Egosurfing de Llucia Ramis (2010)

"Al nostre voltant, les converses dels altres queien amb la mateixa irrealitat apagada amb què el capvespre encapotat es recolzava als tendals, damunt de les taules metàl·liques."(pàg. 12)

"La memòria és la llar on retornam cada cop més sovint, cansats de voltar pels carrers de la vida. Fins que ens extraviam definitivament i desconeixem com refer el camí" (pàg. 14)

"Els hospitals estan fets perquè vagis acostumant-te a la mort. Ets incapaç de descriure'ls perquè no hi ha cap element que et cridi l'atenció. Cridar està prohibit, als hospitals, gairebé està prohibit parlar. Ja no hi ha la fotografia de la infermera amb l'índex davant dels llavis, però és l'única imatge que tots tenim al  cap, perquè és la imposició que ens fan perquè anem desposseint-nos de les percepcions. Els passadissos de les clíniques condueixen a l'abisme. Un cop dins, ens arrenquen els cinc sentits de cop. No fan olor de res, no hi ha sorolls, i les parets, llises, et foraden la mirada. Falten el perfum i el bon gust, sobretot a l'hora de dinar. Si et deixen menjar, és per donar-te aliments insípids, sinó simplement t'endollen el sèrum. Als hospitals els manca el tacte. I només el plany puntual d'un nen a prop, per exemple, et recorda que encara ets en aquesta banda. La banda que és capaç de patir. Ens treuen els sentits com si així poguessin extirpar-nos els sentiments" (pàg. 15)

"M'agradava l'olor humida dels pneumàtics i l'asfalt després de la pluja. I de l'Eixample, aquells primers capvespres d'octubre, els llums a les cases em feien imaginar famílies alienes, els fanals encesos, i les portes metàl·liques que queien i la vida groga, en fer-se de nit."(pàg. 25)

"—És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l'estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t'importen ben poc, l'únic que vols és que estiguin pendents de tu. Penges qualsevol comentari i esperes que algú digui alguna cosa. No hi ha res més trist que ningú no et posi res, és com tenir un telèfon mòbil de darrera generació damunt la taula perquè tothom el vegi i que no te truquin mai." (pàg. 98)

 "“No exaltis la capacitat extraordinària i innata del lector, això ja no es porta, res de superhomes amb aptituds, estem en crisi. Ara el missatge ha de ser: si t'ho curres, ho aconseguiràs. Treballa molt, esforça't i rebràs una recompensa”. Aquesta és la darrera esperança que els queda als perdedors. Perdedors, no d'esperit, sinó dels altres, dels qui ho estan perdent tot. Treballa, esforça't. I així als vespres estaràs tan esgotat que no t'adonaràs que res del que estàs fent val la pena. Treballa i no pensaràs; els filòsofs s'avorreixen massa. Treballa i dormiràs de puta mare." (pàg. 118)

"I ella entén que aquest és un joc perdut. Entén que s'endinsarà en aquests ulls blaus que l'ofeguen i que, quan vulgui tornar a la superfície, serà massa tard, i no li arribarà l'aire als pulmons i es morirà com ja s'ha mort tantes vegades. I si tota ella quedàs al fons per sempre, encara podria suportar-ho. Però hi ha una part de na Rut que sura, i que fa mal, i que recorda tot allò que ha quedat sota la immensitat del mar i que naufraga. Na Rut són restes després de la tempesta" (pàg. 122)

"Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La Bola de Cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horabaixes mentre vèiem Bola de Drac o El doctor Slump, i muntàvem la granja dels Playmobil damunt la moqueta de la nostra habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un últimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidam que aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, “No tens edat per a això”, aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut." (pàg. 237)

"A la cuina hi havia un televisor, i ens passàvem hores mirant una llar de foc que sortia a BTV quan havia acabat la programació. Empalmàvem un porro amb un altre mentre esperàvem esbrinar què passava un cop s'apagava el foc. Se sentia l'espetec de les flames, les parets de la cuina ballaven taronges amb l'única llum d'aquell foc hertzià. Xerràvem de qualsevol cosa (en Pau em ficava mà), estesos a uns coixins que havíem posat per terra o ajaguts al sofà on na Joana passaria la nit. Hi havia un moix, alienat com nosaltres, un moix blanc que es deia Matisse. Esperàvem que passàs qualsevol cosa: que una mà anònima posàs més llenya a la xemeneia de la tele, que les flames fossin tan altes que cremassin el cantó superior del televisor." (pàg. 292)

"Potser si aconseguíssim abocar-nos a aquell passadís aparentment infinit que crea un mirall davant d'un altre, descobriríem que, al final, hi ha el reflex de totes aquelles persones que hi han estat reflectides qualque pic. Com si, al final d'aquell passadís aparentment infinit, hi hagués la seva memòria, la memòria del mirall, per naturalesa amnèsic." (pàg. 312)

La mala reputació de Bel Olid (2012)

"Si elimina les estones de traduir al petit estudi que s'ha muntat a casa, la seva vida és una llarga cadena d'activitats marujils. Li fa vergonya convertir-se en la seva mare, i li fa vergonya que li faci vergonya. La seva mare no té res de dolent. Estar-se a casa no té res de dolent." (pàg. 92)

"Feia sol en aquella ciutat estrangera. No tocava que fes sol, ja era pràcticament octubre i haurien d'haver començat les pluges i els cels de paper de diari mut."(pàg. 131)

Mossegar la poma de Francesc Serés (2012)

"La Marta i en Pep van callar i la conversa al cotxe, de tornada a casa, va servir per adonar-se que aquells dos éssers que només parlaven a través dels altaveus dels seus auriculars i que ocupaven els seients de darrere del monovolum—el cotxe anterior—eren uns apèndixs estranys i, tanmateix, propis." (pàg. 14)

"Vivia aquells anys com si la vida i el món estiguessin perfectament ordenats i hi hagués un acord tàcit entre ambdós per mantenir la concòrdia" (pàg. 25)

"Era estiu, vaig anar a comprar enciam, verdures i tot de fruita, eren ovolactovegetarians. No menjaven vedella però fumaven Marlboro" (pàg. 37)

"El Xino era el rei, nosaltres fèiem una mica de comparsa, però cadascú tenia la seva noia. Fins i tot en Costa, tan petit. En Costa només volia que l'Alba el mirés així, ni que fos un moment, quan tornés amb una garrafa de gasoil. De fet, era per això que anàvem a xuclar gasoil, per ser algú, perquè algú ens mirés, perquè algú ens recordés."(pàg. 43)

"De sobte, surt una noia del primer emprovador i l'home de la segona butaca es posa en guàrdia.
-Què et sembla?
Ha de respondre i, a més, marcar territori davant dels altres. El "Què et sembla?" és fatídic."(pàg. 53)

"Feu comentaris tòxics que de vegades sembla que vulgueu que ens arribin de rebot. No em miris així: tòxics, sí. Tothom ha de tenir problemes i, si no en té, és que són tan grans que són tot un misteri."(pàg. 124)

Leandre Iborra guanya el 8è premi 7lletres

L’escriptor alacantí Leandre Iborra Polo, es va adjudicar dissabte a la nit la vuitena edició del premi literari 7lletres dedicat a Manuel de Pedrolo amb l’obra “Les mans perdudes”. El guardó és de 7.000 euros i l'edició de l'original, que publicarà l'editorial lleidatana Pagès editors.

Les Mars Perdudes, és una obra de 7 contes situats a la zona de costa d'Alacant. Alguns dels contes reflecteixen la vida del pescador i d'altres inclouen com a tema també la immigració. El jurat valora la seva ambientació al món mariner del país valencià així com en un parell de contes el mostrar amb encert la problemàtica de la immigració. Pel que fa al llenguatge l'obra destaca per la seva elaboració i l'ús de vocabulari d'alt nivell.

Leandre Iborra Polo viu a Mutxamel (Alacant), treballa a l'ensenyament primari, té 60 anys i ha publicat entre d'altres, el recull de contes "castells" i obres centrades en la cultura popular, com llegendes alacantines del 1994 o contes màgics de l'Aitana, de 1999.

A l'acte literari de lliurament del premi, hi ha assistit el Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, la Diputada provincial Josefina Bernades, la filla de Manuel de Pedrolo i presidenta de la Fundació Pedrolo, Adelais de Pedrolo, el president del Consell de la Segarra, Adrià Marquilles, l’alcalde de Cervera, Ramon Royes, entre altres alcaldes de la comarca i el grup de més de 40 lectors que han participat en la lectura dels treballs presentats.

A concurs s’hi van presentar 48 originals d'arreu dels països catalans, i ha estat l’edició rècord pel que fa al nombre de participants. El jurat del premi està format pels escriptors, Miquel de Palol, Cèlia Sànchez-Mústich i Xavier Vidal, per l'editor Ramon Badia i pel filòleg, Eloi Planes.