City of Glass de Paul Auster (1985)

It was a wrong number that started it, the telephone ringing three times in the dead of night, and the voice on the other end asking for someone he was not. Much later, when he was able to think about the things that happened to him, he would conclude that nothing was real except chance. But that was much later. In the beginning, there was simply the event and its consequences. Whether it might have turned out differently, or whether it was all predetermined with the first word that came from the stranger’s mouth, is not the question. The question is the story itself, and whether or not it means something is not for the story to tell.

The Martian Chronicles de Ray Bradbury (1950)

On nights when the wind comes over the dead sea bottoms and through the hexagonal graveyard, over four old crosses and one new one, there is a light burning in the low stone hut, and in that hut, as the wind roars by and the dust whirls and the cold stars burn, are four figures, a woman, two daughters, a son, tending a low fire for no reason and talking and laughing.

 Night after night for every year and every year, for no reason at all, the woman comes out and looks at the sky, her hands up, for a long moment, looking at the green burning of Earth, not knowing why she looks, and then she goes back and throws a stick on the fire, and the wind comes up and the dead sea goes on being dead. 


https://archive.org/stream/Ray_Bradbury_Collection/Ray%20Bradbury%20-%20The%20Martian%20Chronicles_djvu.txt

De què parlem quan parlem de l'amor de Raymond Carver (1981)

Al cap d'unes quantes setmanes, ella deia:

-Aquell tipus era de mitjana edat. Ho tenia tot allà al jardí. No t'enganyo. Ens vam entrompar i vam ballar. Al camí d'entrada. Oh, Déu meu. No riguis. Ens va posar discos. Mira aquest tocadiscos, vell, ens el va donar ell. I tots aquests discos merdosos. Heu vist quina merda?

Ella continuava parlant. Ho deia a tothom. Hi havia alguna cosa més, i maldava per poder-la expressar. Al cap d'un temps, ho va deixar córrer. (pàg. 13)

És una dona atractiva de poc més de trenta anys. És alta i té cabells negres i ulls verds, l'única dona d'ulls verds que he conegut. En els vells temps jo acostumava a dir-li coses dels seus ulls verds, i ella em deia que eren els ulls els que li havien fet veure que estava destinada a alguna cosa especial. (pàg. 24)

Va tancar els ulls. Es llevaria d'hora i prepararia l'esmorzar. L'acompanyaria a veure el doctor Crawford. Tant de bo aquell parell haguessin de fer cua amb ells a la sala d'esperar! Els diria què podia esperar-se de la vida! Els en diria de tota mena! Els diria què els esperava després dels texans i les arracades, després d'anar sempre graponejant-se i de fer trampes als jocs. (pàg. 76)

Em sembla que després d'això les coses se li van girar, al meu pare. Com en Dummy, ja no era el mateix. Aquell braç que pujava i tornava a caure a l'aigua va ser com un adéu als bons temps i el começament dels dolents. Perquè és ben bé així com van ser tots els anys després de l'ofegament d'en Dummy en aquella aigua fosca. (pàg. 100)

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury de Quim Monzó (1980)

Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó, dotat jove escriptor català. Monzó ha llegit Kafka i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l'amenaça en coses aparentment habituals, com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària.
THE NEW YORK TIMES, Nova York

Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de l'actual literatura euroea. Els contes de Monzó són els millors que s'han produït a Europa en l'última dècada, un sentiment amb el qual els americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte, d'acord.
WORLD LITERATURE TODAY, Oklahoma

Carta al pare de Franz Kafka (1966)

Kafka escrigué Carta al pare quan tenia 36 anys, provocada per el trencament del seu prometatge (el tercer!) amb una jove, filla d'un servent de sinagoga. Tot i que el pare ja s'havia mostrat al contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. Constitueix, de fet, un esbós d'autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura. Kafka acusa el seu pare dels seus mals i reconstrueix la història de llur convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s'arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida. Franz Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924). Fou un escriptor txec en llengua alemanya. La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l'últim segle, malgrat que no és gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés, El castell i Amèrica), una novel·la curta, La metamorfosi, i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.

El castell de Franz Kafka (1926)

En aquesta novel·la, el personatge principal, K., de qui no se'n sap res, arriba a un poble situat al peu d'un castell. La resta de la història explica els esforços desesperats de K. per dur a terme la seva feina, en va. Han sigut donades diverses interpretacions d'aquesta novel·la. Hi ha qui veu en El castell una metàfora de l'estat i de l'administració -de la seva distància i rigidesa-; d'altres, més metafísics, veuen en aquest castell inaccessible una representació del Paradís, el personatge es troba en una mena de purgatori. El laberint burocràtic del Castell pot també representar la confusió mental sense sortida que hi ha en tots els éssers humans. La traducció catalana és de Lluís Solà a Edicions Proa (biblioteca A tot vent,
70).

El procés de Franz Kafka (1925)

La novel·la comença amb l'arrest, un matí en sa casa, de Josef K., per un crim que ni tan sols coneix. Des d'este moment, K. s'endinsa en un autèntic malson per tal d'esbrinar de què se l'acusa, trobant només, una volta i una altra, que les instàncies més altes a les quals pretén apel·lar no són sinó les més humils i limitades, creant-se així un clima d'inaccessibilitat a la "justícia" i a la "llei".

En El Procés, més que en les seves altres obres, Kafka usa un estil que serveix per a fer esdevenir la narració despersonalitzant i anguniosa. Els personatges són indicats sovint amb sigles, com el mateix protagonista. La trama presenta algunes contradiccions, que no es poden atribuir, però, al fet que l'obra estiga inacabada: en efecte, estan introduïdes a fi de posar en dubte qualsevol punt de referència segur per al lector i transportar-lo així a un estat gairebé oníric

D'aquesta novel·la procedeix el famós relat kafkià "Davant la llei", que ve a ser l'essència del "malson kafkià", en el qual un home arribat de lluny pretén travessar la porta de la Llei, però un guardià li ho impedix.
La traducció catalana és de Gabriel Ferrater a Edicions Proa

Amèrica de Franz Kafka (1927)

Un jove alemany viatja a Nova York, convidat pel seu oncle, deixant enrere un passat vergonyós que el convertiria en pare.

Karl Rossmann va a desenvolupar la seva vida a Nova York com a immigrant, s'haurà de sotmetre a adaptacions, no sempre grates, malgrat la seva obstinació per aconseguir-ho.

Una recorreguda geogràfica per Amèrica, pels seus diferents escenaris socials, acompanyat per personatges que van aconseguir fer fortuna i altres que van deixar els seus somnis enfonsats en l'oblit i devorats per la misèria. Però el nostre protagonista conserva l'esperança.

Ficciones de Jorge Luis Borges (1944)

Ficciones consta de dues parts: El jardín de senderos que se bifurcan i Artificios. Malgrat la separació en parts, aquestes no difereixen en estil (l'única diferencia palpable son les dates en que van aparèixir els textos i que Artificios és lleugerament més breu que El jardín). Per altra part, no sense certa ironía, Borges anota al pròleg de Artificios que els relats inclosos en aquesta part són "de execució menys maldestre" (Borges, 1995:119) que els de El Jardín. La divisió del llibre en dos es degut a que la primera part havía estat publicada originalment tres anys abans, el 1941, com un libro individual.
A la sèrie de contes que constituien El jardín de senderos que se bifurcan Borges va agregar sis contes més, agrupats sota el títol general de Artificios, per a diferenciar-los d'alguna manera dels contes de El jardín i les dues parts, aleshores, prengueren el nom de Ficciones.
El 1956, Borges afegiria encara tres contes més a la col·lecció (o a "la sèrie", com ell prefería anomenar-la) i els inclouria en l'apartat de Artificios.