Pell d'armadillo, de Jordi Puntí (1998)

Quan els missioners van descriure per primera vegada un armadillo, semblava que parlessin d’una bèstia impossible. La inharmonia dels seus membres i la raresa del seu aspecte, una cuirassa agressiva per a un ésser inofensiu, insinuaven una burla de la naturalesa. Sota aquesta Pell d’armadillo, Jordi Puntí presenta situacions quotidianes, personatges normals i corrents (o no tant), com ara la família que fa cua a l’autopista o el nen en un concurs per a superdotats. Deu contes sorprenents que posen, sense estridències, la fel a tocar del somriure. Pell d’armadillo va merèixer el Premi a la Creació Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i Quim Monzó va dir-ne: «Un llibre bo, fresc, recomanable.»

Dormir amb Winona Ryder d'Edgar Cantero (2006)

Un aspirant a escriptor que vol reciclar els seus somnis en contes descobreix, per una estranya epifania, que la font de la seva inspiració és una persona que només ha vist en un parell de pel·lícules, que no ha conegut mai, que viu a més de cinc mil quilòmetres i que es diu Winona Ryder. Així el protagonista comença un viatge rere el rastre de la seva musa al llarg d'una cadena de personatges estrafolaris: amics, professors, artistes, punks, creadors de fanzines, una ideòloga feminista, un cantant de heavy metal, un productor, un caçatalents i tot el repartiment d'una road movie sobre amor, cinema i cultura pop. Jorge Luis Borges va establir el 1941 les pautes d'una hipotètica novel·la filosòfica i policial que ara pren cos amb Dormir amb Winona Ryder: una història feta de somnis, pel·lícules i diàlegs insòlits sobre «la recerca d'una ànima a través dels reflexos que deixa en les altres».

T'hauria de caure la cara de vergonya de Sergi Pàmies (1986)

«Els contes de Pàmies són com petits vasos d'alcohol molt fort, molt sec, que ens empassem d'un glop les nits de spleen per donar una mica de color i de calor a l'existència».
Pierre Lepape, Le Monde

«Sergi Pàmies ha publicat aquest llibre de contes perquè el lector amb ganes de ficar-se a les entranyes de l'urbà ho faci a través del llenguatge ràpid i precís, la ironia feliç i la imaginació juganera i tendra d'un autor que immediatament vénen ganes d'incorporar-lo al llibre dels amics i dels entranyables».
Pablo di Masso, Playboy

Defensa pròpia de Borja Bagunyà (2007)

Defensa pròpia és un dels debuts literaris més prometedors dels últims anys. Borja Bagunyà va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2006 amb aquesta obra de maduresa sorprenent que enlluerna per la seva força i imaginació. Defensa pròpia ens introdueix en la vida interior d’uns personatges moralment ambigus que malden per explicar-se a si mateixos. L’autor exhibeix la seva versatilitat donant veu a una adolescent o a una jubilada amb un gran domini de l’oralitat. Els contes de Defensa pròpia posen al descobert les fal·làcies i les trampes amb què emmascarem els nostres discursos públics i privats.

Borja Bagunyà Costes va nèixer el 20 d’abril de 1982 a Barcelona i va guanyar el seu primer certamen literari de narrativa breu als nou anys.
Des de llavors, ha rebut una vintena de premis –entre d’altres, el Domènec Guansé de Ciutat de Tarragona en tres edicions consecutives, la del 1999, el 2000 i el 2001, el Valldoreix 2000 i el Mercè Rodoreda 2006 amb aquest llibre–, ha estudiat Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i Teoria de la Literatura a la Universitat de Barcelona.

Comprar-lo | Altres llibres

La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies (2010)

Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de vint relats de Sergi Pàmies. Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor i que ha aconseguit atrapar milers de lectors. Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc.

L'últim llibre de Sergi Pàmies (2000)

L'últim llibre de Sergi Pàmies conté nou relats agermanats per un estil precís i sobri. La família, la por i la mort són els protagonistes d'aquesta intensa reflexió sobre l'amenaça dels presagis i l'atracció dels desitjos. Del present al futur, de pares a fills, de l'efervescència de l'amor a la rutina de la solitud, de l'èxit al fracàs, els personatges d'aquestes històries s'esforcen a domar el desconcert i el pànic que, sovint, els fan estimar-se més el camí de la conveniència que no pas la promesa de la felicitat. Punyent i continguda, la prosa de Sergi Pàmies retrata la complexitat dels mecanismes anímics i mentals que, amb una cuirassa de distanciament, ironia i perplexitat, ajuden a emmascarar tant l'alegria com el dolor.

Animals tristos de Jordi Puntí (2002)

Animals tristos presenta un mosaic extraordinari de personatges que són víctimes del fràgil equilibri de l’amor. Trenades dins la mateixa atmosfera, les històries que compnonen aquesta comèdia humana ens revelen amb precisió les petites grans sotragades que amaga la vida de parella: les il•lusions i ressentiments, records funestos i teràpies contra la solitud, fracassos latents i existències somortes com un diumenge a la tarda animen aquest retaule de la Barcelona actual.
Quatre anys després del seu primer recull, Pell d’armadillo, tan celebrat per lectors i crítica, Jordi Puntí confirma ara la seva maduresa literària. Amb una prosa dúctil i precisa, vesteix els seus personatges amb ironia i tnedresa, i alhora els despulla amb una aguda capacitat d’observació. Sota la seva mirada, tots ells conflueixen en la tristesa insondable que els inunda després de l’amor. Tal com ja diagnosticaven els antics: Post coitum, animal triste

Comprar-lo