Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis (2013)

La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços, una mena d'alegria trista per les coses que no podran llevar-nos mai perquè ja les vàrem tenir i, malgrat que han deixat d'existir, encara romanen en nosaltres i esdevenen impertorbables. (pàg. 30) 

Quan ma mare arribava a casa, xiulava com un ocell, do-do-sol-mi. Aleshores tots deixàvem allò que estàvem fent -els deures, veure la tele, programar l'ordinador amb cinta de casset- i corríem a abraçar-la. Ens abraçàvem tots cinc molt fort, molt fort al rebedor, i el meu germà Nico cridava: "L'amor, l'amor, estam fent l'amor!". 

De vegades ens abraçàvem a l'ascensor, i aleshores els veïns sentien des de l'escala com un marrec exclamava: "Feim l'amor!" (pàg. 69) 

De vegades ens feien tests al col·legi i el meu quocient era el d'una persona normal. Jo no entenia com podia tenir el mateix quocient intel·lectual que tots aquells idiotes amb qui anava a classe, no tenia sentit. A ca nostra, quan mon pare no hi era, em ficava al seu despatx i remenava entre els papers fins que trobava la carpeta on hi havia els tests d'intel·ligència. Els feia d'amagat perquè, quan tornassin a posar-nos-en un al col·legi, pogués treure un 160 com Einstein o més. (pàg. 74) 

A l'armari no m'hi cap tota la roba. Què dic! Desset anys de viure a fora no caben en la teva habitació d'infantesa! De sobte, la teva independència és com n'Alícia després de menjar-se el pastís, immensa dins l'habitacle que et va veure créixer d'una altra manera, més pausada i lògica. Els braços que abraçaren somnis llunyans (què vol dir, somnis?, m'ho vaig currar!) surten ara, també les cames, per la porta i la finestra, el cap em pega amb el sostre perquè tenc massa ego per acceptar que he tornat. Quin fracàs. M'ofec dins la capsa del meu passat. Aquest ja no és el meu lloc. M'he fet gran de cop. (pàg. 77)

Mirar les estrelles. Preguntar: Mamà, què hi ha darrere les estrelles? Ma mare diu: Més estrelles. I després? Ma mare repeteix: Més estrelles. I darrere, més i més estrelles. El cel és infinit.

Sentir el mateix vertigen que quan em deixen a les fosques. No hi ha límits. Ni tant sols un llum encès al passadís que em doni aire. [...]

La vida, breu interrupció de l'infinit que comporta no ser-hi. (pàg. 135) 

Un dels meus jocs preferits, quan era petita, era posar Madame Tortue a terra i deixar que fes unes passes. Quan considerava que ja havia anat prou lluny, tornava a agafar-la i la col·locava just al mateix punt on l'havia posada el primer pic. Quan arribava a la mateixa distància, l'agafava un altre pic. Així, indefinidament. Em podia estar hores observant aquell exercici inútil que no la duia enlloc, que tornava Madame Tortue al punt de partida.

Viure ara a casa dels meus pares és com si algú estigués fent servir amb mi aquell joc sàdic. (pàg. 208)

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis (2008)

"Em sento com una musa en excedència. Com si ja hagués passat la meva etapa adorable. Les becàries que arriben a la redacció encara poden apuntar maneres, són joves promeses.  Les persones que ja tenen un càrrec reconegut, han rebut almenys el reconeixement ďaquell càrrec. Jo ni apunto enlloc ni he assolit res. Sóc en terra de ningú." (pàg 62)

"Aquest és el fruit de la nostra generació; aquella que, segons els grans, sempre ho hem tingut tot. Ens varen educar perquè no ens privàssim de res d'allò que volíem, però ningú ens va guiar perquè sabéssim què és allò que volem. Només sabem el que no volem, la qual cosa sovint ens precipita justament cap a l'abisme d'allò que procuram evitar."  (pàg 65)

"Som uns burgesos low cost. Viatjam en companyies barates, compram mobles amb data de caducitat, dinam a restaurants japonesos que produeixen sushi en quantitats industrials, ens posam roba de disseny que Amancio Ortega ha copiat de Cacharel, o un model de Cavalli que ha signat per H&M, o un jersei de coll alt marca Mango que han ideat Penélope i Monica Cruz; idear! Això ja és dir massa. Un miserable jersei de coll alt." (pàg 81)

"Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d'experiències de merda." (pàg 82)

"La qüestió és: per què ja no creiem en els Reis Mags ni en Déu i encara creiem en el Príncep Blau?" (pàg 139)

"Ja no sóc una jove promesa. Fins i tot les estrelles del cinema, de la música i de l'esport són més joves que jo: Scarlett Johansson, Mika, Rafel Nadal, Keira Knightley, Rudy Fernández. Cada vegada que algú apareix en portada (un actor, un esportista, una model), mir quina edat té. Supòs que hi ha una època en la qual aspires a ser com ells. I després només cal assumir que no ho seràs mai." (pàg 162)

Egosurfing de Llucia Ramis (2010)

"Al nostre voltant, les converses dels altres queien amb la mateixa irrealitat apagada amb què el capvespre encapotat es recolzava als tendals, damunt de les taules metàl·liques."(pàg. 12)

"La memòria és la llar on retornam cada cop més sovint, cansats de voltar pels carrers de la vida. Fins que ens extraviam definitivament i desconeixem com refer el camí" (pàg. 14)

"Els hospitals estan fets perquè vagis acostumant-te a la mort. Ets incapaç de descriure'ls perquè no hi ha cap element que et cridi l'atenció. Cridar està prohibit, als hospitals, gairebé està prohibit parlar. Ja no hi ha la fotografia de la infermera amb l'índex davant dels llavis, però és l'única imatge que tots tenim al  cap, perquè és la imposició que ens fan perquè anem desposseint-nos de les percepcions. Els passadissos de les clíniques condueixen a l'abisme. Un cop dins, ens arrenquen els cinc sentits de cop. No fan olor de res, no hi ha sorolls, i les parets, llises, et foraden la mirada. Falten el perfum i el bon gust, sobretot a l'hora de dinar. Si et deixen menjar, és per donar-te aliments insípids, sinó simplement t'endollen el sèrum. Als hospitals els manca el tacte. I només el plany puntual d'un nen a prop, per exemple, et recorda que encara ets en aquesta banda. La banda que és capaç de patir. Ens treuen els sentits com si així poguessin extirpar-nos els sentiments" (pàg. 15)

"M'agradava l'olor humida dels pneumàtics i l'asfalt després de la pluja. I de l'Eixample, aquells primers capvespres d'octubre, els llums a les cases em feien imaginar famílies alienes, els fanals encesos, i les portes metàl·liques que queien i la vida groga, en fer-se de nit."(pàg. 25)

"—És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l'estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t'importen ben poc, l'únic que vols és que estiguin pendents de tu. Penges qualsevol comentari i esperes que algú digui alguna cosa. No hi ha res més trist que ningú no et posi res, és com tenir un telèfon mòbil de darrera generació damunt la taula perquè tothom el vegi i que no te truquin mai." (pàg. 98)

 "“No exaltis la capacitat extraordinària i innata del lector, això ja no es porta, res de superhomes amb aptituds, estem en crisi. Ara el missatge ha de ser: si t'ho curres, ho aconseguiràs. Treballa molt, esforça't i rebràs una recompensa”. Aquesta és la darrera esperança que els queda als perdedors. Perdedors, no d'esperit, sinó dels altres, dels qui ho estan perdent tot. Treballa, esforça't. I així als vespres estaràs tan esgotat que no t'adonaràs que res del que estàs fent val la pena. Treballa i no pensaràs; els filòsofs s'avorreixen massa. Treballa i dormiràs de puta mare." (pàg. 118)

"I ella entén que aquest és un joc perdut. Entén que s'endinsarà en aquests ulls blaus que l'ofeguen i que, quan vulgui tornar a la superfície, serà massa tard, i no li arribarà l'aire als pulmons i es morirà com ja s'ha mort tantes vegades. I si tota ella quedàs al fons per sempre, encara podria suportar-ho. Però hi ha una part de na Rut que sura, i que fa mal, i que recorda tot allò que ha quedat sota la immensitat del mar i que naufraga. Na Rut són restes després de la tempesta" (pàg. 122)

"Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La Bola de Cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horabaixes mentre vèiem Bola de Drac o El doctor Slump, i muntàvem la granja dels Playmobil damunt la moqueta de la nostra habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un últimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidam que aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, “No tens edat per a això”, aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut." (pàg. 237)

"A la cuina hi havia un televisor, i ens passàvem hores mirant una llar de foc que sortia a BTV quan havia acabat la programació. Empalmàvem un porro amb un altre mentre esperàvem esbrinar què passava un cop s'apagava el foc. Se sentia l'espetec de les flames, les parets de la cuina ballaven taronges amb l'única llum d'aquell foc hertzià. Xerràvem de qualsevol cosa (en Pau em ficava mà), estesos a uns coixins que havíem posat per terra o ajaguts al sofà on na Joana passaria la nit. Hi havia un moix, alienat com nosaltres, un moix blanc que es deia Matisse. Esperàvem que passàs qualsevol cosa: que una mà anònima posàs més llenya a la xemeneia de la tele, que les flames fossin tan altes que cremassin el cantó superior del televisor." (pàg. 292)

"Potser si aconseguíssim abocar-nos a aquell passadís aparentment infinit que crea un mirall davant d'un altre, descobriríem que, al final, hi ha el reflex de totes aquelles persones que hi han estat reflectides qualque pic. Com si, al final d'aquell passadís aparentment infinit, hi hagués la seva memòria, la memòria del mirall, per naturalesa amnèsic." (pàg. 312)