Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals (2011)

"En el moment que vaig saber que el Jaume era mort, vaig entendre que en aquell racó minúscul que era el poble, aleshores tot el meu univers, la fatalitat suprema havia deixat de ser patrimoni exclusiu de casa meua, de cal Pedró. Que a partir d’aquell dia s’havia instal·lat a cal Petit, els havia entrat per la porta com aquella capelleta de la Sagrada Família que s’anava passant de casa en casa per a les oracions particulars: fins a nou avís, ara li tocava a cal Petit, i sense haver- ho demanat." (pàg. 12)

"Els alço el braç i elles em responen, Déu, déu. Va faig una altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble. L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinanes." (pàg. 16)

"Quan érem ben petits ens venien a buscar les mares, les veïnes o les padrines, i ens posaven l'anorac i ens portaven berenar de pa amb Nocilla. Les Pedrones aviat hi vam anar soles, tirant amunt els mocs amunt i amb no gaire temps per badallar, perquè l'edifici era a cosa de baixar un carrer i tombar-ne un altre. El dia que el pare ens va vindre a buscar, el recorregut s'havia tornat tan llarg, que quan vam arribar a casa, la Joana i jo ens havíem fet grans de cop." (pàg. 21)

"Els repetidors eren els que es passaven les classes bufant, mirant el sostre o atrapant mosques en un pot de vidre (...). Eren els que, des de primer de bàsica, ja mostraven un talent especial per al vocabulari més elaborat: deien mecagonlaputa, mecagonlòstia i mecagondéu reconsagrat. Els petits, que ho sentíem a l'hora del pati, després ho repetíem a casa, puta, hòstia, deureconsagrat, i ens queia el primer carxot de què tenim memòria." (pàg. 35)

"La Clara sempre em defensava. I a més a més era gran. Tot i que compartíem curs, ens portàvem sis mesos, i aquesta distància de calendari se'm traduïa en una mena de devoció jeràrquica i feudal. Quan es va morir ma mare, ella va vindre a casa abans que cap altra xiqueta, tota valenta, i em va dir: Diu ma mare que et digui que no et deixaré sola; però jo te ho dic com a jo, eh? te ho dic perqué vui, i no et deixaré sola, perqué per mi ets la meua millor amiga. Ma tieta li va sentir el discurs des de darrere la porta de la cuina i recordo que va sortir amb els ulls aiguats i li va omplir les galtes de petons, com quan era petita, petita: xuic-xuic. Salero, li va dir: sempre has tingut un salero, tu. (pàg. 38)

"Mentre mirava de frenar aquella mà que m'engrapava un pit com una aranya, i mentre em concentrava per no morir allà mateix d'un cobriment de cor, vaig imaginar-me que aquells llavis calents eren vermells, molt vermells, i que aquelles dents que de tant en tant topaven amb les meues -Ai, perdona, No, no, perdona tu- eren blanques, blanques." (pàg. 57)

"De vegades tinc una percepció distorsionada de la vida de la gent que m'envolta, com si ells també estiguessin aturats en el meu temps. Llavors un dia em diuen, estem embarassats, perquè avui s'embarassen tots dos, i així t'ho diuen: estem embarassats, i et quedes com ai, què ha passat, aquí?, perquè encara els veus assentats a la  cafeteria rematant una presentació de projectes o conjecturant sobre la manera de fer-nos rics muntant un negoci de fotocòpies al costat de l'ETSAB." (pàg. 135)

"I espera, que a les visites d'obres tu arribaves amb el teu cotxet i amb prou feines trobaves un racó entre els Bemevés i els Audis dels oficials de primera. Perquè aquests ep·pecisalistas s'han cregut que guanyarien tres mil euros al mes tota la vida, i s'han comprat pisos pels descosits i han acostumat a les seues xatis a anar de vacances a Cancún i a Santo Domingo, i ara resulta que amb la clatellada del totxo, es troben endeutats fins al pírcing de les celles." (pàg. 174)

A butxacades de Joan Todó (2011)

"Xeics, duc una cosa"
"Furga dins de la seva motxilla i n'extreu una altra garrafa de vi, també de vuit litres, també de Bot. Diu que va comprar-lo la setmana passada, expressament per a avui. L'aplaudim. I, tot cridant, l'encetem." (pàg. 36)

"Encara hi havia una claror pansida al sud dels Ports, fent més precís el contorn negrelló de les muntanyes, la negror dels pals de la llum i de les naus de les fàbriques veïnes, una negror tallada finalment contra el flamissell de grogor d'orina del sol ocult." (pàg. 57)

"Què tenim nosaltres? Uns fills que no arribaran a cap banda, uns indolents que ho han tingut tot i no saben desitjar res" (pàg. 70)

"I el soroll: al meu voltant la gent seguia treballant, amb ganes d'accelerar el rellotge i que ja arribés l'hora de dinar, d'accelerar-lo més i que ja fos la nit, que arribés dissabte, que ja fos estiu, que ja fos l'hora de la jubilació i ganes de deixar de pensar en quant de temps queda de moure aquest mateix botó, aquesta mateixa palanca." (pàg. 109)

Stoner de John Williams (1965)

"It is a sonnet, Mr. Stoner," Sloane said dryly, "a poetical composition of fourteen lines, with a certain pattern I am sure you have memorized. It is written in the English language, which I believe you have been speaking for some years. Its author is William Shakespeare, a poet who is dead, but who nevertheless occupies a position of some importance in the minds of a few. (...)
Mr. Shakespeare speaks to you across three hundred years, Mr. Stoner; do you hear him?" (pàg.12)

"Sometimes, in the evenings, he wandered in the long open quadrangle, among couples who strolled together and murmured softly; though he did not know any of them, and though he did not speak to them, he felt a kinship with them. Sometimes he stood in the center of the quad, looking at the five huge columns in front of Jesse Hall that thrust upward into the night out of the cool grass(...) Grayish silver in the moonlight, bare and pure, they seemed to him to represent the way of life he had embraced, as a temple represents a god" (pàg. 15)

"It's for us that the University exists, for the dispossessed of the world; not for the students, not for the selfless pursuit of knowledge, not for any of the reasons that you hear. We give out the reasons, and we let a few of the ordinary ones in, those that would do in the world;" (pàg. 31)

"Like many men who consider their success incomplete, he was extraordinarily vain and consumed with a sense of his own importance. Every ten or fifteen minutes he removed a large gold watch from his vest pocket, looked at it, and nodded to himself" (pàg. 58)

 "As he worked on the room, and as it began slowly to take a shape, he realized that for many years, unknown to himself, he had had an image locked somewhere within him like a shamed secret, an image that was ostensibly of a place but which was actually of himself. So it was himself that he was attempting to define as he worked on his study" (pàg. 100)

"He found himself trembling; as awkwardly as a boy he went around the coffee table and sat beside her. Tentatively, clumsily, their hands went out to each other; they clasped each other in an awkward, strained embrace; and for a long time they sat together without moving, as if any movement might let escape from them the strange and terrible thing that they held between them in a single grasp." (pàg. 193)

Egosurfing de Llucia Ramis (2010)

"Al nostre voltant, les converses dels altres queien amb la mateixa irrealitat apagada amb què el capvespre encapotat es recolzava als tendals, damunt de les taules metàl·liques."(pàg. 12)

"La memòria és la llar on retornam cada cop més sovint, cansats de voltar pels carrers de la vida. Fins que ens extraviam definitivament i desconeixem com refer el camí" (pàg. 14)

"Els hospitals estan fets perquè vagis acostumant-te a la mort. Ets incapaç de descriure'ls perquè no hi ha cap element que et cridi l'atenció. Cridar està prohibit, als hospitals, gairebé està prohibit parlar. Ja no hi ha la fotografia de la infermera amb l'índex davant dels llavis, però és l'única imatge que tots tenim al  cap, perquè és la imposició que ens fan perquè anem desposseint-nos de les percepcions. Els passadissos de les clíniques condueixen a l'abisme. Un cop dins, ens arrenquen els cinc sentits de cop. No fan olor de res, no hi ha sorolls, i les parets, llises, et foraden la mirada. Falten el perfum i el bon gust, sobretot a l'hora de dinar. Si et deixen menjar, és per donar-te aliments insípids, sinó simplement t'endollen el sèrum. Als hospitals els manca el tacte. I només el plany puntual d'un nen a prop, per exemple, et recorda que encara ets en aquesta banda. La banda que és capaç de patir. Ens treuen els sentits com si així poguessin extirpar-nos els sentiments" (pàg. 15)

"M'agradava l'olor humida dels pneumàtics i l'asfalt després de la pluja. I de l'Eixample, aquells primers capvespres d'octubre, els llums a les cases em feien imaginar famílies alienes, els fanals encesos, i les portes metàl·liques que queien i la vida groga, en fer-se de nit."(pàg. 25)

"—És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l'estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t'importen ben poc, l'únic que vols és que estiguin pendents de tu. Penges qualsevol comentari i esperes que algú digui alguna cosa. No hi ha res més trist que ningú no et posi res, és com tenir un telèfon mòbil de darrera generació damunt la taula perquè tothom el vegi i que no te truquin mai." (pàg. 98)

 "“No exaltis la capacitat extraordinària i innata del lector, això ja no es porta, res de superhomes amb aptituds, estem en crisi. Ara el missatge ha de ser: si t'ho curres, ho aconseguiràs. Treballa molt, esforça't i rebràs una recompensa”. Aquesta és la darrera esperança que els queda als perdedors. Perdedors, no d'esperit, sinó dels altres, dels qui ho estan perdent tot. Treballa, esforça't. I així als vespres estaràs tan esgotat que no t'adonaràs que res del que estàs fent val la pena. Treballa i no pensaràs; els filòsofs s'avorreixen massa. Treballa i dormiràs de puta mare." (pàg. 118)

"I ella entén que aquest és un joc perdut. Entén que s'endinsarà en aquests ulls blaus que l'ofeguen i que, quan vulgui tornar a la superfície, serà massa tard, i no li arribarà l'aire als pulmons i es morirà com ja s'ha mort tantes vegades. I si tota ella quedàs al fons per sempre, encara podria suportar-ho. Però hi ha una part de na Rut que sura, i que fa mal, i que recorda tot allò que ha quedat sota la immensitat del mar i que naufraga. Na Rut són restes després de la tempesta" (pàg. 122)

"Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La Bola de Cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horabaixes mentre vèiem Bola de Drac o El doctor Slump, i muntàvem la granja dels Playmobil damunt la moqueta de la nostra habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un últimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidam que aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, “No tens edat per a això”, aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut." (pàg. 237)

"A la cuina hi havia un televisor, i ens passàvem hores mirant una llar de foc que sortia a BTV quan havia acabat la programació. Empalmàvem un porro amb un altre mentre esperàvem esbrinar què passava un cop s'apagava el foc. Se sentia l'espetec de les flames, les parets de la cuina ballaven taronges amb l'única llum d'aquell foc hertzià. Xerràvem de qualsevol cosa (en Pau em ficava mà), estesos a uns coixins que havíem posat per terra o ajaguts al sofà on na Joana passaria la nit. Hi havia un moix, alienat com nosaltres, un moix blanc que es deia Matisse. Esperàvem que passàs qualsevol cosa: que una mà anònima posàs més llenya a la xemeneia de la tele, que les flames fossin tan altes que cremassin el cantó superior del televisor." (pàg. 292)

"Potser si aconseguíssim abocar-nos a aquell passadís aparentment infinit que crea un mirall davant d'un altre, descobriríem que, al final, hi ha el reflex de totes aquelles persones que hi han estat reflectides qualque pic. Com si, al final d'aquell passadís aparentment infinit, hi hagués la seva memòria, la memòria del mirall, per naturalesa amnèsic." (pàg. 312)

La mala reputació de Bel Olid (2012)

"Si elimina les estones de traduir al petit estudi que s'ha muntat a casa, la seva vida és una llarga cadena d'activitats marujils. Li fa vergonya convertir-se en la seva mare, i li fa vergonya que li faci vergonya. La seva mare no té res de dolent. Estar-se a casa no té res de dolent." (pàg. 92)

"Feia sol en aquella ciutat estrangera. No tocava que fes sol, ja era pràcticament octubre i haurien d'haver començat les pluges i els cels de paper de diari mut."(pàg. 131)

Mossegar la poma de Francesc Serés (2012)

"La Marta i en Pep van callar i la conversa al cotxe, de tornada a casa, va servir per adonar-se que aquells dos éssers que només parlaven a través dels altaveus dels seus auriculars i que ocupaven els seients de darrere del monovolum—el cotxe anterior—eren uns apèndixs estranys i, tanmateix, propis." (pàg. 14)

"Vivia aquells anys com si la vida i el món estiguessin perfectament ordenats i hi hagués un acord tàcit entre ambdós per mantenir la concòrdia" (pàg. 25)

"Era estiu, vaig anar a comprar enciam, verdures i tot de fruita, eren ovolactovegetarians. No menjaven vedella però fumaven Marlboro" (pàg. 37)

"El Xino era el rei, nosaltres fèiem una mica de comparsa, però cadascú tenia la seva noia. Fins i tot en Costa, tan petit. En Costa només volia que l'Alba el mirés així, ni que fos un moment, quan tornés amb una garrafa de gasoil. De fet, era per això que anàvem a xuclar gasoil, per ser algú, perquè algú ens mirés, perquè algú ens recordés."(pàg. 43)

"De sobte, surt una noia del primer emprovador i l'home de la segona butaca es posa en guàrdia.
-Què et sembla?
Ha de respondre i, a més, marcar territori davant dels altres. El "Què et sembla?" és fatídic."(pàg. 53)

"Feu comentaris tòxics que de vegades sembla que vulgueu que ens arribin de rebot. No em miris així: tòxics, sí. Tothom ha de tenir problemes i, si no en té, és que són tan grans que són tot un misteri."(pàg. 124)

Leandre Iborra guanya el 8è premi 7lletres

L’escriptor alacantí Leandre Iborra Polo, es va adjudicar dissabte a la nit la vuitena edició del premi literari 7lletres dedicat a Manuel de Pedrolo amb l’obra “Les mans perdudes”. El guardó és de 7.000 euros i l'edició de l'original, que publicarà l'editorial lleidatana Pagès editors.

Les Mars Perdudes, és una obra de 7 contes situats a la zona de costa d'Alacant. Alguns dels contes reflecteixen la vida del pescador i d'altres inclouen com a tema també la immigració. El jurat valora la seva ambientació al món mariner del país valencià així com en un parell de contes el mostrar amb encert la problemàtica de la immigració. Pel que fa al llenguatge l'obra destaca per la seva elaboració i l'ús de vocabulari d'alt nivell.

Leandre Iborra Polo viu a Mutxamel (Alacant), treballa a l'ensenyament primari, té 60 anys i ha publicat entre d'altres, el recull de contes "castells" i obres centrades en la cultura popular, com llegendes alacantines del 1994 o contes màgics de l'Aitana, de 1999.

A l'acte literari de lliurament del premi, hi ha assistit el Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, la Diputada provincial Josefina Bernades, la filla de Manuel de Pedrolo i presidenta de la Fundació Pedrolo, Adelais de Pedrolo, el president del Consell de la Segarra, Adrià Marquilles, l’alcalde de Cervera, Ramon Royes, entre altres alcaldes de la comarca i el grup de més de 40 lectors que han participat en la lectura dels treballs presentats.

A concurs s’hi van presentar 48 originals d'arreu dels països catalans, i ha estat l’edició rècord pel que fa al nombre de participants. El jurat del premi està format pels escriptors, Miquel de Palol, Cèlia Sànchez-Mústich i Xavier Vidal, per l'editor Ramon Badia i pel filòleg, Eloi Planes.