Com succeeix amb tots els grans escriptors, l’obra i la vida de Kafka han generat tres tipus de llibres diferents: les biografies exhaustives, les biografies menudes i els assaigs. Entre els assaigs, com també sol passar, hi ha els acadèmics i els que no ho són: aquests solen ser els millors, a manca d’una classe acadèmica continental que s’atreveixi a escriure una assagística a l’estil de l’anglosaxona: amable, cordial i llegidora, sense notes a peu de pàgina ni exhibició de savieses impertinents. La millor biografia voluminosa de Kafka és la recent de Reiner Stach, en dos volums de 700 pàgines cada un, dels quals a Espanya, de moment, només se n’ha traduït el primer: Kafka. Los años de las decisiones, Siglo XXI, 2003. La més bona biografia menuda de Kafka és i potser serà sempre la de Klaus Wagenbach (Alianza Editorial; un dia es troba i l’altre, no), reproduïda al segon volum, Diarios, de les Obras completas de Kafka a Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores. Els millors assaigs de factura acadèmica són els de Heinz Politzer, Franz Kafka, Der Künstler (1965, traduït a altres llengües) i tots els de Hartmut Binder (1976, 1979). I, també entre els assaigs, però dels no acadèmics, el millor que jo hagi llegit fins avui és el de Pietro Citati, ara editat —encara que el coneixíem per una traducció molt dolenta editada l’any 1993 pel segell Versal, que, cosa certa, va publicar llibres molt importants de Cyril Connolly, Richard Sennet, Paul Léautaud, Dorothy Parker i Joseph Brodsky, per iniciativa d’Antoni Munné—, en castellà i en català, Acantilado i Quaderns Crema respectivament, Kafka, gran traducció catalana d’Anna Casassas, Barcelona, 2012.
Aquest tipus d’aproximacions a l’obra d’un autor (més que a la seva vida) són els més agraïts, generalment els que més perduren i els que aconsegueixen la millor sintonia entre un escriptor determinat, l’autor de l’assaig i els lectors. D’aquest Kafka, de Citati, potser es dirà que santifica exageradament l’escriptor —com quan el compara amb la figura de Crist, quan hauria estat molt més adequat comparar-lo amb qualsevol profeta major—, igual com Max Brod el va agafar, esbiaixadament, només pel costat teològic, cosa que no va fer Walter Benjamin, més perspicaç i amb una visió panòptica de tot fet literari.
Però s’ha de reconèixer un extrem de la més gran importància, i això és que Citati, d’una banda, coneix perfectament la tradició literària d’Occident —perquè és doctor en Filologia Clàssica— i d’altra banda estima —no podem fer servir una altra paraula— l’obra, i fins i tot l’ombra de Franz Kafka. Com George Steiner deia dels professors, l’única garantia que un docent de literatura arribi als seus alumnes i els expliqui alguna cosa d’importància és que aquest professor estimi amb passió l’autor, l’obra o el text que explica a classe. Amb l’assaig passa el mateix: Citati ens ennova de moltes minúcies de la vida de l’autor, com ara que la veu n’era melodiosa i greu; que hauria volgut llegir en veu alta, davant una colla d’amics, de cap a cap, L’educació sentimental, de Flaubert, llibre que adorava; que tenia una habitació, a casa els pares, de la qual no es va moure mai, i que era el lloc de pas de tota l’assemblea familiar —com li passa també a Gregor Samsa, a La transformació—; que feia servir taps de cera per no sentir el brogit que feien les seves germanes petites; que tota la vida va tenir ganes de morir-se (sense dolor, cosa que no va succeir, a causa de la tuberculosi), o que ens va deixar una narració molt bona com a al·legoria de la seva necessitat d’estar absolutament sol: El cau. Però, per damunt de tots els detalls biogràfics (pocs) d’aquest llibre, hi plana el que ja hem dit: una sym-pathia tan gran com ben documentada per la vida i l’obra d’un escriptor que, al capdavall, com diu l’autor un punt exageradament, va oferir al món la poètica més important després de la platònica i de la goetheana —diguem que també molt important després de la poètica cervantina i flaubertiana, dos dels seus models primeríssims, juntament amb Dickens i Heinrich von Kleist. Gran llibre, el de Citati.
Ressenya de Jordi Llovet, publicada a el País, 23 Feb 2012
