City of Glass de Paul Auster (1985)

It was a wrong number that started it, the telephone ringing three times in the dead of night, and the voice on the other end asking for someone he was not. Much later, when he was able to think about the things that happened to him, he would conclude that nothing was real except chance. But that was much later. In the beginning, there was simply the event and its consequences. Whether it might have turned out differently, or whether it was all predetermined with the first word that came from the stranger’s mouth, is not the question. The question is the story itself, and whether or not it means something is not for the story to tell.

Quanta, quanta guerra..., de Mercè Rodoreda (1980)

Adrià Guinart té quinze anys quan fuig de casa per anar a la guerra. Però la guerra l’escup. Sense arribar a fer el soldat, el seu camí per pobles i selves, de la riba del mar a la vora d’un riu, és sembrat de gent estranya. Córrer món en el desordre de la guerra: tal és la condició d’Adrià Guinart, potser el personatge més tendre que va crear Rodoreda.

"També m’hauria agradat fer una novel·la descrivint ben detalladament màquines de guerra com va fer Kafka amb la màquina infernal del seu conte “La colònia penitenciària”. Però m’hauria estat tan difícil que no l’hauria vista acabada ningú. Encallada per sempre.

Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra…, de batalla, allò que se’n diu una batalla, no n’hi ha cap.

Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment."

The Handmaid's Tale de Margaret Atwood (1985)

L’Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l’elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d’altres vehement—desvelarà les tenebres d’una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l’estat més repressor pot contenir el desig de llibertat. Des de la seva publicació el 1985, El conte de la Serventa ha esdevingut un veritable clàssic de la literatura en llengua anglesa, i és que aquesta sàtira colpidora del fanatisme religiós i el totalitarisme interpel·la més que mai el nostre present i ens fa considerar la fragilitat dels nostres drets i llibertats més preats.

De què parlem quan parlem de l'amor de Raymond Carver (1981)

Al cap d'unes quantes setmanes, ella deia:

-Aquell tipus era de mitjana edat. Ho tenia tot allà al jardí. No t'enganyo. Ens vam entrompar i vam ballar. Al camí d'entrada. Oh, Déu meu. No riguis. Ens va posar discos. Mira aquest tocadiscos, vell, ens el va donar ell. I tots aquests discos merdosos. Heu vist quina merda?

Ella continuava parlant. Ho deia a tothom. Hi havia alguna cosa més, i maldava per poder-la expressar. Al cap d'un temps, ho va deixar córrer. (pàg. 13)

És una dona atractiva de poc més de trenta anys. És alta i té cabells negres i ulls verds, l'única dona d'ulls verds que he conegut. En els vells temps jo acostumava a dir-li coses dels seus ulls verds, i ella em deia que eren els ulls els que li havien fet veure que estava destinada a alguna cosa especial. (pàg. 24)

Va tancar els ulls. Es llevaria d'hora i prepararia l'esmorzar. L'acompanyaria a veure el doctor Crawford. Tant de bo aquell parell haguessin de fer cua amb ells a la sala d'esperar! Els diria què podia esperar-se de la vida! Els en diria de tota mena! Els diria què els esperava després dels texans i les arracades, després d'anar sempre graponejant-se i de fer trampes als jocs. (pàg. 76)

Em sembla que després d'això les coses se li van girar, al meu pare. Com en Dummy, ja no era el mateix. Aquell braç que pujava i tornava a caure a l'aigua va ser com un adéu als bons temps i el começament dels dolents. Perquè és ben bé així com van ser tots els anys després de l'ofegament d'en Dummy en aquella aigua fosca. (pàg. 100)

Cathedral de Raymond Carver (1983)

"That evening at Bud and Olla's was special. I knew it was special. That evening I felt good about almost everything in my life. I couldn't wait to be alone with Fran to talk to her about what I was feeling. I made a wish that evening. Sitting there at the table, I closed my eyes for a minute and thought hard. What I wished for was that I'd never forget or otherwise let go of that evening. That's one wish of mine that came true. And it was bad luck for me that it did. But, of course, I couldn't know that then.
"What are you thinking about, Jack?" Bud said to me.
"I'm just thinking," I said. I grinned at him.
"A penny," Olla said.
I just grinned some more and shook my head" (pàg. 25)

"They ate rolls and drank coffee. Ann was suddenly hungry, and the rolls were warm and sweet. She ate three of them, which pleased the baker. Then he began to talk. They listened carefully. Although they were tired and in anguish, they listened to what the baker had to say. They nodded when the baker began to speak of loneliness, and of the sense of doubt and limitation that had come to him in his middle years. He told them what it was like to be childless all these years. To repeat the days with the ovens endlessly full and endlessly empty. The party food, the celebrations he'd worked over. Icing knuckle-deep. The tiny wedding couples stuck into cakes. Hundreds of them, no, thousands by now. Birthdays. Just imagine all those candles burning. He had a necessary trade. He was a baker. He was glad he wasn't a florist. It was better to be feeding people. This was a better smell anytime than flowers.
"Smell this," the baker said, breaking open a dark loaf. "It's a heavy bread, but rich." They smelled it, then he had them taste it. It had the taste of molasses and coarse grains. They listened to him. They ate what they could. They swallowed the dark bread. It was like daylight under the fluorescent trays of light. They talked on into the early morning, the high, pale cast of light in the windows, and they did not think of leaving." (pàg. 88)

"But even as he said this, he began to feel afraid of the night that was coming. He began to fear the moment he would begin to make his preparations for bed and what might happen afterward. That time was hours away, but already he was afraid. What if, in the middle of the night, he accidentally turned onto his right side, and the weight of his head pressing into the pillow were to seal the wax again into the dark canals of his ear? What if he woke up then, unable to hear, the ceiling inches from his head?" (pàg. 123)

"J.P. says she put her hands on her hips and looked him over. Then she found a business card in the front seat of her truck. She gave it to him. She said, "Call this number after ten tonight. We can talk. I have to go now." She put the top hat on and then took it off. She looked at J.P. once more. She must have liked what she saw, because this time she grinned. He told her there was a smudge near her mouth. Then she got into her truck, tooted the horn, and drove away.
"Then what?" I say. "Don't stop now, J.P."
I was interested. But I would have listened if he'd been going on about how one day he'd decided to start pitching horseshoes." (pàg. 132)

[Full text] 

Infecció de Sergi Pàmies (1987)

"Es diu Nogués. Ha rebut una carta on s'anuncia que tots els Nogués es reuniran al poble de Nogués diumenge vinent. També diu que el conviden." (pàg. 19)

"Quan el nyu va entrar al bar, el porter va pensar que era cosa de l'amo, i el va deixar passar. La bèstia, fosca i lenta, es va situar prop de la barra, agitant la cua. Els clients van fer veure que no es sorprenien." (pàg. 43)

"Alguns anònims l'informen de rècords no oficials i el conviden a assistir a competicions clandestines d'empassar-se fulles d'afaitar, de defecar, de beure sang humana, de trencar maons amb l'esquena, de penis més llargs... No té temps d'anar-hi i, a més a més, no li interessa. Per ell, els rècords han de ser oficials, demostrables, Guiness. No s'hi val a dir que l'home més alt del món no és un pakistaní de 2,51 metres si no es pot demostrar el contrari." (pàg. 90)

"M'han regalat una ampolla de colònia. L'anunci diu que dues gotes són suficients per seduir un exèrcit de rosses." (pàg. 135)

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury de Quim Monzó (1980)

Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó, dotat jove escriptor català. Monzó ha llegit Kafka i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l'amenaça en coses aparentment habituals, com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària.
THE NEW YORK TIMES, Nova York

Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de l'actual literatura euroea. Els contes de Monzó són els millors que s'han produït a Europa en l'última dècada, un sentiment amb el qual els americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte, d'acord.
WORLD LITERATURE TODAY, Oklahoma

Pedra de tartera de Maria Barbal (1985)

Amb Pedra de tartera Maria Barbal va debutar com a escriptora, l’any 1985. La novel·la ens explica en primera persona la vida d’una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista.
Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fi ns als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l’adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d’una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers ells, després del marit i després dels fi lls). La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l’abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l’allunyament de l’entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana).

Kafka de Pietro Citati (1987)

Com succeeix amb tots els grans escriptors, l’obra i la vida de Kafka han generat tres tipus de llibres diferents: les biografies exhaustives, les biografies menudes i els assaigs. Entre els assaigs, com també sol passar, hi ha els acadèmics i els que no ho són: aquests solen ser els millors, a manca d’una classe acadèmica continental que s’atreveixi a escriure una assagística a l’estil de l’anglosaxona: amable, cordial i llegidora, sense notes a peu de pàgina ni exhibició de savieses impertinents. La millor biografia voluminosa de Kafka és la recent de Reiner Stach, en dos volums de 700 pàgines cada un, dels quals a Espanya, de moment, només se n’ha traduït el primer: Kafka. Los años de las decisiones, Siglo XXI, 2003. La més bona biografia menuda de Kafka és i potser serà sempre la de Klaus Wagenbach (Alianza Editorial; un dia es troba i l’altre, no), reproduïda al segon volum, Diarios, de les Obras completas de Kafka a Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores. Els millors assaigs de factura acadèmica són els de Heinz Politzer, Franz Kafka, Der Künstler (1965, traduït a altres llengües) i tots els de Hartmut Binder (1976, 1979). I, també entre els assaigs, però dels no acadèmics, el millor que jo hagi llegit fins avui és el de Pietro Citati, ara editat —encara que el coneixíem per una traducció molt dolenta editada l’any 1993 pel segell Versal, que, cosa certa, va publicar llibres molt importants de Cyril Connolly, Richard Sennet, Paul Léautaud, Dorothy Parker i Joseph Brodsky, per iniciativa d’Antoni Munné—, en castellà i en català, Acantilado i Quaderns Crema respectivament, Kafka, gran traducció catalana d’Anna Casassas, Barcelona, 2012.

Aquest tipus d’aproximacions a l’obra d’un autor (més que a la seva vida) són els més agraïts, generalment els que més perduren i els que aconsegueixen la millor sintonia entre un escriptor determinat, l’autor de l’assaig i els lectors. D’aquest Kafka, de Citati, potser es dirà que santifica exageradament l’escriptor —com quan el compara amb la figura de Crist, quan hauria estat molt més adequat comparar-lo amb qualsevol profeta major—, igual com Max Brod el va agafar, esbiaixadament, només pel costat teològic, cosa que no va fer Walter Benjamin, més perspicaç i amb una visió panòptica de tot fet literari.

Però s’ha de reconèixer un extrem de la més gran importància, i això és que Citati, d’una banda, coneix perfectament la tradició literària d’Occident —perquè és doctor en Filologia Clàssica— i d’altra banda estima —no podem fer servir una altra paraula— l’obra, i fins i tot l’ombra de Franz Kafka. Com George Steiner deia dels professors, l’única garantia que un docent de literatura arribi als seus alumnes i els expliqui alguna cosa d’importància és que aquest professor estimi amb passió l’autor, l’obra o el text que explica a classe. Amb l’assaig passa el mateix: Citati ens ennova de moltes minúcies de la vida de l’autor, com ara que la veu n’era melodiosa i greu; que hauria volgut llegir en veu alta, davant una colla d’amics, de cap a cap, L’educació sentimental, de Flaubert, llibre que adorava; que tenia una habitació, a casa els pares, de la qual no es va moure mai, i que era el lloc de pas de tota l’assemblea familiar —com li passa també a Gregor Samsa, a La transformació—; que feia servir taps de cera per no sentir el brogit que feien les seves germanes petites; que tota la vida va tenir ganes de morir-se (sense dolor, cosa que no va succeir, a causa de la tuberculosi), o que ens va deixar una narració molt bona com a al·legoria de la seva necessitat d’estar absolutament sol: El cau. Però, per damunt de tots els detalls biogràfics (pocs) d’aquest llibre, hi plana el que ja hem dit: una sym-pathia tan gran com ben documentada per la vida i l’obra d’un escriptor que, al capdavall, com diu l’autor un punt exageradament, va oferir al món la poètica més important després de la platònica i de la goetheana —diguem que també molt important després de la poètica cervantina i flaubertiana, dos dels seus models primeríssims, juntament amb Dickens i Heinrich von Kleist. Gran llibre, el de Citati.

Ressenya de Jordi Llovet, publicada a el País, 23 Feb 2012

T'hauria de caure la cara de vergonya de Sergi Pàmies (1986)

«Els contes de Pàmies són com petits vasos d'alcohol molt fort, molt sec, que ens empassem d'un glop les nits de spleen per donar una mica de color i de calor a l'existència».
Pierre Lepape, Le Monde

«Sergi Pàmies ha publicat aquest llibre de contes perquè el lector amb ganes de ficar-se a les entranyes de l'urbà ho faci a través del llenguatge ràpid i precís, la ironia feliç i la imaginació juganera i tendra d'un autor que immediatament vénen ganes d'incorporar-lo al llibre dels amics i dels entranyables».
Pablo di Masso, Playboy