Bangkok Days de Lawrence Osborne (2009)

A few years ago I lived in a neighborhood called Wang Lang. From where I sit now, watching trains cross to Manhattan on the Brooklyn Bridge, my river balcony in Bangkok seems like a patch of paradise forever lost. Disassembled and stowed away in a hopeless corner of the mind, where it's bound to rot. 

At this very hour, when New York seems filled with threatening drama and artificial colors, the Chao Phraya River is filled with gentle monks bobbing around on water taxis. The two cities couldn't be more different. 

There, saffron is the color of dusk. The river brings peace. The monks got off at Wang Lang pier with their umbrellas and mala rosaries, which traditionally contain 108 beads for the 108 passions of men enumerated by Avalokiteshvara. They looked up at the farang drinking his gin and tonic on the balcony, and that look contained both amusement and distance as it asked, "Is that a lonely man?" 

The White Tiger d'Aravind Adiga (2008)

Nascut en un poble del cor fosc de l'Índia, fill d'un tirador de rickshaw, Balram és tret de l'escola per fer d'ajudant en un saló de te. Mentre aixafa carbó i eixuga les taules, va teixint un somni per fugir de la miseria. La gran oportunitat arriba quan un ric propietari el contracta com a xofer per al seu fill. Des del volant d'un Honda, Balram veu Delhi i comença a entendre com el Tigre podria escapar de la gàbia. Qualsevol home d'èxit ha de vessar una mica de sang en el seu camí cap al cim o no? El tigre blanc és una història de dues Índies. El viatge de Balram des de la foscor de la vida del poble fins a la llum de l'èxit empresarial és totalment amoral, brillantment irreverent, profundament entranyable i totalment inoblidable.

Slam de Nick Hornby (2007)

 “There are many differences between a baby and an I-Pod. And one of the biggest is, no ones going to mug you for your baby.”

“Definitely avoid going out with ugly girls who say they want to be models. Not because they're ugly, but because they're mad".”

“I'd never really had arguments like this before, arguments I couldn't understand properly, arguments where both sides were right and wrong all at the same time.”

“It seems to make a difference to some girls. If you say something that isn't sexist to the right sort ofgirl, she likes you more. Say one of your mates is going on about how all girls are stupid, and you say 'not all girls are stupid,' then it can make you look good. There have to be girls listening, though, obviously. Otherwise it's a waste of time.”

Càlcul d'estructures de Joan Margarit (2005)

 

És aquell nen callat que juga sol.                                                           S’està darrere d’aquests ulls de vell,
resisteix l’envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
i els crits dels cossos nus i rovellats
entrant en l’aigua freda i transparent
de la platja de còdols. Té vergonya,
va d’un a l’altre amagatall dels contes.

Dorm dintre meu, perduda criatura:
dorm dintre meu en una nit de reis
on volen en silenci les escombres
i els llops deixen petjades en la neu.
A fora el cel s’emplena d’albercocs
i el mar blau fosc de prunes es desfà
damunt dels negres ganivets de roques.

T'estimo si he begut, d'Empar Moliner (2004)

Un grup feminista que organitza una xerrada contra la discriminació, un home que s'enfada amb el seu nòvio després de somiar que l'enxampa al llit amb un altre o una parella que assisteix al curset obligatori per pares adoptius. Els tretze contes de T'estimo si he begut són retrats, entre còmics i amargs, de la vida moderna, escrits amb un estil tan rigorós com desvergonyit que la crítica ha qualificat de "turbulent, descarat i ple d'enginy".

Paris no se acaba nunca d'Enrique Vila-Matas (2003)

13 consells de Marguerite Duras a Enrique Vila-Matas:

 

1.- Problemas de estructura

2.- Unidad y armonía

3.- Trama e historia

4.- El factor tiempo

5.- Efectos textuales

6.- Verosimilitud

7.- Técnica narrativa

8.- Personajes

9.- Diálogo

10.- Escenarios

11.- Estilo

12.- Experiencia

13.- Registro lingüístico

Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès Jordà (2009)

Amb ella, el pacte no era possible. Les úniques opcions eren l'enemistat o la submissió. (pàg. 105)

Des d'aquell vespre, en Jordi està convençut que la Marta, que va néixer al novembre, va ser engendrada durant Long may your run, i que per això és tan dolça i sentimental i la trobarà molt a faltar. (pàg. 200)

De seguida que van sortir de la clínica amb la Marta encabida dins una cistelleta de les anomenades "moisès", enduts per un optimisme fora de lloc, van aprendre que ser pares volia dir ser proletaris. La feinada era inacabable, dia i nit, sense horari, ni diumenges lliures, ni vacances, ni vagues de zel. Va ser en aquella època que, per primera vegada a la seva vida, en Jordi va sentir enveja de la gent que s'avorria. (pàg. 211)

[Si això fos una novel·la d'un d'aquells escriptors nord-americans que donen classes de creative writing, ara podries llegir, per exemple, que els fotons solars han recorregut cent cinquanta milions de quilòmetres per fer resplendir els ulls de la Marta.] (pàg. 227)

A en Jordi, Londres li feia l'efecte d'un lloc on havien ocorregut grans esdeveniments, gestes de la humanitat en esferes molt variades de la cultura, l'economia i la política, però on ja feia anys que no hi succeïa res de nou. La ciutat s'havia convertit en un parc temàtic de si mateixa, una immensa zona d'oci, un escenari que semblava dissenyat per desenvolupar-hi activitats comercials de manera sofisticada, plaent i ininterrompuda. D'ençà que hi havia arribat, tenia la impressió que havia fet tard. Havia fet tard al pop, a la psicodèlia, la rock simfònic, al glam, al punk, a la dark wave, als New Romantics. Havia fet tard a la moda dels revivals i tot. (pàg. 234)

Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage d'Alice Munro (2001)

And yet-an excitement. The unspeakable excitement you feel when a galloping disaster promises to release you from all responsibility for your own life. Then for shame you must compose yourself and stay very quiet. (pàg. 60)

He was about Helen’s age, she thought. Seventeen or eighteen. Slim and graceful and cocky, with an ingenuous enthusiasm that would probably not get him as far as he hoped. (pàg. 78)

I was now, puffing on my cigarette and trying to hold it in a nonchalant way, though it seemed to have grown to the size of a baseball bat between my fingers. (pàg. 89)

He took her up on it, he shouted yes. He wanted never to be away from her. She had the spark of life (pàg. 277)

He had never presented flowers to Fiona before. Or to anyone else. He entered the building feeling like a hopeless lover or a guilty husband in a cartoon. (pàg 288)

Bones notícies de Toni Sala (2001)

Un cotxe fantasma recorre les carreteres de dia i de nit. És invisible. No fa parades. Travessa els pobles per la nacional i les grans ciutats per les principals avingudes. Passa els ports de muntanya per carreteres plenes de corbes. S'embala com un boig per l'autopista, de vegades pel carril contrari. De nit viatja amb els llums apagats.

Si fos visible, seria un cotxe igual que els altres. El metall és fort com el de qualsevol vehicle i el motor li treballa amb la mateixa energia. Les rodes esquitxen quan passen per una bassa, i si mai surten de l'asfalt deixen darrere seu les dues línies paral·leles. Alguns l'hem sentit córrer. Hem notat l'aire remogut pel seu pas.

Quan al telenotícies es parla d'accidents, té més gràcia si algun vehicle s'ha donat a la fuga. El conductor del vehicle s'ha donat a la fuga. No cal valorar-ho. Era una mala persona. El presentador del telenotícies fa una pausa molt breu i ens mira als ulls. El culpable no es mereix ni l'adjectiu. Una mala persona: tots hi estem d'acord.

El cotxe invisible es dóna sempre a la fuga. No se'l pot atrapar. Moltes vegades, però, als atestats es considera que les víctimes són víctimes de si mateixes. De la son, d'una distracció.

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis (2008)

"Em sento com una musa en excedència. Com si ja hagués passat la meva etapa adorable. Les becàries que arriben a la redacció encara poden apuntar maneres, són joves promeses.  Les persones que ja tenen un càrrec reconegut, han rebut almenys el reconeixement ďaquell càrrec. Jo ni apunto enlloc ni he assolit res. Sóc en terra de ningú." (pàg 62)

"Aquest és el fruit de la nostra generació; aquella que, segons els grans, sempre ho hem tingut tot. Ens varen educar perquè no ens privàssim de res d'allò que volíem, però ningú ens va guiar perquè sabéssim què és allò que volem. Només sabem el que no volem, la qual cosa sovint ens precipita justament cap a l'abisme d'allò que procuram evitar."  (pàg 65)

"Som uns burgesos low cost. Viatjam en companyies barates, compram mobles amb data de caducitat, dinam a restaurants japonesos que produeixen sushi en quantitats industrials, ens posam roba de disseny que Amancio Ortega ha copiat de Cacharel, o un model de Cavalli que ha signat per H&M, o un jersei de coll alt marca Mango que han ideat Penélope i Monica Cruz; idear! Això ja és dir massa. Un miserable jersei de coll alt." (pàg 81)

"Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d'experiències de merda." (pàg 82)

"La qüestió és: per què ja no creiem en els Reis Mags ni en Déu i encara creiem en el Príncep Blau?" (pàg 139)

"Ja no sóc una jove promesa. Fins i tot les estrelles del cinema, de la música i de l'esport són més joves que jo: Scarlett Johansson, Mika, Rafel Nadal, Keira Knightley, Rudy Fernández. Cada vegada que algú apareix en portada (un actor, un esportista, una model), mir quina edat té. Supòs que hi ha una època en la qual aspires a ser com ells. I després només cal assumir que no ho seràs mai." (pàg 162)

Nocilla Experience d'Agustín Fernández Mallo (2008)

"La cuerda, el hilo, gracias a Ariadna, fue lo primero que conocimos como método eficaz para comunicarnos a distancia. Tardamos siglos en desprendernos de él hasta formalizar eficazmente las comunicaciones inalámbricas en antenas, códigos electromagnéticos y satélites inmediatos. Ahora están excavando las calles de todas las ciudades a fin de cablearlas [fibra óptica o equivalentes], y esta vuelta al origen, al hilo de Ariadna, no es sólo simbólica pues constantemente hay que detener las excavaciones al encontrarse restos de conductos antiguos, alcantarillados griegos, calzadas romanas: primigenios cableados." (pàg. 36)

"El ajedrez, por ejemplo, es un deporte muy sencillo porque en algún sitio todas las partidas están ya escritas, sólo hay que analizarlas en una computadora, pero el parchís se fundamenta en la tirada de un dado y esa emergencia del azar a lo real es lo más complejo que una persona pueda llegar a imaginar." (pàg. 44)

"Hace no muchos años, en la década de los 90 del siglo 20, la Tate Modern Gallery de Londres llevó a cabo un estudio para averiguar qué estaba dañando más sus cuadros. El estudio arrojó que no eran los flashes de los nipones, ni las manazas de los niños malcriados, ni siquiera el propio paso del tiempo, sino las ventosidades de los millones de visitantes que acuden cada año."  (pàg. 92)

[http://es.wikipedia.org/wiki/Caras_de_Bélmez] (pàg. 98)

"¿Qué es lo más importante que has hecho con tu música?: Lo más importante es lo que dejas en la gente. La gente escribe cartas personales donde explican su relación con la música o con las canciones, cartas donde hablan de un período de su vida, de lo que hacían, de lo que les pasaba; y en ese tiempo salió tal disco, y todas sus vivencias y recuerdos están relacionados con ese disco. Se vuelven como grabaciones caseras de vídeo para la gente, algo que escuchan y que se llevan a la tumba. Eso es sin duda lo más importante, absolutamente, porque es lo que yo también obtuve de la música. La primera vez que escuchas un disco que te impresiona es una sensación que guardas toda la vida, es la experiencia más profunda que has tenido nunca."
Entrevista a Thom Yorke, líder y cantante de Radiohead, El pop después del fin del pop, Pablo Gil, Ediciones Rockdelux, 2004 (pàg. 119)

Petita crònica d'un professor a secundària de Toni Sala (2002)

     "Setembre. Els turistes es passegen pels carrers en calça curta. La realitat de l'institut se sobreposa a la realitat de les vacances, com si una de les dues funcionés a deshora." (pàg. 16)

     "Però jo tinc anys d'experiència, i ells tenen menys coneixement —o coneixement zero— de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida adulta." (pàg. 23)

     "És un esport d’aventura. Cada vegada que coneixem algú, aquest algú ens fa diferents. Nosaltres som sempre nosaltres mateixos —és la maledicció—, però els altres ens fan diferents. Ens destrien, tamisen; seleccionen allò que volen veure en nosaltres —de bo o de dolent, segons què busquin. Ens recreen al mateix temps que nosaltres els recreem a ells. Al mateix temps que nosaltres mateixos ens autorecreem. Quina eina tan fina, quin procediment de destil·lació, estudiar-se a través del que busquem en els altres.” (pàg. 29)

     "—Per cert— diu un professor dels antics, dirigint-se als seus companys de l'any passat—, ahir va trucar la Maria. Dóna records a tothom.
     La Maria és una professora fantasma. Cada començament de curs té els seus professors fantasma. No es diu l'especialitat per no ferir qui les reemplaça. Persones enyorades, professors que el curs passat van deixar un bon record a l'institut, però que aquest curs han estat destinats a un altre centre, o han quedat al carrer, sense feina" (pàg. 32)

     "El noi escriu en diagonal, amb lletra basta, cal·ligrafia il·legible. L'estela tremolosa del guix va deixant paraules inventades, mots units els uns amb els altres com germans siamesos, aberracions gramaticals —gramàtiques— de tota mena: alternança de terminacions verbals en ava i aba, pecats ortogràfics i un desert accentual absolut. La pissarra es va omplint de monstres blancs: malformacions, deformitats, mutilacions, aràcnids i sirenes lèxiques, centaures, quimeres... Què hi fa, aquest nano, a quart d'ESO?" (pàg. 35)

     "Eclipsats al fons de la vall hivernal, disminuïts, secs, els dies del segon trimestre comencen la marxa avui; desfilaran l'un darrere l'altre iguals, sigil·losos, batallons de setmanes, esquadres de mesos que travessaran les pàgines dels llibres de text i les deixaran darrere seu rebregades, plenes de guixots, terra cremada; violaran gramàtiques, saquejaran enciclopèdies, robaran les solucions dels exercicis i minaran la meva llibreta de notes; conrearan lllibretes senceres —cada línia és un solc—, contemplaran quaderns i més quaderns d'apunts de classe. Veuré passar aquests dies silenciosos d'hivern per sobre els caps del alumnes que escriuen, grupets de dies com esbarts d'herbívors de muntanya que trepitgen de puntetes la neu precintada, la neu que amaga i cobreix la terra sòlida, fèrtil, encesa per dins." (pàg. 77)

     "Aquest desconeixement absolut de què els espera darrere el teló, aquest observar des de fora l'existència adulta amb un cervell i amb un cos ja fets, dóna a l'adolescència una alegria forta, capaç de tombar gegants. Són els més joves, bells, espavilats, prometedors; encara poden demostrar-ho tot, en ells és plausible qualsevol fantasia ja definitivament vedada a nosaltres, adults." (pàg 106)

     "Les circumstàncies ja s'encarregaran de capturar aquests adolescents tan prometedors. La xarxa és densa. No hi ha res a fer. Sobre aquestes personalitats tan riques de reflexos s'hi anirà fent una capa de cera bruta i ratllada, de crostes, encarcarada, i al cap de deu anys ja tots aniran per la vida amb l'espasa en una mà i l'escut a l'altra.
     He dit tots però no són ben bé tots. N'hi ha que aguanten molts anys. Els veiem alegres, el temps no passa, sembla que diguin; però el que no passa és la xarxa, el temps sí; fins el dia que es desperten, miren al seu voltant, ens veuen a nosaltres i es pregunten: què hi faig, jo, en aquest cementiri?
     Caminen entre els morts i és un dilema terrible, haver de triar bàndol. La solitud o la mort. La solitud o la destrucció. Aquests arriben a patir molt, i viuen anys i anys sense decidir-se a fer el pas que la vida s'ha estalviat de donar per ells; aquests caminen quilòmetres i quilòmetres arran del precipici, sense decidir-se mai a saltar, esperant que una ventada, un mal pas, una distracció...
     I és el preu de ser diferent dels altres, el preu d'haver-se fet l'espavilat, i els cadàvers, el dia que els ressagats arriben, els fem una bona festa de benvinguda:
     —Ja era hora; trigaves molt; no saps què t'has perdut —diem, riem i quina venjança!
     També entre els professors hi ha persones que no deixen anar l'adolescencia. Es barregen amb els alumnes, es diverteixen amb ells, se'ls veu d'una hora lluny: han encertat l'ofici. Si arriben a fer el ridícul, els critiquem sense contemplacions, i si no, des de baix del precipici, els espiem esperant que cometin d'una vegada el pas en fals." (pàg. 107) 

Nocilla dream d'Agustín Fernández Mallo (2006)

Nocilla dream, que pot suportar sense recança l'etiqueta indie, és una de les apostes narratives més arriscades dels últims anys. Hi proliferen les referències al cinema independent nord-americà, a la història del collage, l'art conceptual, a l'arquitectura pragmàtica, a l'evolució dels PC i a la decadència de la novel·la. Agustín Fernández Mallo es fixa en els outsiders del segle XXI i sobretot en la misteriosa connexió entre algunes vides alternatives i globalitzades que transiten per escenaris de Sèrie B: rosses de bordell que somien que algun client les porti cap a l'Est, àcrates que habiten en estranyes micronacions, ancians xinesos addictes al surf, un argentí que viu en un aparthotel de Las Vegas i construeix un singular monument a Jorge Luis Borges ... Tots ells atrapats en la metàfora conductora dels deserts i en la bellesa del buit.

Contologia, per Albert Planelles i Francesc Vernet (2002)

Recull de contes que vol ser una aportació més al conjunt d'antologies de narrativa que hi ha al mercat editorial la majoria de les quals, però, es basen en classificacions cronològiques, ja sigui per èpoques literaries o autors, o per gèneres, tals com el policíac, el de terror, la ciència-ficció, etc. Aquest recull prescindeix de les classificacions esmentades, i intenta fer un estudi dels contes literaris com una determinada forma i manera de narrar.

K de Roberto Calasso (2002)

De què parlen les narracions de Kafka? Després d'haver rebut innombrables respostes, la questió segueix suscitant un sentiment d'incertesa aguda. Són somnis? Són al·legories? Són símbols? Són coses que succeeixen dia dia? Les múltiples solucions que s'han ofert no aconsegueixen eliminar la sospita de que el misteri roman intacte. Aquest llibre no es proposa dissipar aquest misteri sinó deixar que sorgeixi «il · luminat per la seva pròpia llum», com va escriure una vegada Karl Kraus. Per això intenta barrejar-se en el discórrer, en el tortuós moviment, en la fisiologia de les seves històries, trobant pel camí les qüestions més elementals. Com, per exemple: Qui és K.?

On Chesil Beach d'Ian McEwan (2007)

A la platja de Chesil tracta temes d’interès universal –innocència, desil·lusió, desig i repressió, oportunitats perdudes o rebutjades- i crea un petit però complet univers al seu voltant. La prosa de McEwan és més magistral que mai, aconsegueix el delicat i sorprenent equilibri entre la indiferència i la simpatia, i amb el seu to sec és capaç de despertar una profunda compassió.
Amb l’estil angoixant i detallat a què McEwan ens té avesats, A la platja de Chesil assoleix una tensió dramàtica esplèndida. Construïda a partitr de la contraposició dels pensaments del nuvi i la núvia, dos personatges que s’enfronten a una nova vida, l’obra manté el pols des de la primera línia i fins al final, i deixa el lector amb la sensació que McEwan té un domini extraordinari de l’art d’explicar la vida a partir dels gestos mai fets i les paraules no dites.

2666 de Roberto Bolaño (2004)

A quatre professors de literatura, Pelletier, Morini, Espinoza i Norton, els uneix la seva fascinació per L'obra de Beno von Archimboldi, un enigmàtic escriptor alemany el prestigi del qual creix a tot el món. La complicitat es torna un vodevil intel·lectual i desemboca en un pelegrinatge a Santa Teresa (transsumpte de Ciudad Juárez), on diuen que Archimboldi ha estat vist. Un cop allí, Pelletier i Espinoza s'assabenten que la ciutat ha estat escenari d'una llarga cadena de crims: en els abocadors apareixen cadàvers de dones amb senyals d'haver estat violades i torturades. Són els primers indicis de la novel·la amb els seus procel·losos cabals, plens de personatges memorables amb històries que, a cavall entre el riure i l'horror, abasten dos continents i inclouen un vertiginós viatge per la història Europea del Segle XX. 
2666 és la confirmació del veredicte de Susan Sontag: «El més influent i admirat novel·lista en llengua espanyola de la seva generació. La seva mort, als cinquanta anys, és una gran pèrdua per la literatura». 

Putas asesinas de Roberto Bolaño (2001)

"Les dones són putes assassines, Max, són micos balbs de fred que contemplen l'horitzó des d'un arbre malalt, són princeses que et cerquen en la foscor, plorant, indagant les paraules que mai podran dir. Vivim l''equívoc i planegem en els nostres cicles de vida ", diu el personatge (una assassina?, una puta?, ambdues coses?) del conte que dóna títol a aquest llibre. A "Últims capvespres a la terra" es narra un viatge a Acapulco que es converteix gradualment en un descens als inferns. A "Dentista" s'explica la història d'un adolescent misteriós i dos adults, ja de tornada de tot, que l'observen des del precipici. A "Buba" s'explica una història de futbol en tres parts; la d'un futbolista sud-americà, la d'un futbolista africà i la d'un espanyol, i la sorprenent història del seu equip, que bé podria ser el Barcelona. A "Carnet de ball" es donen 69 raons per no parlar amb Pablo Neruda. A "Prefiguració de Lalo Cura", per contra ens submergeix en una història de narcotraficants i directors de cinema porno, i "Fotos", un dels últims relats, ens porta una vegada més a Arturo Belano, el protagonista de "Els detectius salvatges "

El gaucho insufrible de Roberto Bolaño (2003)

Roberto Bolano ha reunit en aquest llibre cinc contes i dues conferències. En Jim relata la trobada amb l'americà més trist del món, amb El gaucho insofrible seguim a Pereda, un exemplar advocat argentí que es va reconvertir en gaucho de les pampes, al policia de les rates, Pepe el Tira, detectiu, ens informa sobre la política sinistra de les clavegueres, El viatge d'Alvaro Rousselot ens revela l'inusual fat d'un escriptor argentí dels anys cinquanta, inesperadament filmat o plagiat per un cineasta francès. Dos contes catòlics dóna compte del atzarós trobada entre un adolescent i un assassí en sèrie, posseïts tots dos per la religió. De les dues conferències, Literatura + malaltia = malaltia ens esglaia amb el seu humor i la seva intel·ligència, i en Els mites de Cthulhu roden uns quants caps de l'escena literària actual. 

Imagina un carrer de Guillem Sala Lorda (2007)

Al carrer de l'Allau, atemporal i ageogràfic, hi trobem els veïns de tota la vida; personatges singulars amb vides peculiars que van discorrent tranquil·les dins de la seva rutina poc corrent. Tot canvia, però, quan l'últim crit en neurotecnologia, el fabulós Cinemind, s'instal·la al carrer. L'invent trasbalsarà la curiosa quotidianitat dels habitants d'un carrer que no s'assembla a cap altre però que en el fons seria possible trobar en qualsevol de les nostres ciutats.

Guillem Sala Lorda reflexiona sobre la incomunicació en un món on els mitjans de comunicació s'han erigit en els principals proveïdors d'emocions. Una reivindicació lúcida de l'actualment poc valorada capacitat humana d'imaginar.