"El carrer Estret pròpiament dit deu tenir una llargada com a màxim d'uns cent trenta metres. Té forma curvilínia –la mateixa forma que agafa la part central d'una serp en arrossegar-se per terra. He utilitzat la forma de la serp per comoditat i per fer-me entendre. També hauria pogut dir que el seu traçat s'assembla a la forma que agafen les ales d'un ocell quan les té horitzontals i tibants i al màxim de teses; és a dir, quan l'ocell planeja. Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida –malgrat ésser un carrer tan curt– i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida." (pàg. 44)
"Dir que l'estiu és l'estació més trista de l'any —en aquest país— és probablement una heretgia. Però a mi m'ho sembla. L'estiu és desgavellat, desordenat, una temptativa d'intimitat fracassada. A mi m'agrada més un camp d'un verd sucós, humit, que un camp groc i assedegat. M'agrada més un cel gris que un cel de vidre. M'agrada més el plovisqueig que la llum crepitant, l'impermeable que el cos de mànigues, les begudes hivernals, tan saboroses, que els líquids gelats i insípids. M'agrada més l'aire tocat per una lleugera boira blavenca que l'aire polsós, asfixiant, sota el firmament cristal•lí. La llum de tardor, en aquest rodal, és una de les coses més luxoses i fines que hom pot imaginar; aquesta llum, a l'estiu, és aclaparadora i a mi em produeix una gran fatiga. A l'estiu el cervell s'espesseeix i la sensibilitat es desfibra. Horaci parlava de la llum rabiosa de l'estiu; Mallarmé, del lúcid hivern. A mi em sembla que aquests adjectius responen a una adequació precisa." (pàg. 99)"Després de les deu del vespre, la terrassa del Bar Montseny queda molt solitària. Hi prenem la fresca (poca fresca) quatre clients de magra categoria i de molt poca despesa. Cada client ocupa una taula solitària i sol tenir al davant una tassa de cafè buida, esgotada. Tothom resta quiet i sense dir ni una paraula. Però aquesta terrassa ens agrada precisament per això: perquè ningú no s'hi creu autoritzat a envair la intimitat dels altres, perquè tots plegats hi realitzem el fantàstic ideal de passar una llarga estona sense dir ni una sola paraula."(pàg. 100)
"En aquest país la ciència només és acceptada plenament quan produeix diners. Per a tota la resta, hom utilitza, per a explicar les coses, una màgia molt grollera" (pàg. 139)
"Ramonet, el campaner, seguia, sense dir una paraula, amb una intensa curiositat, el moviment de les jugades. Tenia una punta de cigarreta, esgrogueïda i molla, penjada al llavi inferior. En rematar la darrera basa, Ramonet dirigia la cara cap al meu cantó i, sempre dins del més absolut mutisme, em picava l'ullet (amb l'ull més gros) d'una manera intensa i dramàtica. Totes les jugades que vaig presenciar foren objecte, per part d'ell, d'aquest únic comentari. Em semblà comprendre que cap picada de les que em dirigí no fou igual. Totes foren matisades per les incidències del joc, per l'agudesa dels jugadors, per les habilitats més o menys apreciables. Confesso que aquell home, que es manifestava exclusivament picant l'ullet, em semblà un tipus fenomenal." (pàg. 152)
"Per a un home sensible, l'espectacle de veure mastegar ocells està molt desproveït de sentimentalisme. Per a devorar ocellets es necessita, abans que tot, una dentadura forta. Tant els qui veuen els ocells a. través de les corbes alades i gràcils que descriuen en l'aire com els qui els imaginen, posats a terra, com uns rèptils transformats —jo tendeixo a aquesta darrera visió— per a devorar aquests animalets cal que tinguin una bona dent. De vegades l'ocell és tan petit, que és absolutament il•lusori tractar de destriar els ossos de la carn. Així, cal mastegar l'animal sencer i triturar-lo amb les dents. Si l'ocell és tendre, els ossos són trencadissos, tenen una fragilitat seca —una fragilitat que fa un sorollet. Veure menjar ocells vol dir sentir el cric-crac característic de la ruptura dels ossets. En determinats llocs, en moments específics, aquest cric-crac pot arribar a fer posar la pell de gallina.
De tota manera, penso sovint si aquests homes primitius (encara en queden en el país) que s'alimenten principalment d'ocells, granotes, cargols, mariscs, pops, garotes, bolets, anguiles, conills i herbes de marge o de rec, no són infinitament més feliços que els desgraciats que ens alimentem de bròquil, espinacs, pastanagues, bledes, arròs bullit, lluços evaporats, taronjades i aigua amb llet... Tenir l'estómac adequat a les coses saboroses és important. ¿Quin és l'estómac més adequat: el nostre o el seu?" (pàg. 167)
"Exposa les seves opinions i presenta les seves notícies en un to sentenciós i lleugerament reticent, de manera que quan hom el sent parlar és impossible no imaginar que el seu punt de partida consisteix a suposar que el seu interlocutor és més ignorant i curt de gambals del que en realitat pot ésser. Aquesta presumpció és important i de gran eficàcia vital, perquè quan s'ha parlat de tot resulta que és un dels pocs camins que ens han estat donats per a paladejar el que s'anomena la felicitat. Els homes presumits solen ésser feliços."
(pàg. 171)
"Les verdures i els llegums del temps arriben a la màxima qualitat quan es poden menjar en el seu propi terme. La clau de la seva qualitat és el respecte del seu localisme. Són coses que no volen ésser transportades, ni viatjades, ni desplaçades lluny dels llocs on han vist el sol i on s'han fet. És el mateix fenomen del peix. Els viatges formen els homes —se sol dir. Els viatges deformen, entristeixen i malmeten les verdures, els llegums i el peix. I aquesta és una altra veritat absoluta apresa, per mi, a Torrelles."
