Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els
altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres?
Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com
ens hauria deixat tan sols, amb això tan horrible que és la
intel·ligència —la lucidesa davant el nores, una lluerna insignificant
perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos
així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai
interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més
enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons
de l’univers.
¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança?¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?
Eixteixen tantes coses sense suc ni bruc, ¿i Déu no existiria?
