Entomologia de Toni Sala (1996)

EL PLAER VENJATIU

Precisament avui que vinc tan cansat, he ensopegat la gran fortuna de trepitjar una tifa. Líquida, ocre i dolça com una crema catalana. Només perquè l'he trepitjada, m'ha respost, rancorosa, amb un esquitx a la vora dels pantalons i un altre al mitjó del peu innocent. Desagradable vehemència. M'he hagut d'ajupir i passar-me el mocador per la vora dels pantalons i pel mitjó fins que n'ha quedat visible només la humiditat. Agafant el mocador amb la punta dels dits, he escurat tot el que he pogut de la sola sollada sola. He llençat el mocador. La dona no el trobarà a faltar i a mi no em costa gens, és un favor que li faig. Per aquestes desgràcies no val la pena empipar-s'hi. S'ha de ser comprensiu. Jo ho sóc tant que fins i tot quan la sogra es va inscriure al Centre Associatiu de la Causa Animal i em va demanar si volia que me'n fes jo li vaig dir que sí. Resultat: un matí miserablement perdut en una reunió d'ecologistes especulatius. Però hi havia d'anar, o la sogra s'enfadava.

La matinada clara de Maria Cabrera i Callís (2010)

Ja no pot res Amor dins Barcelona 
Pere Serafí

un dibuix a la vora d'unes tovalles de paper (preses pel tedi)
un sofà d'ossos vells demanant almoina
un cendrer desbordant tardes tristes
una nit d'insomni més
abismes de gel a la nevera
mentides a les postals de viatges
les plantes que em miren molt agres (la venjança dels nenúfars)
una capsa de llapis de colors somiant que un altre món és possible
els ganivets allargant-se com la nit acumulant-se com l'odi
la retallada de trets del corrent d'aire
icebergs a les habitacions tancades
la jungla d'asfalt del meu llit
un calendari una condemna
ressaca al cul de les ampolles
la discreta tristor de les sabatilles
piles de roba practicant sexe sense amor
tasses de cafè brutes de vespre brutes de vida
el passadís una llosa perpètua un infinitiu rotund
el lavabo la parada més sòrdida de l'autobús nocturn
la persiana un dic de contenció
el balcó al límit del suïcidi (a punta d'alba xisclar bogeries)
dant esperant-me a la pica del bany
el forn el cap de l'infern
una col·lecció de vàlvules del cor mirant-me esglaiades
un collaret de dents de rialla funesta
la tristesa una moqueta tèbia
sota el llit una canilla de neguits
la tauleta de nit on m'aferro en cadascun dels meus naufragis

(el mobiliari que es resigna a ser com sóc
la vida que em fuig que se me'n va de casa:
un estricte inventari, quan te m'acabes, amor)
(pàg. 43)

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis (2008)

"Em sento com una musa en excedència. Com si ja hagués passat la meva etapa adorable. Les becàries que arriben a la redacció encara poden apuntar maneres, són joves promeses.  Les persones que ja tenen un càrrec reconegut, han rebut almenys el reconeixement ďaquell càrrec. Jo ni apunto enlloc ni he assolit res. Sóc en terra de ningú." (pàg 62)

"Aquest és el fruit de la nostra generació; aquella que, segons els grans, sempre ho hem tingut tot. Ens varen educar perquè no ens privàssim de res d'allò que volíem, però ningú ens va guiar perquè sabéssim què és allò que volem. Només sabem el que no volem, la qual cosa sovint ens precipita justament cap a l'abisme d'allò que procuram evitar."  (pàg 65)

"Som uns burgesos low cost. Viatjam en companyies barates, compram mobles amb data de caducitat, dinam a restaurants japonesos que produeixen sushi en quantitats industrials, ens posam roba de disseny que Amancio Ortega ha copiat de Cacharel, o un model de Cavalli que ha signat per H&M, o un jersei de coll alt marca Mango que han ideat Penélope i Monica Cruz; idear! Això ja és dir massa. Un miserable jersei de coll alt." (pàg 81)

"Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d'experiències de merda." (pàg 82)

"La qüestió és: per què ja no creiem en els Reis Mags ni en Déu i encara creiem en el Príncep Blau?" (pàg 139)

"Ja no sóc una jove promesa. Fins i tot les estrelles del cinema, de la música i de l'esport són més joves que jo: Scarlett Johansson, Mika, Rafel Nadal, Keira Knightley, Rudy Fernández. Cada vegada que algú apareix en portada (un actor, un esportista, una model), mir quina edat té. Supòs que hi ha una època en la qual aspires a ser com ells. I després només cal assumir que no ho seràs mai." (pàg 162)