La primera pedra de Sergi Pàmies (1990)

La primera pedra és la història d’un lampista que juga a futbol i és amant d’una dona casada, i que assumeix la seva condició de suplent no sols en l’àmbit esportiu, sinó també en el familiar, en el laboral i en el sentimental. Amb una mirada lúcida i tendra alhora, observa com les circumstàncies el porten a conviure, successivament, amb la fidelitat a la família, amb l’entusiasme d’un mariachi o amb les servituds de la feina. La prosa audaç i cenyida de Sergi Pàmies explota aquí tota la seva capacitat de suggestió i, sense faramalles, fa avançar amb seguretat una història de passions contingudes, en què cada detall impressiona i convenç per la minuciositat amb què està descrit. Amb aquesta novel·la, Pàmies ens mostra un món en què els tòpics deixen de ser un recurs superflu per convertir-se en un punt de partida.

Longitude de Dava Sobel (1995)

"El problema de la longitud" era el dilema científic més espinós del segle XVIII, i ho havia estat durant segles. Sense la capacitat de mesurar la seva longitud, els mariners de les edats d'exploració s'havien perdut literalment al mar tan bon punt perdien de vista la terra. Milers de vides i les fortunes de les nacions depenien de la resolució d'aquest problema. Un home, John Harrison, en completa oposició a la comunitat científica, es va atrevir a imaginar una solució mecànica: un rellotge que mantingués l'hora precisa al mar, cosa que cap rellotge havia pogut fer mai a terra.

Longitude és la dramàtica història humana d'una recerca científica èpica i de l'obsessió de quaranta anys d'Harrison per construir el seu cronometrador perfecte, conegut avui com el cronòmetre. Plena d'heroisme i trucs, també és una breu història fascinant de l'astronomia, la navegació i la rellotgeria.

Fermat’s Last Theorem de Simon Singh (1997)

 

‘I have a truly marvellous demonstration of this proposition which this margin is too narrow to contain.’

It was with these words, written in the 1630s, that Pierre de Fermat intrigued and infuriated the mathematics community. For over 350 years, proving Fermat’s Last Theorem was the most notorious unsolved mathematical problem, a puzzle whose basics most children could grasp but whose solution eluded the greatest minds in the world. In 1993, after years of secret toil, Englishman Andrew Wiles announced to an astounded audience that he had cracked Fermat’s Last Theorem. He had no idea of the nightmare that lay ahead.

In ‘Fermat’s Last Theorem’ Simon Singh has crafted a remarkable tale of intellectual endeavour spanning three centuries, and a moving testament to the obsession, sacrifice and extraordinary determination of Andrew Wiles: one man against all the odds.

Lost in Music de Giles Smith

Estimat lector, ¿ets dels que segueixen escoltant discos de vinil? ¿Recordes quin va ser el primer single que et vas comprar amb la paga setmanal? I sobretot, ¿recordes quin va ser l'últim? ¿A vegades plores, metafòricament o no, quan revius la bellesa de les caràtules dels elapés? ¿Has mentit alguna vegada sobre el primer concert al qual vas anar? ¿Ets capaç de discutir durant unes quantes hores i cerveses quin és el millor disc dels Smiths? ¿Segueixes fórmules complicades per classificar els teus discos? ¿Et negues a reconèixer que t'agradaven Jethro Tull, tot i que en tens un disc? ¿Et vas aprofitar dels discos del teu germà gran per ser musicalment precoç? ¿Tenies la intenció de formar un grup a l'adolescència, però no va funcionar per culpa dels egos dels teus suposats amics?

Si has contestat que sí a una o diverses preguntes, aleshores has de llegir Lost in Music. Una odisea pop, de Giles Smith, que acaba de publicar l'editorial Contra, de Barcelona. A Contra editen llibres sobre música i sobre futbol, bona literatura periodística, i de mica en mica estan fent un catàleg de luxe: Greil Marcus, Simon Kuper, Toni Padilla, Simon Reynolds... En el cas de Lost in Music, es tracta d'un exercici de memòria que té la música pop com a eix central. Smith escriu amb sentiment i humor, i tot s'explica per la influència musical: l'amor, els amics, la vanitat personal de conèixer una estrella fugaç com Nik Kershaw, el fracàs del teu propi grup, la relació amb els teus pares i germans... «He crescut amb el pop, i el pop ha crescut amb mi», escriu l'autor.

Lost in Music va sortir el 1995, el mateix any que Alta fidelitat, de Nick Hornby, y de seguida va fer la connexió generacional. ¿Com és que es tradueix ara, gairebé 20 anys després? Doncs perquè, a més de la qualitat intemporal, el llibre és un homenatge a la música tal com l'enteníem a finals del segle XX, com una cosa que colonitzava les nostres vides i els donava sentit. No sé si avui dia passa el mateix, no ho crec. Em fa por que el mercat digital també ha arrasat tot aquell món, o submón, i perduts com estem, l'únic que ens queda és la nostàlgia.

Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014

High Fidelity de Nick Hornby (1995)

 I guess you could see it as bitterness, if you wanted to. I don't think of myself as bitter, but I have disappointed myself; I thought I was going to turn out to be worth a bit more than this, and maybe that disappointment comes out all wrong. It's not just the work; it's not just the thirty-five-and-single thing, although none of this helps. It's . . . oh, I don't know. Have you ever  looked at a picture of yourself when you were a kid? Or pictures of famous people when they were kids? It seems to me that they can either make you happy or sad. There's a lovely picture of Paul McCartney as a little boy, and the first time I saw it, it  made me feel good: all that talent, all that money, all those years of blissed-out domesticity, a rock-solid marriage and lovely kids, and he doesn't even know it yet. (...)

  Over the last couple of years, the photos of me when I was a kid, the ones that I never wanted old girlfriends to see . . . well,   they've started to give me a little pang of something, not unhappiness, exactly, but some kind of quiet, deep regret. There's one of me in a cowboy hat, pointing a gun at the camera, trying to look like a cowboy but failing, and I can hardly bring myself to look at it now. Laura thought it was sweet (she used that word! Sweet, the opposite of sour!) and pinned it up in the  kitchen, but I've put it back in a drawer. I keep wanting to apologize to the little guy: 'I'm sorry, I've let you down. I was the person who was supposed to look after you, but I blew it: I made wrong decisions at bad times, and I turned you into me.'See, he would have wanted to see Barry's band; he wouldn't have worried too much about Ian’s dungarees or Penny's flashlight-pen (he would have loved Penny's flashlight-pen) or Charlie's trips to the States. He wouldn't have understood, in fact, why I was so down on all of them. If he could be here now, if he could jump out of that photo and into this shop, he'd run straight out of the door and back to 1967 as fast as his little legs would carry him.

Entomologia de Toni Sala (1996)

EL PLAER VENJATIU

Precisament avui que vinc tan cansat, he ensopegat la gran fortuna de trepitjar una tifa. Líquida, ocre i dolça com una crema catalana. Només perquè l'he trepitjada, m'ha respost, rancorosa, amb un esquitx a la vora dels pantalons i un altre al mitjó del peu innocent. Desagradable vehemència. M'he hagut d'ajupir i passar-me el mocador per la vora dels pantalons i pel mitjó fins que n'ha quedat visible només la humiditat. Agafant el mocador amb la punta dels dits, he escurat tot el que he pogut de la sola sollada sola. He llençat el mocador. La dona no el trobarà a faltar i a mi no em costa gens, és un favor que li faig. Per aquestes desgràcies no val la pena empipar-s'hi. S'ha de ser comprensiu. Jo ho sóc tant que fins i tot quan la sogra es va inscriure al Centre Associatiu de la Causa Animal i em va demanar si volia que me'n fes jo li vaig dir que sí. Resultat: un matí miserablement perdut en una reunió d'ecologistes especulatius. Però hi havia d'anar, o la sogra s'enfadava.

Suicidios ejemplares d'Enrique Vila-Matas (1991)

"Hace unos años comenzaron a aparecer unos graffiti misteriosos en los muros de la ciudad nueva de Fez, en Marruecos. Se descubrió que los trazaba un vagabundo, un campesino emigadro que no se había integrado en la vida urbana y que para orientarse debía marcar itinerarios de su propio mapa secreto, superponiéndolos a la topografia de la ciudad moderna que le era extraña y hostil" (pàg. 7)

"Me sentaré a esperar, habrá una silla para mí en esta ciudad, y en ella se me podrá ver todos los atardeceres, callado, practicando la saudade, la mirada fija en la línea del horizonte, esperando a la muerte que ya se dibuja en mis ojos y a la que aguardaré serio y callado todo el tiempo que haga falta, sentado frente a este infinito azul de Lisboa, sabiendo que a la muerte le sienta bien la tristeza leve de una severa espera" (pàg. 24)

"La cosa mejor que ha hecho la ley eterna es que, habiéndonos dado una sola entrada a la vida, nos ha procurado miles de salidas." Séneca, Cartas morales a Lucilio (pàg. 77)

"Es Barrymore, me dijo de repente, sonriendo como en los viejos tiempos. Eso me alivió y por un momento pensé que había ella recobrado la memoria. Pero luego me pareció que más bién era todo lo contrario. Era como si pequeños trozos o fragmentos de su memoria se estuvieran desprendiendo de su frente y pudiera asistirse al insólito espectáculo de ver cómo allí mismo, en aquellos precisos instantes, su mente se iba vaciando en público, lentamente se iba quedando en blanco, desposeída trágicamente de todo recuerdo" (pàg. 118)

Les partícules elementals de Michel Houellebecq (1998)

"Els investigadors en biologia molecular solen ser bons tècnics sense geni, que llegeixen Le Nouvel Observatour i somien vacances a Groenlàndia. La recerca en biologia molecular no necessita cap creativitat, cap invenció; de fet, és una activitat completament rutinària o gairebé, que només exigeix aptituds intel·lectuals raonables, de segona fila. La gent fa doctorats, llegeix tesis, i això que amb dos anys d'estudis en tindrien de prou i de sobra per fer anar els aparells." (pàg. 19)

"L'univers petitburgès, l'univers dels empleats i dels tècnics era més tolerant, més acollidor i més obert que l'univers dels joves marginals representats en aquells temps pels hippies. -Puc disfressar-me de tècnic respectable, i ser acceptat entre ells. -Li agradava dir a Burno-. Per això n'hi ha prou que em compri un trajo, una corbata i una camisa [...]. En cavi, no em serviria de res disfressar-me de marginal: no sóc ni prou jove ni prou guapo ni prou ben parit. Em cauen els cabells, tinc tendència a engreixar-me; i com més vell em faig, més angoixat i sensible em torno, més pateixo dels signes de rebuig i menyspreu. En una paraula, no sóc prou natural, és a dir prou animal - i això és una tara sense remei: digui el que digui, faci el que faci, compri el que compri, no me'n sortiré mai de superar aquest handicap, perquè tota la força d'un handicap animal." (pàg. 60)

"Els fills per la seva banda eren la transmissió d'un estat, d'unes regles i d'un patrimoni. Era els cas, ni cal dir-ho, en les capes feudals, però també entre els comerciants, els pagesos, els menestrals; de fet, en totes les classes de la societat. Avui dia tot això no existeix: cobro un sou, pago un lloguer, no tinc res per transmetre al meu fill. No tinc cap ofici per ensenyar-li, ni tant sols sé a què es podria dedicar més endavant; les regles que he conegut ja no seran vàlides per a ell, viurà en un altre univers." (pàg. 157)

"No serveixo per res. No tinc cap noció de com es fabriquen les salsitxes, les forquilles o els telèfons mòbils. Tots aquests objectes que em rodegen, que utilitzo o que devoro, sóc incapaç de produir-los; no sóc capaç ni d'entendre'n el procés de producció. Si s'hagués d'aturar la industria, si un bon dia s'extingissin els enginyers i els tècnics especialitzats, seria incapaç de reactivar res. Situat fora del complex economico-industrial, no estaria en condicions ni d'assegurar la meva supervivència: no sabria com alimentar-me, com vestir-me, com protegir-me de la intempèrie; les meves competències tècniques personals són francament inferiors a les de l'home de Neandertal." (pàg. 186)

Hijos sin hijos d'Enrique Vila-Matas (1993)

El llibre conté cites de l'obra de Kafka i referències a l'escriptor i a la seva ciutat. Segons Enrique Vila-Matas són 41 cites però ell mateix en una entrevista diu que en són moltes menys. Aquí en podeu trobar unes quantes amb el número de pàgina on apareix (edició de Compactos Anagrama).

1. Natación Cita textual dels Diaris de Kafka 
2. Los de abajo (Sa Rápita, 1992) Referència a la narració Onze fills (pàg. 11) 
3. Mandando todo al diablo (Granada, 1968) 
4. Un alma desocupada (Meudon, 1974) Referència indirecta a Praga o a El castell (pàg 35)
5. La familia suspendida (Zaragoza, 1952) Referència a El procés (pàg. 45)
   
6. El paseo repentino (Cáceres, 1956) Cita textual de Carta al pare (pàg. 69)
   
7. Azorín de la selva (Arive, 1989) Referència a Un metge rural (pàg. 81)
   
8. Una estrecha tumba para tres (Lugo, 1960) Cita de Cartes a Felice (pàg. 104)
   
9. Señas de identidad (Port de la Selva, 1977) Ressenya de Walter Benjamin sobre Amerika
   
10. El hijo del columpio (Barcelona, 1981) Cita textual de El veredicte (pàg. 132)
    
11. Volver a casa (Alkiza, 1970) Referència a La transformació (pàg. 155)
    
12. Te manda saludos Dante (Salamanca, 1975) Referència directa a Kafka (pàg. 175)
    
13. Fútbol (Toledo, 1978) 
14. El vampiro enamorado (Sevilla, 1957) 
15. Mirando al mar y otros temas (Palma de Mallorca, 1991) Múltiples referències directes a Praga i cita textual de Desig de convertir-se en indi (pàg. 214)
    
16. Televisión (Valencia, 1963)

Recuerdos inventados d'Enrique Vila-Matas (1994)

En aquesta antologia en la qual el propi autor s'ha decidit a reunir els seus relats preferits, i ho ha fet conscient que es tractava d'un joc literari - aquest mateix volum és vist com un record més inventat -, i no ignorant Vila-Matas que ningú pot compilar una antologia que sigui molt més que un museu de les seves simpaties i diferències, i que en realitat només el pas del temps acaba per editar antologies admirables, el lector trobarà l'encant d'unes pàgines que es saben triades i molt representatives de l'art narratiu de qui, havent destacat en els últims anys en el relat curt com un veritable mestre del gènere; (JA Masoliver Ródenas), reuneix en aquest volum una primera selecció dels seus contes, incloent alguns inèdits i altres que darrerament semblaven extraviats. 

Llamadas telefónicas de Roberto Bolaño (1997)

Les històries d'aquest autor viatgen per tot el món, transiten des de ciutats populoses fins a tot tipus de pampes, deserts i erms pels quals els personatges deambulen, es perden, s'amaguen, fugen i, sobretot, es troben en perpètua recerca, encara que la majoria de les vegades no sàpiguen amb certesa de què ... encara que és molt probable que s'estiguin buscant a si mateixos.
Els contes de Roberto Bolaño habiten un temps inventat per ell, en què les situacions més corrents i quotidianes es tenyeixen d'un halo oníric que els transforma en misteris inquietants, en què les trames més estranyes transcorren amb tanta tranquil·litat que ens semblen la cosa més normal del món. Els seus protagonistes són poetes, escriptors i aspirants, cosa lògica en un autor per al qual la literatura és l'únic que l'interessa de debò. Els contes de Bolaño són la introducció perfecta per a aquells que encara no s'han aventurat en el peculiar univers de l'escriptor, o el complement ideal per als que ja s'han enfrontat a les seves grans obres.


Comprar-lo

Antologia de narrativa fantàstica catalana (1998)

L’abundància i la qualitat de la narrativa fantástica catalana són similars al que és usual a les grans literatures; però ha estat molt negligida per la història i la crítica amb l’excepció d’uns pocs noms (com ara joan Perucho o Joan Santamaria). Els altres autors catalans d’alt nivell que han incidit en el gènere, sovint reiteradament, són, però, prou nombrosos perquè aquesta antología s’hagi de considerar com una primera mostra orientada a donar a conèixer l’existència d’un cos voluminós i sòlid de narrativa fantástica escrita en cátala. Els autors inclosos són, per ordre cronològic: Martí Genís i Aguilar, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Diego Ruiz, Joan Santamaria, Ernest Martínez Ferrando, Joan Duch, C.A. Jordana, J.V. Foix, Agustí Esclatasans, Ferran Canyameres, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan perucho i Jordi Sarsanedas.

Pell d'armadillo, de Jordi Puntí (1998)

Quan els missioners van descriure per primera vegada un armadillo, semblava que parlessin d’una bèstia impossible. La inharmonia dels seus membres i la raresa del seu aspecte, una cuirassa agressiva per a un ésser inofensiu, insinuaven una burla de la naturalesa. Sota aquesta Pell d’armadillo, Jordi Puntí presenta situacions quotidianes, personatges normals i corrents (o no tant), com ara la família que fa cua a l’autopista o el nen en un concurs per a superdotats. Deu contes sorprenents que posen, sense estridències, la fel a tocar del somriure. Pell d’armadillo va merèixer el Premi a la Creació Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i Quim Monzó va dir-ne: «Un llibre bo, fresc, recomanable.»

La Gran Novel·la de Barcelona de Sergi Pàmies (1997)

Que La gran novel·la sobre Barcelona sigui un llibre de contes confirma que no podem refiar-nos de les aparences. Les quinze històries que componen aquesta intensa experiència narrativa aporten una visió profunda i perspicaç de diverses passions humanes. L'amor, els vicis, la fatalitat o la perplexitat de viure en un món feliçment caòtic són qüestions que, tractades amb una prosa que defuig la transcendència, permeten al lector fruir d'un espectacle d'una inusual força literària, en el qual Sergi Pàmies aconsegueix un equilibri perfecte entre la satisfacció d'escriure i el plaer de llegir.

Contes per Vells Adolescents de Miquel de Palol (1998)

"No deixa de ser inquietant constatar que hi ha vegades que, per necessitat, quan fingeixes, quan parles amb algú que sap que estàs mentint, estàs dient, en part, una veritat que, en els termes de la conversa real amb aquella persona, mai no hauries gosat de dir. Queda tan sols per veure com ho rebrà ella, si apreciarà la mentida de la veritat aparent, o dins d'aquesta mentida, la veritat profunda."

Obra guanyadora del Premi Víctor Català 1997, Contes per Vells Adolescents recull vint-i-cinc narracions de registres diversos, nouvelle i apòleg, monòleg interior i diàleg filosòfic, faula i somni, que endinsaran el lector en els riquíssims universos temàtics de Palol.

Comprar-lo | Altres llibres de Miquel de Palol