho tengo, y todos de buena estatura, gente muy hermosa: los cabellos no crespos, salvo corredios y gruesos, como sedas de caballo, y todos de la frente y cabeza muy ancha más que otra generación que hasta aquí haya visto, y los ojos muy hermosos y no pequeños, y ellos ninguno prieto, salvo de la color de los canarios, ni se debe esperar otra cosa, pues está Este Oeste con la isla de Hierro, en Canaria, bajo una línea. Las piernas muy derechas, todos a una mano, y no barriga, salvo muy bien hecha. Ellos vinieron a la nao con almadías, que son hechas del pie de un árbol, como un barco luengo, y todo de un pedazo, y labrado muy a maravilla, según la tierra, y grandes, en que en algunas venían cuarenta o cuarenta y cinco hombres, y otras más pequeñas, hasta haber de ellas en que venía un solo hombre. Remaban con una pala como de hornero, y anda a maravilla; y si se le trastorna, luego se echan todos a nadar y la enderezan y vacían con calabazas que traen ellos. Traían ovillos de algodón hilado y papagayos y azagayas y otras cositas que sería tedio de escribir, y todo daban por cualquier cosa que se los diese. Y yo estaba atento y trabajaba de saber si había oro, y vi que algunos de ellos traían un pedazuelo colgado en un agujero que tienen a la nariz, y por señas pude entender que yendo al Sur o volviendo la isla por el Sur, que estaba allí un rey que tenía grandes vasos de ello, y tenía muy mucho."

Si la memòria no ens falla (2023)

 

Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n’han fet desenes d’edicions. Han col·laborat amb molt d’èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d’actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Fruit de l’amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions.

En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.

L'alegria de viure de Sílvia Soler (2022)

 A L'alegria de viure trobem postals de felicitat: tres germans trapelles cantant a tot drap al seient del darrere d'un Gordini blau d'excursió amb els pares, una nena que llegeix compulsivament llibres d'Enid Blyton d'amagat, la noia enjogassada que trova l'amor de la seva vida en una discoteca de Mallorca, la dona conscient del privilegi de veure com surt el sol cada dia pel mar de Badalona caminant al costat d'una amiga, la que aplega llimones del pati de casa i en fa la llimonada més gustosa.

Decididament optimista i activa practicant de la joie de vivre, Sílvia Soler recull en aquest volum deliciós un seguit d'estampes llamineres, plenes de sal de mar i de llum d'estiu. Les cases on ha viscut, les persones que ha conegut, els records plaents de la memòria particular que configuren un mapa personal que és el seu però que podria molt bé ser el nostre.

Escrita durant el confinament que va comportar la pandèmia, i coincidint amb la convalescència d'un càncer, l'obra gira al voltant de diverses qüestions com els records de la infantesa, el primer contacte amb la literatura o les impressions més íntimes de l'autora sobre l'ofici d'escriure. La nostàlgia ocupa també un lloc preeminent en aquesta obra. Una nostàlgia entesa no com un mal que turmenta sinó més aviat com una companya de viatge que sempre hi és per alleugerir les amargors de la vida. L'alegria de viure de Sílvia Soler constitueix la seva obra més personal. A través de les seves pàgines, els lectors podran conèixer els aspectes que l’atenyen més profundament com ara la música que l'ha influenciada o els llocs que l'han captivat al llarg de la seva vida. Un títol ple de tendresa i entusiasme que ens convida a assaborir els millors moments que la vida ens regala. L'alegria de viure va ser un dels títols més venuts durant el Sant Jordi de 2022.

The White Tiger d'Aravind Adiga (2008)

Nascut en un poble del cor fosc de l'Índia, fill d'un tirador de rickshaw, Balram és tret de l'escola per fer d'ajudant en un saló de te. Mentre aixafa carbó i eixuga les taules, va teixint un somni per fugir de la miseria. La gran oportunitat arriba quan un ric propietari el contracta com a xofer per al seu fill. Des del volant d'un Honda, Balram veu Delhi i comença a entendre com el Tigre podria escapar de la gàbia. Qualsevol home d'èxit ha de vessar una mica de sang en el seu camí cap al cim o no? El tigre blanc és una història de dues Índies. El viatge de Balram des de la foscor de la vida del poble fins a la llum de l'èxit empresarial és totalment amoral, brillantment irreverent, profundament entranyable i totalment inoblidable.

Afternoons with the Blinds Drawn de Brett Anderson (2019)

The trajectory of Suede - hailed in infancy as both 'The Best New Band in Britain' and 'effete southern wankers' - is recalled with moving candour by its frontman Brett Anderson, whose vivid memoir swings seamlessly between the tender, witty, turbulent, euphoric and bittersweet.

 
Suede began by treading the familiar jobbing route of London's emerging new 1990s indie bands - gigs at ULU, the Powerhaus and the Old Trout in Windsor - and the dispiriting experience of playing a set to an audience of one. But in these halcyon days, their potential was undeniable. Anderson's creative partnership with guitarist Bernard Butler exposed a unique and brilliant hybrid of lyric and sound; together they were a luminescent team - burning brightly and creating some of the era's most revered songs and albums.

 
In Afternoons with the Blinds drawn, Anderson unflinchingly explores his relationship with addiction, heartfelt in the regret that early musical bonds were severed, and clear-eyed on his youthful persona. 'As a young man . . . I oscillated between morbid self-reflection and vainglorious narcissism' he writes. His honesty, sharply self-aware and articulate, makes this a compelling autobiography, and a brilliant insight into one of the most significant bands of the last quarter century.

Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà (2019)

 Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.