Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d'Irene Solà (2023)

-Vet aquí que una vegada hi havia un home vell, molt vell, i pobre, que tenia només un ruc i tres fills ganduls, ¡ que un dia es va ficar al llit i ja no en va sortir. L'home va pensar, jo ja soc vell, qualsevol dia tancaré els ulls i no els obriré més, i haig de veure què fer amb el ruc. Va cridar els seus fills vora el llit i els va dir, «Fills meus, soc vell i qualsevol dia em moriré. Aneu pel món i d'aquí a un any torneu, i a aquell de vosaltres que hagi fet l'acte de mandra més gran, li deixaré el ruc després de mort». 

 -El germà gran i el germà mitjà se'n van anar pel mon, però el perit no. Quan va fer l'any, els dos germans van tornar a casa, van atansar-se al llit on el seu pare es morfonia, i el gran va dir, «Pare, el ruc és meu». El pare malalt va preguntar, «Què has fet? Digues!», «Era estiu», va contar el germà gran, «nedava a la gorga d'un riu, quan de sobte em vingué tanta mandra que no podia moure ni braç ni cama. M'ofegava, però per peresa no vaig sortir. Sort d'una gent que em varen veure i em tragueren de l'aigua ja mig mort». Però el segon germà va exclamar, «Pare, el ruc és meu. Soc més mandrós que l'hereu». «Explica't», va dir el vell. «Era hivern, feia una nit gelada, i era vora la llar d'una casa on havia arribat aquell vespre. Del foc en va saltar una brasa i em va caure al peu, però jo per peresa, i de tan bé com m'hi estava, no me la vaig espolsar. Me'n van venir ganes, de treure-la, pel dolor viu que feia, però la mandra era més forta. Fins que la gent de la casa, sentint l'olor de carn socarrimada, me la varen llevar.» El germà petit no deia res, «I tu, fill meu, què has fet?», va preguntar el pare. El noi va fer un badall i va dir, «Ni resposta us donare, pare meu, que tinc mandra d'enraonar». Va fer un segon badall, més gros encara, i el ruc va ser seu. I al cap de pocs dies, el pare es va morir, i per mandra, varen deixar-lo sense enterrar.