Blancor de Jon Fosse (2023)

Un home condueix sense saber on va. Gira a l’esquerra i a la dreta, alternativament, i a la fi s’endinsa en un bosc per una pista forestal plena de bonys. No s’atura fins que el cotxe queda encallat al fang, incapaç d’avançar o retrocedir. Comença a nevar, enfosqueix i fa fred, però en lloc d’anar a buscar ajuda, l’home camina per un corriol del bosc, malgrat que ja ha enfosquit tant que amb prou feines pot veure res entre els arbres. Cada cop s’endinsa més en la foscor. Està cansat i mort de fred quan, al cor de la foscor del bosc, es troba amb una presència lluminosa. 

Blancor és una novel·la brillant sobre la frontera entre la vida i la mort..

Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes (s XVII)

Capítulo XIX

Con esto se fue el bachiller, y don Quijote preguntó a Sancho que qué le había movido a llamarle el Caballero de la Triste Figura, más entonces que nunca.

-Yo se lo diré -respondió Sancho-: porque le he estado mirando un rato a la luz de aquella hacha que lleva aquel malandante, y verdaderamente tiene vuestra merced la más mala figura, de poco acá, que jamás he visto; y débelo de haber causado, o ya el cansancio deste combate, o ya la falta de las muelas y dientes.

-No es eso -respondió don Quijote-; sino que el sabio, a cuyo cargo debe de estar el escribir la historia de mis hazañas le habrá parecido que será bien que yo tome algún nombre apelativo, como lo tomaban todos los caballeros pasados: cual se llamaba el de la Ardiente Espada; cuál, el del Unicornio; aquél, el de las Doncellas; aquéste, el del Ave Fénix; el otro, el Caballero del Grifo; estotro, el de la Muerte; y por estos nombres e insignias eran conocidos por toda la redondez de la tierra. Y así, digo que el sabio ya dicho te habrá puesto en la lengua y en el pensamiento ahora que me llamases el Caballero de la Triste Figura, como pienso llamarme desde hoy en adelante, y para que mejor me cuadre tal nombre, determino de hacer pintar, cuando haya lugar, en mi escudo una muy triste figura.

Longitude de Dava Sobel (1995)

"El problema de la longitud" era el dilema científic més espinós del segle XVIII, i ho havia estat durant segles. Sense la capacitat de mesurar la seva longitud, els mariners de les edats d'exploració s'havien perdut literalment al mar tan bon punt perdien de vista la terra. Milers de vides i les fortunes de les nacions depenien de la resolució d'aquest problema. Un home, John Harrison, en completa oposició a la comunitat científica, es va atrevir a imaginar una solució mecànica: un rellotge que mantingués l'hora precisa al mar, cosa que cap rellotge havia pogut fer mai a terra.

Longitude és la dramàtica història humana d'una recerca científica èpica i de l'obsessió de quaranta anys d'Harrison per construir el seu cronometrador perfecte, conegut avui com el cronòmetre. Plena d'heroisme i trucs, també és una breu història fascinant de l'astronomia, la navegació i la rellotgeria.

City of Glass de Paul Auster (1985)

It was a wrong number that started it, the telephone ringing three times in the dead of night, and the voice on the other end asking for someone he was not. Much later, when he was able to think about the things that happened to him, he would conclude that nothing was real except chance. But that was much later. In the beginning, there was simply the event and its consequences. Whether it might have turned out differently, or whether it was all predetermined with the first word that came from the stranger’s mouth, is not the question. The question is the story itself, and whether or not it means something is not for the story to tell.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d'Irene Solà (2023)

-Vet aquí que una vegada hi havia un home vell, molt vell, i pobre, que tenia només un ruc i tres fills ganduls, ¡ que un dia es va ficar al llit i ja no en va sortir. L'home va pensar, jo ja soc vell, qualsevol dia tancaré els ulls i no els obriré més, i haig de veure què fer amb el ruc. Va cridar els seus fills vora el llit i els va dir, «Fills meus, soc vell i qualsevol dia em moriré. Aneu pel món i d'aquí a un any torneu, i a aquell de vosaltres que hagi fet l'acte de mandra més gran, li deixaré el ruc després de mort». 

 -El germà gran i el germà mitjà se'n van anar pel mon, però el perit no. Quan va fer l'any, els dos germans van tornar a casa, van atansar-se al llit on el seu pare es morfonia, i el gran va dir, «Pare, el ruc és meu». El pare malalt va preguntar, «Què has fet? Digues!», «Era estiu», va contar el germà gran, «nedava a la gorga d'un riu, quan de sobte em vingué tanta mandra que no podia moure ni braç ni cama. M'ofegava, però per peresa no vaig sortir. Sort d'una gent que em varen veure i em tragueren de l'aigua ja mig mort». Però el segon germà va exclamar, «Pare, el ruc és meu. Soc més mandrós que l'hereu». «Explica't», va dir el vell. «Era hivern, feia una nit gelada, i era vora la llar d'una casa on havia arribat aquell vespre. Del foc en va saltar una brasa i em va caure al peu, però jo per peresa, i de tan bé com m'hi estava, no me la vaig espolsar. Me'n van venir ganes, de treure-la, pel dolor viu que feia, però la mandra era més forta. Fins que la gent de la casa, sentint l'olor de carn socarrimada, me la varen llevar.» El germà petit no deia res, «I tu, fill meu, què has fet?», va preguntar el pare. El noi va fer un badall i va dir, «Ni resposta us donare, pare meu, que tinc mandra d'enraonar». Va fer un segon badall, més gros encara, i el ruc va ser seu. I al cap de pocs dies, el pare es va morir, i per mandra, varen deixar-lo sense enterrar.

Quanta, quanta guerra..., de Mercè Rodoreda (1980)

Adrià Guinart té quinze anys quan fuig de casa per anar a la guerra. Però la guerra l’escup. Sense arribar a fer el soldat, el seu camí per pobles i selves, de la riba del mar a la vora d’un riu, és sembrat de gent estranya. Córrer món en el desordre de la guerra: tal és la condició d’Adrià Guinart, potser el personatge més tendre que va crear Rodoreda.

"També m’hauria agradat fer una novel·la descrivint ben detalladament màquines de guerra com va fer Kafka amb la màquina infernal del seu conte “La colònia penitenciària”. Però m’hauria estat tan difícil que no l’hauria vista acabada ningú. Encallada per sempre.

Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra…, de batalla, allò que se’n diu una batalla, no n’hi ha cap.

Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment."

Paul Auster – a life in quotes

The author of The New York Trilogy, Leviathan and 4 3 2 1 has died at the age of 77. Here are some of the most memorable quotes from interviews he gave throughout his life

Wed 1 May 2024 14.24 CEST

On writing

 

I’ve always written by hand. Mostly with a fountain pen, but sometimes with a pencil – especially for corrections. If I could write directly on a typewriter or a computer, I would do it. But keyboards have always intimidated me. I’ve never been able to think clearly with my fingers in that position. A pen is a much more primitive instrument. You feel that the words are coming out of your body and then you dig the words into the page. Writing has always had that tactile quality for me. It’s a physical experience.

 

Only a person who really felt compelled to do it would shut himself up in a room every day … When I think about the alternatives – how beautiful life can be, how interesting – I think it’s a crazy way to live your life.

 

The excitement, the struggle, is emboldening and vivifying. I just feel more alive writing.

 

You can never achieve what you hope to achieve. You can come close sometimes and others may appreciate your work, but you, the author, will always feel you’ve failed. You know you’ve done your best, but your best isn’t good enough. Maybe that’s why you keep writing. So you can fail a little better the next time.

 

Generally, I don’t want to do things. I feel lazy and unmotivated. It’s only when an idea grabs hold of me and I can’t get rid of it, when I try not to think about it and yet it’s ambushing me all the time … That’s how it begins. A book, at the same time, also has to do with what I call a buzz in the head. It’s a certain kind of music that I start hearing. It’s the music of the language, but it’s also the music of the story. I have to live with that music for a while before I can put any words on the page. I think that’s because I have to get my body as much as my mind accustomed to the music of writing that particular book. It really is a mysterious feeling.