Gats al parc d'Alba Dedeu (2011)

A partir de petits retalls de vida, Alba Dedeu crea uns personatges que es despleguen davant del lector amb tota la seva humanitat: una dona solitària que viu en un àtic i recull gats abandonats, una jove marroquina que viu entre la realitat i la fantasia, una família reunida entorn d'una taula parada el dia de Nadal, una octogenària que passa uns dies en un balneari, una carnissera que es resisteix a la monotonia de la feina, una noia amb un passat turmentador, un universitari amb massa bona opinió de si mateix i un maniquí que vol veure el mar. Què pensen, què diuen tots aquests personatges? Un cop els conegui, el lector serà incapaç de sentir indiferència envers ells.

L'udol del griso al caire de les clavagueres de Quim Monzó (1976)

Quim Monzó nasqué a Barcelona el 1952. Participà en diverses mostres de dibuix i grafisme —a Barcelona, Milà, Madrid i Lisboa­—, i realitzà films en 16mm, dels que —­temps era temps—­ anomenàvem alternatius. Ha viatjat per Europa, l'Amèrica de Dalt i la de Baix, el Sud-Est d'Àsia i l'Àfrica de l'Índic. Com a corresponsal publicà ­—amb l'Albert Abril—­ reportatges sobre merders bèl·lics de Vietnam, Cambodja, Irlanda i l'Àfrica austral, a Tele/eXprés, Flashmen i Oriflama. Ha col·laborat ­dissenyant, escrivint o dibuixant comic strips­ a Tecstuat, Canigó i d'altres revistes, d'alguna de les quals val més oblidar-se. L'any 1976 guanyà el premi de narrativa Art i Lletres —­a Premià de Dalt—­ i el de novel·la Prudenci Bertrana, aquest darrer pel volum que teniu entre dits, volum que renunciem a resumir-vos a) perquè teniu l'espaterrant oportunitat de llegir-lo, previ pagament o robatori, i b) perquè com diu Boris Vian, tothom sap que és l'autor qui redacta la contraportada, i fóra inútil dir merescudes lloances que ningú creuria. Entre els seus projectes més immediats es troben: tenir un flirt amb na Dominique Sanda i escriure la crònica de l'alliberament dels Països Catalans. Així sia.

Uf, va dir ell de Quim Monzó (1978)

Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.

Vint-i-dos contes de Mercè Rodoreda (1958)

El 21 de gener de 1939 Mercè Rodoreda emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.

En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.

Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària. Armand Obiols és sovint el seu únic lector en uns anys en què, com Rodoreda diria temps després a Montserrat Roig «escriure en català a l'estranger és com voler que floreixin flors al pol Nord».

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

 Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA, Mercè Ibarz