Bangkok Days de Lawrence Osborne (2009)

A few years ago I lived in a neighborhood called Wang Lang. From where I sit now, watching trains cross to Manhattan on the Brooklyn Bridge, my river balcony in Bangkok seems like a patch of paradise forever lost. Disassembled and stowed away in a hopeless corner of the mind, where it's bound to rot. 

At this very hour, when New York seems filled with threatening drama and artificial colors, the Chao Phraya River is filled with gentle monks bobbing around on water taxis. The two cities couldn't be more different. 

There, saffron is the color of dusk. The river brings peace. The monks got off at Wang Lang pier with their umbrellas and mala rosaries, which traditionally contain 108 beads for the 108 passions of men enumerated by Avalokiteshvara. They looked up at the farang drinking his gin and tonic on the balcony, and that look contained both amusement and distance as it asked, "Is that a lonely man?" 

Longitude de Dava Sobel (1995)

"El problema de la longitud" era el dilema científic més espinós del segle XVIII, i ho havia estat durant segles. Sense la capacitat de mesurar la seva longitud, els mariners de les edats d'exploració s'havien perdut literalment al mar tan bon punt perdien de vista la terra. Milers de vides i les fortunes de les nacions depenien de la resolució d'aquest problema. Un home, John Harrison, en completa oposició a la comunitat científica, es va atrevir a imaginar una solució mecànica: un rellotge que mantingués l'hora precisa al mar, cosa que cap rellotge havia pogut fer mai a terra.

Longitude és la dramàtica història humana d'una recerca científica èpica i de l'obsessió de quaranta anys d'Harrison per construir el seu cronometrador perfecte, conegut avui com el cronòmetre. Plena d'heroisme i trucs, també és una breu història fascinant de l'astronomia, la navegació i la rellotgeria.

Cuina! O barbàrie de Maria Nicolau (2022)

 «Ens fa tanta mandra fer el sopar que amb la quantitat suficient de sucre seríem capaços de menjar-nos una caca de gos, trobar-la bona i defensar-ho davant de qui fos. No sigueu bèsties, cuineu!»

Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

Diario de abordo de Cristòfor Colom (s XV)

 Sábado, 13 de octubre

« Luego que amaneció vinieron a la playa muchos de estos hombres, todos mancebos, como dicho tengo, y todos de buena estatura, gente muy hermosa: los cabellos no crespos, salvo corredios y gruesos, como sedas de caballo, y todos de la frente y cabeza muy ancha más que otra generación que hasta aquí haya visto, y los ojos muy hermosos y no pequeños, y ellos ninguno prieto, salvo de la color de los canarios, ni se debe esperar otra cosa, pues está Este Oeste con la isla de Hierro, en Canaria, bajo una línea. Las piernas muy derechas, todos a una mano, y no barriga, salvo muy bien hecha. Ellos vinieron a la nao con almadías, que son hechas del pie de un árbol, como un barco luengo, y todo de un pedazo, y labrado muy a maravilla, según la tierra, y grandes, en que en algunas venían cuarenta o cuarenta y cinco hombres, y otras más pequeñas, hasta haber de ellas en que venía un solo hombre. Remaban con una pala como de hornero, y anda a maravilla; y si se le trastorna, luego se echan todos a nadar y la enderezan y vacían con calabazas que traen ellos. Traían ovillos de algodón hilado y papagayos y azagayas y otras cositas que sería tedio de escribir, y todo daban por cualquier cosa que se los diese. Y yo estaba atento y trabajaba de saber si había oro, y vi que algunos de ellos traían un pedazuelo colgado en un agujero que tienen a la nariz, y por señas pude entender que yendo al Sur o volviendo la isla por el Sur, que estaba allí un rey que tenía grandes vasos de ello, y tenía muy mucho."

Si la memòria no ens falla (2023)

 

Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n’han fet desenes d’edicions. Han col·laborat amb molt d’èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d’actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Fruit de l’amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions.

En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.

L'alegria de viure de Sílvia Soler (2022)

 A L'alegria de viure trobem postals de felicitat: tres germans trapelles cantant a tot drap al seient del darrere d'un Gordini blau d'excursió amb els pares, una nena que llegeix compulsivament llibres d'Enid Blyton d'amagat, la noia enjogassada que trova l'amor de la seva vida en una discoteca de Mallorca, la dona conscient del privilegi de veure com surt el sol cada dia pel mar de Badalona caminant al costat d'una amiga, la que aplega llimones del pati de casa i en fa la llimonada més gustosa.

Decididament optimista i activa practicant de la joie de vivre, Sílvia Soler recull en aquest volum deliciós un seguit d'estampes llamineres, plenes de sal de mar i de llum d'estiu. Les cases on ha viscut, les persones que ha conegut, els records plaents de la memòria particular que configuren un mapa personal que és el seu però que podria molt bé ser el nostre.

Escrita durant el confinament que va comportar la pandèmia, i coincidint amb la convalescència d'un càncer, l'obra gira al voltant de diverses qüestions com els records de la infantesa, el primer contacte amb la literatura o les impressions més íntimes de l'autora sobre l'ofici d'escriure. La nostàlgia ocupa també un lloc preeminent en aquesta obra. Una nostàlgia entesa no com un mal que turmenta sinó més aviat com una companya de viatge que sempre hi és per alleugerir les amargors de la vida. L'alegria de viure de Sílvia Soler constitueix la seva obra més personal. A través de les seves pàgines, els lectors podran conèixer els aspectes que l’atenyen més profundament com ara la música que l'ha influenciada o els llocs que l'han captivat al llarg de la seva vida. Un títol ple de tendresa i entusiasme que ens convida a assaborir els millors moments que la vida ens regala. L'alegria de viure va ser un dels títols més venuts durant el Sant Jordi de 2022.

Afternoons with the Blinds Drawn de Brett Anderson (2019)

The trajectory of Suede - hailed in infancy as both 'The Best New Band in Britain' and 'effete southern wankers' - is recalled with moving candour by its frontman Brett Anderson, whose vivid memoir swings seamlessly between the tender, witty, turbulent, euphoric and bittersweet.

 
Suede began by treading the familiar jobbing route of London's emerging new 1990s indie bands - gigs at ULU, the Powerhaus and the Old Trout in Windsor - and the dispiriting experience of playing a set to an audience of one. But in these halcyon days, their potential was undeniable. Anderson's creative partnership with guitarist Bernard Butler exposed a unique and brilliant hybrid of lyric and sound; together they were a luminescent team - burning brightly and creating some of the era's most revered songs and albums.

 
In Afternoons with the Blinds drawn, Anderson unflinchingly explores his relationship with addiction, heartfelt in the regret that early musical bonds were severed, and clear-eyed on his youthful persona. 'As a young man . . . I oscillated between morbid self-reflection and vainglorious narcissism' he writes. His honesty, sharply self-aware and articulate, makes this a compelling autobiography, and a brilliant insight into one of the most significant bands of the last quarter century.

Bedsite Disco Queen de Tracey Thorn (2013)

I was only sixteen when I bought an electric guitar and joined a band. A year later, I formed an all-girl band called the Marine Girls and played gigs, and signed to an indie label, and started releasing records. 

Then, for eighteen years, between 1982 and 2000, I was one half of the group Everything But the Girl. In that time, we released nine albums and sold nine million records. We went on countless tours, had hit singles and flop singles, were reviewed and interviewed to within an inch of our lives. I've been in the charts, out of them, back in. I've seen myself described as an indie darling, a middle-of-the-road nobody and a disco diva. I haven't always fitted in, you see, and that's made me face up to the realities of a pop career - there are thrills and wonders to be experienced, yes, but also moments of doubt, mistakes, violent lifestyle changes from luxury to squalor and back again, sometimes within minutes.

Coal Black Mornings de Brett Anderson (2018)

Brett Anderson came from a world impossibly distant from rock star success, and in Coal Black Mornings he traces the journey that took him from a childhood as 'a snotty, sniffy, slightly maudlin sort of boy raised on Salad Cream and milky tea and cheap meat' to becoming founder and lead singer of Suede. 

Anderson grew up in Hayward's Heath on the grubby fringes of the Home Counties. As a teenager he clashed with his eccentric taxi-driving father (who would parade around their council house dressed as Lawrence of Arabia, air-conducting his favourite composers) and adored his beautiful, artistic mother.

He brilliantly evokes the seventies, the suffocating discomfort of a very English kind of poverty and the burning need for escape that it breeds.
Anderson charts the shabby romance of creativity as he travelled the tube in search of inspiration, fuelled by Marmite and nicotine, and Suede's rise from rehearsals in bedrooms, squats and pubs. And he catalogues the intense relationships that make and break bands as well as the devastating loss of his mother.

Coal Black Mornings is profoundly moving, funny and intense - a book which stands alongside the most emotionally truthful of personal stories..

Sapiens: a Brief History of Humankind de Yuval Noah Harari (2011)

 

Homo sapiens rules the world because it is the only animal that can believe in things that exist purely in its own imagination, such as gods, states, money, and human rights.

Starting from this provocative idea, Sapiens goes on to retell the history of our species from a completely fresh perspective. It explains that money is the most pluralistic system of mutual trust ever devised; that capitalism is the most successful religion ever invented; that the treatment of animals in modern agriculture is probably the worst crime in history; and that even though we are far more powerful than our ancient ancestors, we aren’t much happier.

By combining profound insights with a remarkably vivid language, Sapiens acquired cult status among diverse audiences, captivating teenagers as well as university professors, animal rights activists alongside government ministers. 21 million copies had been sold around the world and the book was translated into 65 languages.

Fermat’s Last Theorem de Simon Singh (1997)

 

‘I have a truly marvellous demonstration of this proposition which this margin is too narrow to contain.’

It was with these words, written in the 1630s, that Pierre de Fermat intrigued and infuriated the mathematics community. For over 350 years, proving Fermat’s Last Theorem was the most notorious unsolved mathematical problem, a puzzle whose basics most children could grasp but whose solution eluded the greatest minds in the world. In 1993, after years of secret toil, Englishman Andrew Wiles announced to an astounded audience that he had cracked Fermat’s Last Theorem. He had no idea of the nightmare that lay ahead.

In ‘Fermat’s Last Theorem’ Simon Singh has crafted a remarkable tale of intellectual endeavour spanning three centuries, and a moving testament to the obsession, sacrifice and extraordinary determination of Andrew Wiles: one man against all the odds.

Say Nothing de Patrick Radden Keefe (2018)

 El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. 

Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.

Another Planet: A Teenager in Suburbia de Tracey Thorn (2019)

 In a 1970s commuter town, Tracey Thorn's teenage life was forged from what failed to happen. Her diaries were packed with entries about not buying things, not going to the disco, the school coach not arriving.

Before she became an acclaimed musician and writer, Tracey Thorn was a typical teenager: bored and cynical, despairing of her aspirational parents. Her only comfort came from house parties, Meaningful Conversations and the female pop icons who hinted at a new kind of living.

Returning more than three decades later to Brookmans Park, scene of her childhood, Thorn takes us beyond the bus shelters and pub car parks, the utopian cul-de-sacs, the train to Potters Bar and the weekly discos, to the parents who wanted so much for their children, the children who wanted none of it. With endearing wit and great insight, Thorn reconsiders the Green Belt post-war dream so many artists have mocked, and yet so many artists have come from.

Just Kids de Patti Smith (2011)

In 1967, a chance meeting between two young people led to a romance and a lifelong friendship that would carry each to international success never dreamed of. The backdrop is Brooklyn, Chelsea Hotel, Max's Kansas City, Scribner's Bookstore, Coney Island, Warhol's Factory and the whole city resplendent. Among their friends, literary lights, musicians and artists such as Harry Smith, Bobby Neuwirth, Allen Ginsberg, Sandy Daley, Sam Shepherd, William Burroughs, etc. It was a heightened time politically and culturally; the art and music worlds exploding and colliding. In the midst of all this two kids made a pact to always care for one another. Scrappy, romantic, committed to making art, they prodded and provided each other with faith and confidence during the hungry years--the days of cous-cous and lettuce soup.

Just Kids begins as a love story and ends as an elegy. Beautifully written, this is a profound portrait of two young artists, often hungry, sated only by art and experience. And an unforgettable portrait of New York, her rich and poor, hustlers and hellions, those who made it and those whose memory lingers near.

Lost in Music de Giles Smith

Estimat lector, ¿ets dels que segueixen escoltant discos de vinil? ¿Recordes quin va ser el primer single que et vas comprar amb la paga setmanal? I sobretot, ¿recordes quin va ser l'últim? ¿A vegades plores, metafòricament o no, quan revius la bellesa de les caràtules dels elapés? ¿Has mentit alguna vegada sobre el primer concert al qual vas anar? ¿Ets capaç de discutir durant unes quantes hores i cerveses quin és el millor disc dels Smiths? ¿Segueixes fórmules complicades per classificar els teus discos? ¿Et negues a reconèixer que t'agradaven Jethro Tull, tot i que en tens un disc? ¿Et vas aprofitar dels discos del teu germà gran per ser musicalment precoç? ¿Tenies la intenció de formar un grup a l'adolescència, però no va funcionar per culpa dels egos dels teus suposats amics?

Si has contestat que sí a una o diverses preguntes, aleshores has de llegir Lost in Music. Una odisea pop, de Giles Smith, que acaba de publicar l'editorial Contra, de Barcelona. A Contra editen llibres sobre música i sobre futbol, bona literatura periodística, i de mica en mica estan fent un catàleg de luxe: Greil Marcus, Simon Kuper, Toni Padilla, Simon Reynolds... En el cas de Lost in Music, es tracta d'un exercici de memòria que té la música pop com a eix central. Smith escriu amb sentiment i humor, i tot s'explica per la influència musical: l'amor, els amics, la vanitat personal de conèixer una estrella fugaç com Nik Kershaw, el fracàs del teu propi grup, la relació amb els teus pares i germans... «He crescut amb el pop, i el pop ha crescut amb mi», escriu l'autor.

Lost in Music va sortir el 1995, el mateix any que Alta fidelitat, de Nick Hornby, y de seguida va fer la connexió generacional. ¿Com és que es tradueix ara, gairebé 20 anys després? Doncs perquè, a més de la qualitat intemporal, el llibre és un homenatge a la música tal com l'enteníem a finals del segle XX, com una cosa que colonitzava les nostres vides i els donava sentit. No sé si avui dia passa el mateix, no ho crec. Em fa por que el mercat digital també ha arrasat tot aquell món, o submón, i perduts com estem, l'únic que ens queda és la nostàlgia.

Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014

Els castellans (2011) de Jordi Puntí

"Per nosaltres, entrar al Sidney volia dir que t’havies fet gran: hi anaves per veure la pel·lícula de veritat, perquè en tenies ganes. Alguna vegada, però, resultava que la nostra part infantil encara s’avorria i llavors baixàvem encongits pels passadissos fins a les primeres files, a sota de la pantalla mateix, i mig ajaguts a les butaques ens distrèiem amb el que fos. Envalentits per la presència d’aquells rostres gegantins damunt nostre, cridàvem, ens barallàvem de broma, rèiem per qualsevol animalada, emprenyàvem les parelles que havien triat aquella zona apartada per fer manetes"

"Fa anys que el Sidney Cinema va tancar. És la mateixa història trista de tot arreu. Avui dia, però, rere les vidrieres empolsegades encara s’hi pot entreveure el vestíbul, les portes obertes que conviden a entrar, la barra llarga i noble. Els vells fotogrames que el decoraven resten intactes com si fessin guàrdia al mausoleu dels nostres somnis."

Petita crònica d'un professor a secundària de Toni Sala (2002)

     "Setembre. Els turistes es passegen pels carrers en calça curta. La realitat de l'institut se sobreposa a la realitat de les vacances, com si una de les dues funcionés a deshora." (pàg. 16)

     "Però jo tinc anys d'experiència, i ells tenen menys coneixement —o coneixement zero— de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida adulta." (pàg. 23)

     "És un esport d’aventura. Cada vegada que coneixem algú, aquest algú ens fa diferents. Nosaltres som sempre nosaltres mateixos —és la maledicció—, però els altres ens fan diferents. Ens destrien, tamisen; seleccionen allò que volen veure en nosaltres —de bo o de dolent, segons què busquin. Ens recreen al mateix temps que nosaltres els recreem a ells. Al mateix temps que nosaltres mateixos ens autorecreem. Quina eina tan fina, quin procediment de destil·lació, estudiar-se a través del que busquem en els altres.” (pàg. 29)

     "—Per cert— diu un professor dels antics, dirigint-se als seus companys de l'any passat—, ahir va trucar la Maria. Dóna records a tothom.
     La Maria és una professora fantasma. Cada començament de curs té els seus professors fantasma. No es diu l'especialitat per no ferir qui les reemplaça. Persones enyorades, professors que el curs passat van deixar un bon record a l'institut, però que aquest curs han estat destinats a un altre centre, o han quedat al carrer, sense feina" (pàg. 32)

     "El noi escriu en diagonal, amb lletra basta, cal·ligrafia il·legible. L'estela tremolosa del guix va deixant paraules inventades, mots units els uns amb els altres com germans siamesos, aberracions gramaticals —gramàtiques— de tota mena: alternança de terminacions verbals en ava i aba, pecats ortogràfics i un desert accentual absolut. La pissarra es va omplint de monstres blancs: malformacions, deformitats, mutilacions, aràcnids i sirenes lèxiques, centaures, quimeres... Què hi fa, aquest nano, a quart d'ESO?" (pàg. 35)

     "Eclipsats al fons de la vall hivernal, disminuïts, secs, els dies del segon trimestre comencen la marxa avui; desfilaran l'un darrere l'altre iguals, sigil·losos, batallons de setmanes, esquadres de mesos que travessaran les pàgines dels llibres de text i les deixaran darrere seu rebregades, plenes de guixots, terra cremada; violaran gramàtiques, saquejaran enciclopèdies, robaran les solucions dels exercicis i minaran la meva llibreta de notes; conrearan lllibretes senceres —cada línia és un solc—, contemplaran quaderns i més quaderns d'apunts de classe. Veuré passar aquests dies silenciosos d'hivern per sobre els caps del alumnes que escriuen, grupets de dies com esbarts d'herbívors de muntanya que trepitgen de puntetes la neu precintada, la neu que amaga i cobreix la terra sòlida, fèrtil, encesa per dins." (pàg. 77)

     "Aquest desconeixement absolut de què els espera darrere el teló, aquest observar des de fora l'existència adulta amb un cervell i amb un cos ja fets, dóna a l'adolescència una alegria forta, capaç de tombar gegants. Són els més joves, bells, espavilats, prometedors; encara poden demostrar-ho tot, en ells és plausible qualsevol fantasia ja definitivament vedada a nosaltres, adults." (pàg 106)

     "Les circumstàncies ja s'encarregaran de capturar aquests adolescents tan prometedors. La xarxa és densa. No hi ha res a fer. Sobre aquestes personalitats tan riques de reflexos s'hi anirà fent una capa de cera bruta i ratllada, de crostes, encarcarada, i al cap de deu anys ja tots aniran per la vida amb l'espasa en una mà i l'escut a l'altra.
     He dit tots però no són ben bé tots. N'hi ha que aguanten molts anys. Els veiem alegres, el temps no passa, sembla que diguin; però el que no passa és la xarxa, el temps sí; fins el dia que es desperten, miren al seu voltant, ens veuen a nosaltres i es pregunten: què hi faig, jo, en aquest cementiri?
     Caminen entre els morts i és un dilema terrible, haver de triar bàndol. La solitud o la mort. La solitud o la destrucció. Aquests arriben a patir molt, i viuen anys i anys sense decidir-se a fer el pas que la vida s'ha estalviat de donar per ells; aquests caminen quilòmetres i quilòmetres arran del precipici, sense decidir-se mai a saltar, esperant que una ventada, un mal pas, una distracció...
     I és el preu de ser diferent dels altres, el preu d'haver-se fet l'espavilat, i els cadàvers, el dia que els ressagats arriben, els fem una bona festa de benvinguda:
     —Ja era hora; trigaves molt; no saps què t'has perdut —diem, riem i quina venjança!
     També entre els professors hi ha persones que no deixen anar l'adolescencia. Es barregen amb els alumnes, es diverteixen amb ells, se'ls veu d'una hora lluny: han encertat l'ofici. Si arriben a fer el ridícul, els critiquem sense contemplacions, i si no, des de baix del precipici, els espiem esperant que cometin d'una vegada el pas en fals." (pàg. 107) 

Winter Journal de Paul Auster (2012)

"You think it will never happen to you, that it cannot happen to you, that you are the only person in the world to whom none of these things will ever happen, and then, one by one, they all begin to happen to you, in the same way they happen to everyone else" (pàg. 1)

"...you will never forget these words, which were the last words spoken to one of your friends by his dying father: 'Just remember, Charlie,' he said, 'never pass up an opportunity to piss.'" (pàg. 17)
 
"... and walking down the middle of the carless streets, the men, and endless procession of silent men examining the possibilities on the sidewalks with furtive glances or bold stares, all kinds of women prepared to hire themselves out to all kinds of men, from lonely Arabs to middle-aged johns in suits, the throngs of womanless immigrants and frustrated students and bored husbands, and once you joined those processions, you suddenly felt that you were no longer part of the waking world, that you have slipped into an erotic dream that was at once thrilling and destabilizing, for the thought that you could go to bed with any one of those women merely by offering her a hundred francs (twenty dollars) made you dizzy, physically dizzy, and as you prowled the narrow streets looking for a companion to satisfy the need that had driven you out of your room into this labyrinth of flesh, you found yourself looking at faces rather than bodies, or faces first and bodies second, searching for a pretty face, the face of a human being whose eyes had not gone dead, someone whose spirit had not yet entirely drowned in the anonymity and artificiality of whoredom" (pàg. 52)
 
"Your insides seem to empty out as you take the news. Yo feel dazed and hollow, unable to think, and even if this is the last thing you were expecting to happen now, you are not surprised by what Debbie is telling you, not stunned, not shocked, not even upset. What is wrong with you? you ask yourself. Your mother has just died, and you've turned into a block of wood." (pàg. 119)
 
"...you are reminded of a story someone once told you about James Joyce, Joyce in Paris in the 1920s, standing around at a party eighty-five years ago when a woman walked up to him and asked if she could shake the hand that wrote Ulysses.  Instead of offering her his right hand, Joyce lifted it in the air, studied it for a few moments, and said: “Let me remind you, madam, that this hand has done many other things as well.”  No details given, but what a delicious piece of smut and innuendo, all the more effective because he left everything to the woman’s imagination" (pàg. 165)

L'altre procés de Kafka d'Elias Canetti (1974)

El juliol de 1914, Felice Bauer, la promesa de Franz Kafka, va trencar el seu compromís en un tribunal públic humiliant, envoltada dels seus amics i familiars, i l'altra dona de qui Kafka s'havia recentment enamorat. 

Decebut, Kafka, en l'apogeu de la seva escriptura, va convertir l'experiència en la seva obra mestra, El procés, on els seus amants es van convertir en els fiscals sense rostre de Josef K. 

En L'altre procés de Kafka, Canetti explora cada carta que Kafka va escriure la seva nòvia, des dels seus primers moments tendres junts fins a la seva última carta i la negativa a conciliar. En aquest llibre, Canetti ens ofereix la possibilitat de conèixer millor la creativitat de Franz Kafka i el turment que va patir com a home, amant, i escriptor.

Carta al pare de Franz Kafka (1966)

Kafka escrigué Carta al pare quan tenia 36 anys, provocada per el trencament del seu prometatge (el tercer!) amb una jove, filla d'un servent de sinagoga. Tot i que el pare ja s'havia mostrat al contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. Constitueix, de fet, un esbós d'autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura. Kafka acusa el seu pare dels seus mals i reconstrueix la història de llur convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s'arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida. Franz Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924). Fou un escriptor txec en llengua alemanya. La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l'últim segle, malgrat que no és gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés, El castell i Amèrica), una novel·la curta, La metamorfosi, i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.