La matinada clara de Maria Cabrera i Callís (2010)

Ja no pot res Amor dins Barcelona 
Pere Serafí

un dibuix a la vora d'unes tovalles de paper (preses pel tedi)
un sofà d'ossos vells demanant almoina
un cendrer desbordant tardes tristes
una nit d'insomni més
abismes de gel a la nevera
mentides a les postals de viatges
les plantes que em miren molt agres (la venjança dels nenúfars)
una capsa de llapis de colors somiant que un altre món és possible
els ganivets allargant-se com la nit acumulant-se com l'odi
la retallada de trets del corrent d'aire
icebergs a les habitacions tancades
la jungla d'asfalt del meu llit
un calendari una condemna
ressaca al cul de les ampolles
la discreta tristor de les sabatilles
piles de roba practicant sexe sense amor
tasses de cafè brutes de vespre brutes de vida
el passadís una llosa perpètua un infinitiu rotund
el lavabo la parada més sòrdida de l'autobús nocturn
la persiana un dic de contenció
el balcó al límit del suïcidi (a punta d'alba xisclar bogeries)
dant esperant-me a la pica del bany
el forn el cap de l'infern
una col·lecció de vàlvules del cor mirant-me esglaiades
un collaret de dents de rialla funesta
la tristesa una moqueta tèbia
sota el llit una canilla de neguits
la tauleta de nit on m'aferro en cadascun dels meus naufragis

(el mobiliari que es resigna a ser com sóc
la vida que em fuig que se me'n va de casa:
un estricte inventari, quan te m'acabes, amor)
(pàg. 43)

cançó dels dies de cada dia

demà la primavera
demà tres oceans
demà mar i muntanya
demà l’hivern sencer
vindré i faré pujada
vindré i tu no hi seràs
seré un grapat de lletres
que no saps pronunciar
vindré amb l’abecedari
i passaràs de llarg
seré un ramat de cabres
pujant pel camí ral
demà portes tancades
demà i els llençols bruts
vindré amb l’ombra molt llarga
vindré i no hi seràs tu
demà me’n vaig de casa
demà l’avern encès
demà seré trenc d’alba
em giro i ja no hi ets
demà la bèstia rara
i jo de cos present
demà muts i a la gàbia
demà noi re de re
demà farem conversa
beguts de cinc a set
demà serem persones
demà de cinc a set
demà seràs memòria
demà seràs ahir
i entre les meves fotos
un record que no hi és
passejo per la vora
del teu retrat lleuger
demà escampem la boira
demà noi re de re
demà serà l’albada
tu i jo de cos present
i a la cantonada
no hi ha cap bar obert
demà seràs la jungla
i jo un ullal ardent
demà tu fet de branques
i el meu cor fet de dents
demà ni amors ni odis
demà tu ja no hi ets
i a la cantonada
escombren els carrers

(pàg. 75)

Clara Peya - Canço dels dies de cada dia

Salm i paràbola de la memòria pròdiga

pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvist mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!

pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallerets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.
(pàg. 91)

Silvia Perez Cruz - Pare Meu