Mammalia d'Elisenda Solsona (2025)

"Ja sé que et fa molta impressió imaginar-me quan m'operaven, tan petita, com dius tu, amb les costelles obertes com portes de bar de western." (p. 32) 

"Vaig caure de panxa enlaire i vaig sentir com el cop al cap, tan sec, emprovocava un gust de ferro a la boca" (p. 56)

"Vaig tornar a escodrinyar pels foradets i vaig veure com la dona ja era a pocs metres de la finestra. Tenia tanta por que em vaig estirar al llit i em vaig fer l'adormida, de costat, mirant la paret. L'ombra va tapar la poca llum que entrava per la persiana. La sentia respirar. Notava la seva mirada clavada. Em perforava la pell." (p. 69)

"Aquest espasme a la panxa el sentia idèntic quan seia a la taula de la cuina d'Olesa. als matins, a punt d'anar a l'escola. Quant tant era l'estació que fos perquè tot feia olor de tardor i de començament de curs..." (p. 89)

Satèl·lits d'Elisenda Solsona (2019)

 Una nit, sense avís previ, la lluna no surt. Sota aquest cel inesperat transcorren vuit històries íntimes sobre separacions i retrobaments, narracions prenyades d’una bellesa estranya en què no hi manca el punt de fuga màgic. Històries com la dels amants que es busquen per una estació d’esquí abandonada durant la nit més fosca, o la del nen albí que espia el cel amb el telescopi del seu veí; com la de la noia a qui totes les amistats li recomanen que se separi, o la del primer sopar a casa els pares de la parella, una família amb uns rituals pertorbadors. Elisenda Solsona aconsegueix seduir el lector amb uns arguments brillants, on res no és el que sembla, per acabar submergint-lo en un univers emotiu i evocador, capaç de remoure i sorprendre a parts iguals. Són contes que assenyalen la incomprensió mútua com l’escull amb què topen, una vegada i una altra, les relacions humanes. La potència, la força i el talent incontestable amb què estan escrits ens fan saludar la seva autora com una de les veus narratives més enlluernadores dels últims anys, i confiem que el lector es donarà l’oportunitat de descobrir-la.

Cirurgies d'Elisenda Solsona Margarit (2016)

4.

Eren les tres de la matinada.
Dormia.
Però al tercer intent em vaig despartar, vaig despenjar el telèfon i aquella frase, mare, va ser una bala que em va perforar el timpà.
—Males notícies —vas dir—, ha mort.
A l'instant, les meves costelles es van esbatanar com una porta de bar de western.
Com aquells que miràvem els diumenges d'hivern a la tarda amb l'estómac ple.

On era el xèrif del poble ara que tant el necessitava?