Estimat lector, ¿ets dels que segueixen escoltant discos de vinil? ¿Recordes quin va ser el primer single que et vas comprar amb la paga setmanal? I sobretot, ¿recordes quin va ser l'últim? ¿A vegades plores, metafòricament o no, quan revius la bellesa de les caràtules dels elapés? ¿Has mentit alguna vegada sobre el primer concert al qual vas anar? ¿Ets capaç de discutir durant unes quantes hores i cerveses quin és el millor disc dels Smiths? ¿Segueixes fórmules complicades per classificar els teus discos? ¿Et negues a reconèixer que t'agradaven
Jethro Tull, tot i que en tens un disc? ¿Et vas aprofitar dels discos del teu germà gran per ser musicalment precoç? ¿Tenies la intenció de formar un grup a l'adolescència, però no va funcionar per culpa dels egos dels teus suposats amics?
Si has contestat que sí a una o diverses preguntes, aleshores has de llegir
Lost in Music. Una odisea pop, de
Giles Smith, que acaba de publicar l'editorial Contra, de Barcelona. A Contra editen llibres sobre música i sobre futbol, bona literatura periodística, i de mica en mica estan fent un catàleg de luxe:
Greil Marcus, Simon Kuper, Toni Padilla, Simon Reynolds... En el cas de
Lost in Music, es tracta d'un exercici de memòria que té la música pop com a eix central.
Smith escriu amb sentiment i humor, i tot s'explica per la influència musical: l'amor, els amics, la vanitat personal de conèixer una estrella fugaç com
Nik Kershaw, el fracàs del teu propi grup, la relació amb els teus pares i germans... «He crescut amb el pop, i el pop ha crescut amb mi», escriu l'autor.
Lost in Music va sortir el 1995, el mateix any que
Alta fidelitat, de
Nick Hornby, y de seguida va fer la connexió generacional. ¿Com és que es tradueix ara, gairebé 20 anys després? Doncs perquè, a més de la qualitat intemporal, el llibre és un homenatge a la música tal com l'enteníem a finals del segle XX, com una cosa que colonitzava les nostres vides i els donava sentit. No sé si avui dia passa el mateix, no ho crec. Em fa por que el mercat digital també ha arrasat tot aquell món, o submón, i perduts com estem, l'únic que ens queda és la nostàlgia.
Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada