Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2010. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2010. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de setembre del 2013

La matinada clara de Maria Cabrera i Callís (2010)

Ja no pot res Amor dins Barcelona 
Pere Serafí
un dibuix a la vora d'unes tovalles de paper (preses pel tedi)
un sofà d'ossos vells demanant almoina
un cendrer desbordant tardes tristes
una nit d'insomni més
abismes de gel a la nevera
mentides a les postals de viatges
les plantes que em miren molt agres (la venjança dels nenúfars)
una capsa de llapis de colors somiant que un altre món és possible
els ganivets allargant-se com la nit acumulant-se com l'odi
la retallada de trets del corrent d'aire
icebergs a les habitacions tancades
la jungla d'asfalt del meu llit
un calendari una condemna
ressaca al cul de les ampolles
la discreta tristor de les sabatilles
piles de roba practicant sexe sense amor
tasses de cafè brutes de vespre brutes de vida
el passadís una llosa perpètua un infinitiu rotund
el lavabo la parada més sòrdida de l'autobús nocturn
la persiana un dic de contenció
el balcó al límit del suïcidi (a punta d'alba xisclar bogeries)
dant esperant-me a la pica del bany
el forn el cap de l'infern
una col·lecció de vàlvules del cor mirant-me esglaiades
un collaret de dents de rialla funesta
la tristesa una moqueta tèbia
sota el llit una canilla de neguits
la tauleta de nit on m'aferro en cadascun dels meus naufragis

(el mobiliari que es resigna a ser com sóc
la vida que em fuig que se me'n va de casa:
un estricte inventari, quan te m'acabes, amor)
(pàg. 43)

diumenge, 21 de juliol del 2013

Egosurfing de Llucia Ramis (2010)

"Al nostre voltant, les converses dels altres queien amb la mateixa irrealitat apagada amb què el capvespre encapotat es recolzava als tendals, damunt de les taules metàl·liques."(pàg. 12)

"La memòria és la llar on retornam cada cop més sovint, cansats de voltar pels carrers de la vida. Fins que ens extraviam definitivament i desconeixem com refer el camí" (pàg. 14)

"Els hospitals estan fets perquè vagis acostumant-te a la mort. Ets incapaç de descriure'ls perquè no hi ha cap element que et cridi l'atenció. Cridar està prohibit, als hospitals, gairebé està prohibit parlar. Ja no hi ha la fotografia de la infermera amb l'índex davant dels llavis, però és l'única imatge que tots tenim al  cap, perquè és la imposició que ens fan perquè anem desposseint-nos de les percepcions. Els passadissos de les clíniques condueixen a l'abisme. Un cop dins, ens arrenquen els cinc sentits de cop. No fan olor de res, no hi ha sorolls, i les parets, llises, et foraden la mirada. Falten el perfum i el bon gust, sobretot a l'hora de dinar. Si et deixen menjar, és per donar-te aliments insípids, sinó simplement t'endollen el sèrum. Als hospitals els manca el tacte. I només el plany puntual d'un nen a prop, per exemple, et recorda que encara ets en aquesta banda. La banda que és capaç de patir. Ens treuen els sentits com si així poguessin extirpar-nos els sentiments" (pàg. 15)

"M'agradava l'olor humida dels pneumàtics i l'asfalt després de la pluja. I de l'Eixample, aquells primers capvespres d'octubre, els llums a les cases em feien imaginar famílies alienes, els fanals encesos, i les portes metàl·liques que queien i la vida groga, en fer-se de nit."(pàg. 25)

"—És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l'estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t'importen ben poc, l'únic que vols és que estiguin pendents de tu. Penges qualsevol comentari i esperes que algú digui alguna cosa. No hi ha res més trist que ningú no et posi res, és com tenir un telèfon mòbil de darrera generació damunt la taula perquè tothom el vegi i que no te truquin mai." (pàg. 98)

 "“No exaltis la capacitat extraordinària i innata del lector, això ja no es porta, res de superhomes amb aptituds, estem en crisi. Ara el missatge ha de ser: si t'ho curres, ho aconseguiràs. Treballa molt, esforça't i rebràs una recompensa”. Aquesta és la darrera esperança que els queda als perdedors. Perdedors, no d'esperit, sinó dels altres, dels qui ho estan perdent tot. Treballa, esforça't. I així als vespres estaràs tan esgotat que no t'adonaràs que res del que estàs fent val la pena. Treballa i no pensaràs; els filòsofs s'avorreixen massa. Treballa i dormiràs de puta mare." (pàg. 118)

"I ella entén que aquest és un joc perdut. Entén que s'endinsarà en aquests ulls blaus que l'ofeguen i que, quan vulgui tornar a la superfície, serà massa tard, i no li arribarà l'aire als pulmons i es morirà com ja s'ha mort tantes vegades. I si tota ella quedàs al fons per sempre, encara podria suportar-ho. Però hi ha una part de na Rut que sura, i que fa mal, i que recorda tot allò que ha quedat sota la immensitat del mar i que naufraga. Na Rut són restes després de la tempesta" (pàg. 122)

"Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La Bola de Cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horabaixes mentre vèiem Bola de Drac o El doctor Slump, i muntàvem la granja dels Playmobil damunt la moqueta de la nostra habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un últimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidam que aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, “No tens edat per a això”, aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut." (pàg. 237)

"A la cuina hi havia un televisor, i ens passàvem hores mirant una llar de foc que sortia a BTV quan havia acabat la programació. Empalmàvem un porro amb un altre mentre esperàvem esbrinar què passava un cop s'apagava el foc. Se sentia l'espetec de les flames, les parets de la cuina ballaven taronges amb l'única llum d'aquell foc hertzià. Xerràvem de qualsevol cosa (en Pau em ficava mà), estesos a uns coixins que havíem posat per terra o ajaguts al sofà on na Joana passaria la nit. Hi havia un moix, alienat com nosaltres, un moix blanc que es deia Matisse. Esperàvem que passàs qualsevol cosa: que una mà anònima posàs més llenya a la xemeneia de la tele, que les flames fossin tan altes que cremassin el cantó superior del televisor." (pàg. 292)

"Potser si aconseguíssim abocar-nos a aquell passadís aparentment infinit que crea un mirall davant d'un altre, descobriríem que, al final, hi ha el reflex de totes aquelles persones que hi han estat reflectides qualque pic. Com si, al final d'aquell passadís aparentment infinit, hi hagués la seva memòria, la memòria del mirall, per naturalesa amnèsic." (pàg. 312)

dijous, 6 d’octubre del 2011

Enemigues de l'ànima de Clara Soley (2010)

Contes incisius, entre realistes i sarcàstics, sobre l'ambigüitat de les relacions personals en la vida contemporània

Jugant amb llums i ombres, Clara Soley ens conta històries de la vida quotidiana en què gairebé res no és el que sembla. Els personatges d’Enemigues de l’ànima diverteixen i commouen, es despullen i despullen també el lector, que es veurà reflectit en els moviments de l’ànima que inspiren el llibre: enveja i tendresa, ràbia i desig, por i esperança... Clara Soley ha escrit un llibre sobre les relacions personals contemporànies, fresc i imaginatiu, però també esmolat com una navalla.

Comprar-lo

dijous, 30 de juny del 2011

La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies (2010)

Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de vint relats de Sergi Pàmies. Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor i que ha aconseguit atrapar milers de lectors. Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Contes per llegir en deu minuts (2010)


¿Creus que endinsar-te en una història captivadora demana massa temps? Aquest volum et proposa vint contes que et convenceran del contrari. Tots vint tenen en comú un seguit d’aspectes. Per començar, són petites obres mestres del gènere. En segon lloc, els seus vint autors es compten entre els més grans escriptors de contes de tots els temps. I, finalment, cadascun dels relats és capaç d’atrapar-te i impedir que aixequis els ulls del llibre fins que l’hagi acabat d’una tirada. En molt pocs minuts assaboriràs amb intensitat l’enorme plaer de la lectura.

Els autors d’aquesta antologia són set catalans (Emili Vilanova, Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Víctor Català, Josep Pla, Mercè Rodoreda i Pere Calders); dos nord-americans (Nathaniel Hawthorne i Edgar Allan Poe); un anglès (Rudyard Kipling); una neozelandesa (Katherine Mansfield); tres italians (Luigi Pirandello, Massimo Bontempelli i Dino Buzzati); dos russos (Anton P. Txékhov i Isaak Bàbel); un brasiler (Joaquim Maria Machado de Assís); un portuguès (José Maria Eça de Queirós); un francès (Guy de Maupassant) i un txec (Karel Čapek).

Comprar-lo

dijous, 6 de gener del 2011

Veus de la nova narrativa catalana per Lolita Bosch (2010)

Una antologia que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat de reivindicar una literatura poc visible i sovint maltractada pels prejudicis: la literatura que fan, a casa nostra, els escriptors de les generacions més joves

Veus és una antologia que reuneix textos de quaranta-un autors que escriuen en llengua catalana i vénen d’una tradició comuna: la de Francesc Trabal, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga. Però no està feta amb criteri acadèmic o vocació canònica, sinó que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat d’observar de la vora una literatura que a vegades ens sembla poc visible i sovint és rebuda, fins i tot a casa nostra, amb estereotips literaris sense fonament. Així que Veus és, sobre tot, una invitació a fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana. I és també el resultat d’un procés de recerca independent, meticulós, honest i molt gratificant.
Contes inèdits i publicats, fragments de novel·la, la prosa d’alguns poetes, escriptors inèdits, veus novíssimes, i d’altres que ja coneixem i admirem... és a dir: la possibilitat de descobrir una literatura enlluernadora i moderníssima en la qual trobarem una voluntat universal, arriscada i radicalment viva. Prop d’una cinquantena de textos d’autors menors de quaranta-cinc anys, amb referents, lectures, gustos i projectes literaris diferents, que Lolita Bosch ha volgut endreçar en un ordre inventat per tal de crear una narració comuna. Un recorregut atípic i original que travessa les veus, diverses, sòlides i personals, de la nostra narrativa contemporània.

Comprar-lo | Altres llibres de Lolita Bosch

dimecres, 1 de desembre del 2010

Sunset Park de Paul Auster (2010)

Amb aquest llibre, Paul Auster ens recorda les coses que realment són essencials i l'estranyesa i la plenitud d'aquest miracle que suposa el fet d'estar, i sentir-se, vius. Miles Heller, un jove enigmàtic de vint-i-pocs anys, s'ha enamorat d'una jove cubana menor d'edat. Enfonsat pel sentiment de culpa a causa de la mort del seu germanastre, fa set anys que en Miles viu com un fugitiu a Florida i no es comunica ni amb el seu pare -un editor independent que tracta desesperadament de salvar el seu negoci i el seu matrimoni i recuperar el seu fill-, ni amb la seva mare, una reconeguda actriu. Després d'haver viscut sol durant anys a Florida, ara torna a Nova York. Mentre espera que la seva estimada sigui major d'edat, conviu amb un grup de joves en una casa abandonada de Sunset Park, al barri de Brooklyn: en Bing toca el tambor i treballa a l'hospital de les Coses Trencades, on repara objectes del passat; l'Ellen és una artista que viu obsedida per visions eròtiques, i l'Alice, una estudiant que fa una recerca universitària.Aquests són alguns dels personatges que Paul Auster entrellaça màgicament en aquesta emotiva novel·la en què cada element està saturat de significacions sobre les marques de la vida. En un temps de crisi i canvis, Auster ens recorda les coses que realment són essencials i l'estranyesa i la plenitud d'aquest miracle que suposa el fet d'estar, i sentir-se, vius.