Quanta, quanta guerra..., de Mercè Rodoreda (1980)

Adrià Guinart té quinze anys quan fuig de casa per anar a la guerra. Però la guerra l’escup. Sense arribar a fer el soldat, el seu camí per pobles i selves, de la riba del mar a la vora d’un riu, és sembrat de gent estranya. Córrer món en el desordre de la guerra: tal és la condició d’Adrià Guinart, potser el personatge més tendre que va crear Rodoreda.

"També m’hauria agradat fer una novel·la descrivint ben detalladament màquines de guerra com va fer Kafka amb la màquina infernal del seu conte “La colònia penitenciària”. Però m’hauria estat tan difícil que no l’hauria vista acabada ningú. Encallada per sempre.

Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra…, de batalla, allò que se’n diu una batalla, no n’hi ha cap.

Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment."

Paul Auster – a life in quotes

The author of The New York Trilogy, Leviathan and 4 3 2 1 has died at the age of 77. Here are some of the most memorable quotes from interviews he gave throughout his life

Wed 1 May 2024 14.24 CEST

On writing

 

I’ve always written by hand. Mostly with a fountain pen, but sometimes with a pencil – especially for corrections. If I could write directly on a typewriter or a computer, I would do it. But keyboards have always intimidated me. I’ve never been able to think clearly with my fingers in that position. A pen is a much more primitive instrument. You feel that the words are coming out of your body and then you dig the words into the page. Writing has always had that tactile quality for me. It’s a physical experience.

 

Only a person who really felt compelled to do it would shut himself up in a room every day … When I think about the alternatives – how beautiful life can be, how interesting – I think it’s a crazy way to live your life.

 

The excitement, the struggle, is emboldening and vivifying. I just feel more alive writing.

 

You can never achieve what you hope to achieve. You can come close sometimes and others may appreciate your work, but you, the author, will always feel you’ve failed. You know you’ve done your best, but your best isn’t good enough. Maybe that’s why you keep writing. So you can fail a little better the next time.

 

Generally, I don’t want to do things. I feel lazy and unmotivated. It’s only when an idea grabs hold of me and I can’t get rid of it, when I try not to think about it and yet it’s ambushing me all the time … That’s how it begins. A book, at the same time, also has to do with what I call a buzz in the head. It’s a certain kind of music that I start hearing. It’s the music of the language, but it’s also the music of the story. I have to live with that music for a while before I can put any words on the page. I think that’s because I have to get my body as much as my mind accustomed to the music of writing that particular book. It really is a mysterious feeling.

A Swim in a Pond in the Rain, de Georges Saunders (2022)

Durant els darrers vint anys, George Saunders ha estat impartint una classe sobre el conte rus als seus estudiants de MFA a la Universitat de Syracuse. A Swim in a Pond in the Rain, ens comparteix una versió d'aquesta classe, oferint part del que ell i els seus alumnes han descobert junts al llarg dels anys. Combinats amb històries curtes icòniques de Txékhov, Turgueniev, Tolstoi i Gògol, els set assajos d'aquest llibre estan destinats a qualsevol persona interessada en com funciona la ficció i per què és més rellevant que mai en aquests temps convulsos.

En la seva introducció, Saunders escriu: "Anem a introduir set models a escala del món construïts amb rigor, fets amb un propòsit específic que potser el nostre temps no avala completament, però que aquests escriptors van acceptar implícitament com a objectiu de l'art, és a dir. , per fer les grans preguntes, preguntes com: Com se suposa que hem de viure aquí? Què ens hem posat aquí per aconseguir? Què hem de valorar? Què és la veritat, de totes maneres, i com podríem reconèixer-la?" Aborda les històries de manera tècnica però accessible, i a través d'elles explica com funciona la narració; per què ens quedem immersos en una història i per què hi resistim; i les virtuts fonamentals que un escriptor ha de fomentar. El procés d'escriptura, ens recorda Saunders, és un ofici tècnic, però també una manera d'entrenar-se per veure el món amb una nova obertura i curiositat.

A Swim in a Pond in the Rain és una exploració profunda no només de com funciona l'escriptura, sinó de com funciona la mateixa ment mentre llegeix, i de com la lectura i l'escriptura d'històries fan possible una connexió genuïna.

Cuina! O barbàrie de Maria Nicolau (2022)

 «Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos. No sigueu bèsties, cuineu!»

Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.