EL PLAER VENJATIU
Precisament avui que vinc tan cansat, he ensopegat la gran fortuna de trepitjar una tifa. Líquida, ocre i dolça com una crema catalana. Només perquè l'he trepitjada, m'ha respost, rancorosa, amb un esquitx a la vora dels pantalons i un altre al mitjó del peu innocent. Desagradable vehemència. M'he hagut d'ajupir i passar-me el mocador per la vora dels pantalons i pel mitjó fins que n'ha quedat visible només la humiditat. Agafant el mocador amb la punta dels dits, he escurat tot el que he pogut de la sola sollada sola. He llençat el mocador. La dona no el trobarà a faltar i a mi no em costa gens, és un favor que li faig. Per aquestes desgràcies no val la pena empipar-s'hi. S'ha de ser comprensiu. Jo ho sóc tant que fins i tot quan la sogra es va inscriure al Centre Associatiu de la Causa Animal i em va demanar si volia que me'n fes jo li vaig dir que sí. Resultat: un matí miserablement perdut en una reunió d'ecologistes especulatius. Però hi havia d'anar, o la sogra s'enfadava.
