L'altra de Marta Rojals (2014)

El món és un lloc estrany propietat dels altres. Dels actors bons, els de debò, ella en pren apunts per viure en el seu simulador de vol. La crisi ha tingut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia el mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. La dels fills de la democràcia que mai no van preveure cap involució de la seva gràfica. Estudia, que tindràs una bona feina. Compra't un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia't, treballa, hipoteca't, viatja, consumeix, tingues fills. On era l'error? (pàg. 71)

Colló, no em mireu així, si està estudiat. Miren el que tenen a casa i després se la van a pelar com a micos amb el Youporn, i es pensen que el món està ple de ties guarres i que el problema és que ells no les han sapigut trobar. Si els enreden pertot arreu, mira aquells bànners de ¡miiiles de casadas cachondas e insatisfeeechas esperan tu llamada! Uns collons, esperan tu llamada, que les miiiles de casades insatisfechas estan dormint rebentades d'anar tot el puto dia darrere dels crios i a la feina les que tenen feina i la casa i tot. I després les cries de catorze anys també van al Youporn i van totes amb el cony com si tinguessin cinc anys perquè es pensen que és lo normal. (pàg. 121)

Ens pensàvem que nosaltres érem un matrimoni diferent, sí, i un pimiento, reina. Que si no podíem tenir fills almenys tindríem temps per viatjar i per desarrollar-nos com a parella... ha-ha! Arriba un punt que ja ho has donat tot de si, que tot es repeteix i que necessites començar de nou a través d'algú diferent, m'entens, oi, lo que vull dir?, perquè si no la vida es torna una pesadilla. Per això la gent se re-pro-du-ce, reina, perquè la vida és in-so-por-ta-ble, carinyo. I com que és insoooportable necessites tenir algú innocent a casa que encara no ho sàpigui, m'entens, lo que et vull dir?, que et faci velar -com es diu, velar?-, això, doncs vet-ll-ll-llar per la seva innocència, perquè no es trenqui, i així tornes a creure que la vida val la pena, i aguantes el que et queda de la teva punyeteeera vida perquè hi ha un motiu per llevar-te tots els matins. (pàg. 131)

Les vacances de l'any passat havien sigut trenta-un dies de mal de ventre. Els rumors d'un ERO al diari les havia sembrat de temors. El Nel no va tenir paga doble. Tanmateix, van representar el paper pensant-se en el fons que potser se'n salvarien. Tot el país es pensava que al final se'n salvaria. I ara, al capvespre, tot el país pedala, patina i corre d'una banda a l'altra de la gàbia per no haver-hi de pensar. (pàg. 313)

tots els despertars dels joves del país giren en torn de la mateixa cosa: tenir un sostre on viure i, després, viure si pot ser (pàg. 318)

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals (2011)

"En el moment que vaig saber que el Jaume era mort, vaig entendre que en aquell racó minúscul que era el poble, aleshores tot el meu univers, la fatalitat suprema havia deixat de ser patrimoni exclusiu de casa meua, de cal Pedró. Que a partir d’aquell dia s’havia instal·lat a cal Petit, els havia entrat per la porta com aquella capelleta de la Sagrada Família que s’anava passant de casa en casa per a les oracions particulars: fins a nou avís, ara li tocava a cal Petit, i sense haver- ho demanat." (pàg. 12)

"Els alço el braç i elles em responen, Déu, déu. Va faig una altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble. L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinanes." (pàg. 16)

"Quan érem ben petits ens venien a buscar les mares, les veïnes o les padrines, i ens posaven l'anorac i ens portaven berenar de pa amb Nocilla. Les Pedrones aviat hi vam anar soles, tirant amunt els mocs amunt i amb no gaire temps per badallar, perquè l'edifici era a cosa de baixar un carrer i tombar-ne un altre. El dia que el pare ens va vindre a buscar, el recorregut s'havia tornat tan llarg, que quan vam arribar a casa, la Joana i jo ens havíem fet grans de cop." (pàg. 21)

"Els repetidors eren els que es passaven les classes bufant, mirant el sostre o atrapant mosques en un pot de vidre (...). Eren els que, des de primer de bàsica, ja mostraven un talent especial per al vocabulari més elaborat: deien mecagonlaputa, mecagonlòstia i mecagondéu reconsagrat. Els petits, que ho sentíem a l'hora del pati, després ho repetíem a casa, puta, hòstia, deureconsagrat, i ens queia el primer carxot de què tenim memòria." (pàg. 35)

"La Clara sempre em defensava. I a més a més era gran. Tot i que compartíem curs, ens portàvem sis mesos, i aquesta distància de calendari se'm traduïa en una mena de devoció jeràrquica i feudal. Quan es va morir ma mare, ella va vindre a casa abans que cap altra xiqueta, tota valenta, i em va dir: Diu ma mare que et digui que no et deixaré sola; però jo te ho dic com a jo, eh? te ho dic perqué vui, i no et deixaré sola, perqué per mi ets la meua millor amiga. Ma tieta li va sentir el discurs des de darrere la porta de la cuina i recordo que va sortir amb els ulls aiguats i li va omplir les galtes de petons, com quan era petita, petita: xuic-xuic. Salero, li va dir: sempre has tingut un salero, tu. (pàg. 38)

"Mentre mirava de frenar aquella mà que m'engrapava un pit com una aranya, i mentre em concentrava per no morir allà mateix d'un cobriment de cor, vaig imaginar-me que aquells llavis calents eren vermells, molt vermells, i que aquelles dents que de tant en tant topaven amb les meues -Ai, perdona, No, no, perdona tu- eren blanques, blanques." (pàg. 57)

"De vegades tinc una percepció distorsionada de la vida de la gent que m'envolta, com si ells també estiguessin aturats en el meu temps. Llavors un dia em diuen, estem embarassats, perquè avui s'embarassen tots dos, i així t'ho diuen: estem embarassats, i et quedes com ai, què ha passat, aquí?, perquè encara els veus assentats a la  cafeteria rematant una presentació de projectes o conjecturant sobre la manera de fer-nos rics muntant un negoci de fotocòpies al costat de l'ETSAB." (pàg. 135)

"I espera, que a les visites d'obres tu arribaves amb el teu cotxet i amb prou feines trobaves un racó entre els Bemevés i els Audis dels oficials de primera. Perquè aquests ep·pecisalistas s'han cregut que guanyarien tres mil euros al mes tota la vida, i s'han comprat pisos pels descosits i han acostumat a les seues xatis a anar de vacances a Cancún i a Santo Domingo, i ara resulta que amb la clatellada del totxo, es troben endeutats fins al pírcing de les celles." (pàg. 174)