Sapiens: a Brief History of Humankind de Yuval Noah Harari (2011)

 

Homo sapiens rules the world because it is the only animal that can believe in things that exist purely in its own imagination, such as gods, states, money, and human rights.

Starting from this provocative idea, Sapiens goes on to retell the history of our species from a completely fresh perspective. It explains that money is the most pluralistic system of mutual trust ever devised; that capitalism is the most successful religion ever invented; that the treatment of animals in modern agriculture is probably the worst crime in history; and that even though we are far more powerful than our ancient ancestors, we aren’t much happier.

By combining profound insights with a remarkably vivid language, Sapiens acquired cult status among diverse audiences, captivating teenagers as well as university professors, animal rights activists alongside government ministers. 21 million copies had been sold around the world and the book was translated into 65 languages.

Just Kids de Patti Smith (2011)

In 1967, a chance meeting between two young people led to a romance and a lifelong friendship that would carry each to international success never dreamed of. The backdrop is Brooklyn, Chelsea Hotel, Max's Kansas City, Scribner's Bookstore, Coney Island, Warhol's Factory and the whole city resplendent. Among their friends, literary lights, musicians and artists such as Harry Smith, Bobby Neuwirth, Allen Ginsberg, Sandy Daley, Sam Shepherd, William Burroughs, etc. It was a heightened time politically and culturally; the art and music worlds exploding and colliding. In the midst of all this two kids made a pact to always care for one another. Scrappy, romantic, committed to making art, they prodded and provided each other with faith and confidence during the hungry years--the days of cous-cous and lettuce soup.

Just Kids begins as a love story and ends as an elegy. Beautifully written, this is a profound portrait of two young artists, often hungry, sated only by art and experience. And an unforgettable portrait of New York, her rich and poor, hustlers and hellions, those who made it and those whose memory lingers near.

Els castellans (2011) de Jordi Puntí

"Per nosaltres, entrar al Sidney volia dir que t’havies fet gran: hi anaves per veure la pel·lícula de veritat, perquè en tenies ganes. Alguna vegada, però, resultava que la nostra part infantil encara s’avorria i llavors baixàvem encongits pels passadissos fins a les primeres files, a sota de la pantalla mateix, i mig ajaguts a les butaques ens distrèiem amb el que fos. Envalentits per la presència d’aquells rostres gegantins damunt nostre, cridàvem, ens barallàvem de broma, rèiem per qualsevol animalada, emprenyàvem les parelles que havien triat aquella zona apartada per fer manetes"

"Fa anys que el Sidney Cinema va tancar. És la mateixa història trista de tot arreu. Avui dia, però, rere les vidrieres empolsegades encara s’hi pot entreveure el vestíbul, les portes obertes que conviden a entrar, la barra llarga i noble. Els vells fotogrames que el decoraven resten intactes com si fessin guàrdia al mausoleu dels nostres somnis."

Los enamoramientos de Javier Marías (2011)

Detesto esa manía actual de la prensa de no ahorrarle al lector o al espectador las imágenes más brutales —o será que las piden éstos, seres trastornados en su conjunto; pero nadie pide nunca más que lo que ya conoce y se le ha dado—, como si la descripción con palabras no bastara y sin el más mínimo miramiento hacia el individuo brutalizado, que ya no puede defenderse ni preservarse de las miradas a las que no se habría sometido jamás con su conciencia alerta, como no se habría expuesto ante desconocidos ni conocidos en albornoz o en pijama, juzgándose impresentable.  (pàg 27)

Se convive sin problemas con mil misterios irresueltos que nos ocupan diez minutos por la mañana y a continuación se olvidan sin dejarnos escozor ni rastro. Precisamos no ahondar en nada ni quedarnos largo rato en ningún hecho o historia, que se nos desvíe la atención de una cosa a otra y que se nos renueven las desgracias ajenas, como si después de cada una pensáramos: ‘Ya, qué espanto. Y qué más. ¿De qué otros horrores nos hemos librado? Necesitamos sentirnos supervivientes e inmortales a diario, por contraste, así que cuéntennos atrocidades distintas, porque las de ayer ya las hemos gastado’ (pàg 51)

Hagamos lo que hagamos, estaremos siempre esperando; como muertos de permiso (pàg. 62)

Tal vez le daba lo mismo quién yo fuera, le bastaba con tenerme como interlocutor no gastado, con quien podía empezar desde el principio. Es otro de los inconvenientes de padecer una desgracia: al que la sufre los efectos le duran mucho más de lo que dura la paciencia de quienes se muestran dispuestos a escucharlo y acompañarlo, la incondicionalidad nunca es muy larga si se tiñe de monotonía. Y así, tarde o temprano, la persona triste se queda sola cuando aún no ha terminado su duelo o ya no se le consiente hablar más de lo que todavía es su único mundo, porque ese mundo de congoja resulta insoportable y ahuyenta. Se da cuenta de que para los demás cualquier desdicha tiene fecha de caducidad social, de que nadie está hecho para la contemplación de la pena, de que ese espectáculo es tolerable tan sólo durante una breve temporada, mientras en él hay aún conmoción y desgarro y cierta posibilidad de protagonismo para los que miran y asisten, que se sienten imprescindibles, salvadores, útiles. Pero al comprobar que nada cambia y que la persona afectada no avanza ni emerge, se sienten rebajados y superfluos, lo toman casi como una ofensa y se apartan: ‘¿Acaso no le basto? ¿Cómo es que no sale del pozo, teniéndome a mí a su lado? ¿Por qué se empeña en su dolor, si ya ha pasado algún tiempo y yo le he dado distracción y consuelo? Si no puede levantar la cabeza, que se hunda o que desaparezca’. Y entonces el abatido hace esto último, se retrae, se ausenta, se esconde (pàg. 85)

Sí, todos somos remedos de gente que casi nunca hemos conocido, gente que no se acercó o pasó de largo en la vida de quienes ahora queremos, o que sí se detuvo pero se cansó al cabo del tiempo y desapareció sin dejar rastro o sólo la polvareda de los pies que van huyendo, o que se les murió a esos que amamos causándoles mortal herida que casi siempre acaba cerrándose. No podemos pretender ser los primeros, o los preferidos, sólo somos lo que está disponible, los restos, las sobras, los supervivientes, lo que va quedando, los saldos, y es con eso poco noble con lo que se erigen los más grandes amores y se fundan las mejores familias, de eso provenimos todos, producto de la casualidad y el conformismo, de los descartes y las timideces y los fracasos ajenos, y aun así daríamos cualquier cosa a veces por seguir junto a quien rescatamos un día de un desván o una almoneda, o nos tocó en suerte a los naipes o nos recogió de los desperdicios; inverosímilmente logramos convencernos de nuestros azarosos enamoramientos, y son muchos los que creen ver la mano del destino en lo que no es más que una rifa de pueblo cuando ya agoniza el verano…’ (pàg. 150)

Text complet: http://read24.ru/fb2/javier-marías-los-enamoramientos/ 

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals (2011)

"En el moment que vaig saber que el Jaume era mort, vaig entendre que en aquell racó minúscul que era el poble, aleshores tot el meu univers, la fatalitat suprema havia deixat de ser patrimoni exclusiu de casa meua, de cal Pedró. Que a partir d’aquell dia s’havia instal·lat a cal Petit, els havia entrat per la porta com aquella capelleta de la Sagrada Família que s’anava passant de casa en casa per a les oracions particulars: fins a nou avís, ara li tocava a cal Petit, i sense haver- ho demanat." (pàg. 12)

"Els alço el braç i elles em responen, Déu, déu. Va faig una altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble. L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinanes." (pàg. 16)

"Quan érem ben petits ens venien a buscar les mares, les veïnes o les padrines, i ens posaven l'anorac i ens portaven berenar de pa amb Nocilla. Les Pedrones aviat hi vam anar soles, tirant amunt els mocs amunt i amb no gaire temps per badallar, perquè l'edifici era a cosa de baixar un carrer i tombar-ne un altre. El dia que el pare ens va vindre a buscar, el recorregut s'havia tornat tan llarg, que quan vam arribar a casa, la Joana i jo ens havíem fet grans de cop." (pàg. 21)

"Els repetidors eren els que es passaven les classes bufant, mirant el sostre o atrapant mosques en un pot de vidre (...). Eren els que, des de primer de bàsica, ja mostraven un talent especial per al vocabulari més elaborat: deien mecagonlaputa, mecagonlòstia i mecagondéu reconsagrat. Els petits, que ho sentíem a l'hora del pati, després ho repetíem a casa, puta, hòstia, deureconsagrat, i ens queia el primer carxot de què tenim memòria." (pàg. 35)

"La Clara sempre em defensava. I a més a més era gran. Tot i que compartíem curs, ens portàvem sis mesos, i aquesta distància de calendari se'm traduïa en una mena de devoció jeràrquica i feudal. Quan es va morir ma mare, ella va vindre a casa abans que cap altra xiqueta, tota valenta, i em va dir: Diu ma mare que et digui que no et deixaré sola; però jo te ho dic com a jo, eh? te ho dic perqué vui, i no et deixaré sola, perqué per mi ets la meua millor amiga. Ma tieta li va sentir el discurs des de darrere la porta de la cuina i recordo que va sortir amb els ulls aiguats i li va omplir les galtes de petons, com quan era petita, petita: xuic-xuic. Salero, li va dir: sempre has tingut un salero, tu. (pàg. 38)

"Mentre mirava de frenar aquella mà que m'engrapava un pit com una aranya, i mentre em concentrava per no morir allà mateix d'un cobriment de cor, vaig imaginar-me que aquells llavis calents eren vermells, molt vermells, i que aquelles dents que de tant en tant topaven amb les meues -Ai, perdona, No, no, perdona tu- eren blanques, blanques." (pàg. 57)

"De vegades tinc una percepció distorsionada de la vida de la gent que m'envolta, com si ells també estiguessin aturats en el meu temps. Llavors un dia em diuen, estem embarassats, perquè avui s'embarassen tots dos, i així t'ho diuen: estem embarassats, i et quedes com ai, què ha passat, aquí?, perquè encara els veus assentats a la  cafeteria rematant una presentació de projectes o conjecturant sobre la manera de fer-nos rics muntant un negoci de fotocòpies al costat de l'ETSAB." (pàg. 135)

"I espera, que a les visites d'obres tu arribaves amb el teu cotxet i amb prou feines trobaves un racó entre els Bemevés i els Audis dels oficials de primera. Perquè aquests ep·pecisalistas s'han cregut que guanyarien tres mil euros al mes tota la vida, i s'han comprat pisos pels descosits i han acostumat a les seues xatis a anar de vacances a Cancún i a Santo Domingo, i ara resulta que amb la clatellada del totxo, es troben endeutats fins al pírcing de les celles." (pàg. 174)

A butxacades de Joan Todó (2011)

"Xeics, duc una cosa"
"Furga dins de la seva motxilla i n'extreu una altra garrafa de vi, també de vuit litres, també de Bot. Diu que va comprar-lo la setmana passada, expressament per a avui. L'aplaudim. I, tot cridant, l'encetem." (pàg. 36)

"Encara hi havia una claror pansida al sud dels Ports, fent més precís el contorn negrelló de les muntanyes, la negror dels pals de la llum i de les naus de les fàbriques veïnes, una negror tallada finalment contra el flamissell de grogor d'orina del sol ocult." (pàg. 57)

"Què tenim nosaltres? Uns fills que no arribaran a cap banda, uns indolents que ho han tingut tot i no saben desitjar res" (pàg. 70)

"I el soroll: al meu voltant la gent seguia treballant, amb ganes d'accelerar el rellotge i que ja arribés l'hora de dinar, d'accelerar-lo més i que ja fos la nit, que arribés dissabte, que ja fos estiu, que ja fos l'hora de la jubilació i ganes de deixar de pensar en quant de temps queda de moure aquest mateix botó, aquesta mateixa palanca." (pàg. 109)

L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez (2011)

   "Durant un temps, de petita, estava convençuda, perquè així l'hi havíem fet creure, que podia obrir i tancar les finestres del cotxe tocant-se la punta del nas. De manera que només calia estar a l'aguait per prémer el botó en el moment oportú. Gairebé sempre era fàcil. De tant en tant, però, ho feia dissimuladament. Com si, moguda per la desconfiança, volgués posar-nos a prova. Però la Nora l'enxampava una vegada sí i l'altra també. Llavors el seu somriure còmplice hauria estat prou motiu per aturar el cotxe i abraçar-la amb totes les meves forces." (pàg. 12)

   "El Robert s'asseu al meu costat i es treu un porro de la butxaca de la camisa.
   Té. Te'l deixo desvirgar.
   M'apropa l'encenedor i faig la primera pipada.
   Sóc incapaç d'empassar-me el fum.
   L'hi torno.
   D'on ha sortit?
   El Robert aspira amb força. Tus.
   Queda inaugurado este pantano.
   És la frase preferida del seu pare, que l'engega amb qualsevol pretext. Com més absurd i inadequat, millor.
   Que enrollat, no?
   M'ha dit que també tenim dret a celebrar el seu aniversari sense estar-nos de res." (pàg. 39)

   "Segur que la Jana sabria trobar-hi alguna utilitat reconfortadora. Vindria corrents pel passadís i em sorprendria amb alguna de les seves pensades inversemblants. Com el vespre que va decidir que havíem de pujar un ninot de neu a l'habitació de l'hotel perquè no passés fred a la nit i no va entendre que no compartís el seu entusiasme.
  Per què dius que és imposible?
  Perquè es fondrà.
  No hi ha res impossible. Podem deixar la porta de la nevera oberta." (pàg. 41)

   "El Robert i jo, expulsats de classe, esperem a la porta de l'aula.
   L'hermano Estruch ens veu des del final del passadís.
   Ustedes, vengan aquí.
   Quan ens hi acostem es fica la mà a la butxaca de la sotana, treu la capsa de pastilles Juanoola i ens dóna una hòstia
   El cuerpo de Cristo
   Pa àzim amb gust de regalèssia.
   Amen" (pàg. 138)

L'home de la maleta de Ramón Solsona (2011)

"En aquella època era habitual que un músic toqués uns quants instruments, sobretot de la mateixa família. Quins fenòmens! Hi entenien, de música, i no com ara, que qualsevol mitja burilla fot quatre rots a tot volum i diu que és música." (pàg. 26)

"Un dia li vaig dir a un dels meus néts que la màquina d'escriure és millor que un ordinador perquè imprimeix al mateix temps que tu escrius. Em va mirar amb cara de pena" (pàg. 33)

"No puc sofrir que els homes portin melenetes, cuetes i mariconades d'aquestes. Em fot malícia que cada vegada siguem més fandilletes i menos homes, com si tenir lo que tenim entre les cames fos un pecat." (pàg 99)

"No és que anés amb malandandos, no però sempre se'ls buscava hippies, com ella. Aixís no madurarà mai. A certa edat, canviar un marit o un casi marit hippy per un altre també hippy és com canviar pets per merda" (pàg. 100)

"Els que ens hem criat en temps de puces i xinxes, que ens rentaven el cap amb petroli i ens dutxaven amb aigua gelada no fem escarafalls si a un lavabo li falta un bon baldeio. La majoria de cases ni en tenien, de dutxes, allavòrens. Quan anàvem pels pobles a tocar, ens teníem de quedar a dormir en cases particulars i allavors molta gent no tenien ni aigua corrent. I per fer les necessitats hi havien unes comunes que donaven directament als femers." (pàg. 122)

"—Què busques? Et falta alguna cosa?

  —Sal.

  —No, sal no.

  —Sal sí, collons!

  Cagada, pastoret. No tenies d'haver donat un cop de puny a la taula. Però la culpa és teva. Amb tota aquesta grimègia del menjar sa has conseguit enfurismar-se. I mira que m'he aguantat!

  —A veure, papa. Amb crits no ens entendrem.

  —És que jo no vull entendre res. Només vull sal. Sal! Sal! No saps lo que és la sal?" (pàg. 146)

Chet Baker piensa en su arte d'Enrique Vila-Matas (2011)

El criteri de selecció d'aquesta nova antologia de contes de l'autor ha sigut vertebrar un llibre que sintetitzés l'evolució de l'univers literari de Vila-Matas en els seus moments privilegiats i més genuïns.
'Una casa para siempre', 'El efecto de un cuento', 'Mar de fondo' i 'Dos viejos conyuges' pertanyen al llibre Una casa para siempre; 'Rosa Schwarzer vuelve a la vida', 'El arte de desaparèixer' i 'Me dicen que diga quien soy' van aparèixer a Suicidios ejemplares; 'El hijo del columpio' i 'Señas de identidad' pertanyen a Hijos sin hijos; ‘Nunca voy al cine’ es va publicar a Nunca voy al cine; ‘La gallina robada. Un cuento de Navidad’ va aparèixer a El traje de los domingos; ‘Recuerdos inventados’ va donar títol al llibre en què es va publicar; ‘Porque ella no lo pidió’ sorgeix de Exploradores del abismo; ‘Chet Baker piensa en su arte’ es publica en aquest llibre per primera vegada i ‘Sucesores de Vok’ es va publicar al diari El País el 25 de juliol de 2010.

Gats al parc d'Alba Dedeu (2011)

A partir de petits retalls de vida, Alba Dedeu crea uns personatges que es despleguen davant del lector amb tota la seva humanitat: una dona solitària que viu en un àtic i recull gats abandonats, una jove marroquina que viu entre la realitat i la fantasia, una família reunida entorn d'una taula parada el dia de Nadal, una octogenària que passa uns dies en un balneari, una carnissera que es resisteix a la monotonia de la feina, una noia amb un passat turmentador, un universitari amb massa bona opinió de si mateix i un maniquí que vol veure el mar. Què pensen, què diuen tots aquests personatges? Un cop els conegui, el lector serà incapaç de sentir indiferència envers ells.

Plantes d'interior de Borja Bagunyà (2011)

Plantes d’interior son tretze contes (o un mateix conte en tretze passos. O una novel•la que no sap comportar-se. O tretze variacions sobre alguna cosa que no és ni conte ni novel·la) sobre diverses menes de gegants, festes que no s’acaben, GRANS ESPERANCES BLANQUES, maneres ideals de no escriure res sobre Katherine Mansfield, sobre els problemes de sentir-se exòtic, sobre telesèries visionàries, sobre el preu de posar un preu, sobre la impossibilitat de no trair certes coses, sobre la vida en una casa de mobles, sobre el lacat japonès, les tesis carnívores, els dibuixos en planta, les plantes de companyia i sobre aquesta cosa d’arribar a casa i trobar-la massa plena, o massa buida, o massa igual, o massa canviada i voler ser, de cop, a qualsevol altra banda.

El llibre de La Marató de TV3 (2011)

En aquesta edició el llibre de La Marató de TV3 compta amb la col·laboració d’onze magnífiques plomes que s’han volgut sumar a les diferents demostracions solidàries de la societat catalana.
Centrada en la regeneració i el trasplantament d’òrgans i teixits, La Marató de TV3 celebra enguany el seu vintè aniversari.

Des d’òptiques, estils i gèneres ben diferents, Joan Barril, Flavia Company, Albert Espinosa, Joan Margarit, Eduard Márquez, Joana Martos, Sergi Pàmies, Jordi Puntí, Juanjo Sáez, Care Santos i Teresa Solana ens presenten onze històries originals que conviden a la més absoluta reflexió. Hi trobareu realisme, hi trobareu fantasia, hi trobareu denúncia, hi trobareu compromís, però per damunt de tot hi trobareu emoció.


Comprar-lo