Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014
A diferència dels volums antològics que engloben les obres completes d'un autor, aquest blog no podrà mai recollir tota la narrativa que s'ha escrit i s'escriurà, però inclourà fragments de contes i novel·les. També hi haurà espai per a la poesia, l'assaig, els concursos literaris i en general qualsevol notícia relacionada amb llibres.
divendres, 17 d’abril del 2020
Lost in Music de Giles Smith
Estimat lector, ¿ets dels que segueixen escoltant discos de vinil? ¿Recordes quin va ser el primer single que et vas comprar amb la paga setmanal? I sobretot, ¿recordes quin va ser l'últim? ¿A vegades plores, metafòricament o no, quan revius la bellesa de les caràtules dels elapés? ¿Has mentit alguna vegada sobre el primer concert al qual vas anar? ¿Ets capaç de discutir durant unes quantes hores i cerveses quin és el millor disc dels Smiths? ¿Segueixes fórmules complicades per classificar els teus discos? ¿Et negues a reconèixer que t'agradaven Jethro Tull, tot i que en tens un disc? ¿Et vas aprofitar dels discos del teu germà gran per ser musicalment precoç? ¿Tenies la intenció de formar un grup a l'adolescència, però no va funcionar per culpa dels egos dels teus suposats amics?
Si has contestat que sí a una o diverses preguntes, aleshores has de llegir Lost in Music. Una odisea pop, de Giles Smith, que acaba de publicar l'editorial Contra, de Barcelona. A Contra editen llibres sobre música i sobre futbol, bona literatura periodística, i de mica en mica estan fent un catàleg de luxe: Greil Marcus, Simon Kuper, Toni Padilla, Simon Reynolds... En el cas de Lost in Music, es tracta d'un exercici de memòria que té la música pop com a eix central. Smith escriu amb sentiment i humor, i tot s'explica per la influència musical: l'amor, els amics, la vanitat personal de conèixer una estrella fugaç com Nik Kershaw, el fracàs del teu propi grup, la relació amb els teus pares i germans... «He crescut amb el pop, i el pop ha crescut amb mi», escriu l'autor.
Lost in Music va sortir el 1995, el mateix any que Alta fidelitat, de Nick Hornby, y de seguida va fer la connexió generacional. ¿Com és que es tradueix ara, gairebé 20 anys després? Doncs perquè, a més de la qualitat intemporal, el llibre és un homenatge a la música tal com l'enteníem a finals del segle XX, com una cosa que colonitzava les nostres vides i els donava sentit. No sé si avui dia passa el mateix, no ho crec. Em fa por que el mercat digital també ha arrasat tot aquell món, o submón, i perduts com estem, l'únic que ens queda és la nostàlgia.
Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014
Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada