L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez (2011)

   "Durant un temps, de petita, estava convençuda, perquè així l'hi havíem fet creure, que podia obrir i tancar les finestres del cotxe tocant-se la punta del nas. De manera que només calia estar a l'aguait per prémer el botó en el moment oportú. Gairebé sempre era fàcil. De tant en tant, però, ho feia dissimuladament. Com si, moguda per la desconfiança, volgués posar-nos a prova. Però la Nora l'enxampava una vegada sí i l'altra també. Llavors el seu somriure còmplice hauria estat prou motiu per aturar el cotxe i abraçar-la amb totes les meves forces." (pàg. 12)

   "El Robert s'asseu al meu costat i es treu un porro de la butxaca de la camisa.
   Té. Te'l deixo desvirgar.
   M'apropa l'encenedor i faig la primera pipada.
   Sóc incapaç d'empassar-me el fum.
   L'hi torno.
   D'on ha sortit?
   El Robert aspira amb força. Tus.
   Queda inaugurado este pantano.
   És la frase preferida del seu pare, que l'engega amb qualsevol pretext. Com més absurd i inadequat, millor.
   Que enrollat, no?
   M'ha dit que també tenim dret a celebrar el seu aniversari sense estar-nos de res." (pàg. 39)

   "Segur que la Jana sabria trobar-hi alguna utilitat reconfortadora. Vindria corrents pel passadís i em sorprendria amb alguna de les seves pensades inversemblants. Com el vespre que va decidir que havíem de pujar un ninot de neu a l'habitació de l'hotel perquè no passés fred a la nit i no va entendre que no compartís el seu entusiasme.
  Per què dius que és imposible?
  Perquè es fondrà.
  No hi ha res impossible. Podem deixar la porta de la nevera oberta." (pàg. 41)

   "El Robert i jo, expulsats de classe, esperem a la porta de l'aula.
   L'hermano Estruch ens veu des del final del passadís.
   Ustedes, vengan aquí.
   Quan ens hi acostem es fica la mà a la butxaca de la sotana, treu la capsa de pastilles Juanoola i ens dóna una hòstia
   El cuerpo de Cristo
   Pa àzim amb gust de regalèssia.
   Amen" (pàg. 138)