Satèl·lits d'Elisenda Solsona (2019)

 Una nit, sense avís previ, la lluna no surt. Sota aquest cel inesperat transcorren vuit històries íntimes sobre separacions i retrobaments, narracions prenyades d’una bellesa estranya en què no hi manca el punt de fuga màgic. Històries com la dels amants que es busquen per una estació d’esquí abandonada durant la nit més fosca, o la del nen albí que espia el cel amb el telescopi del seu veí; com la de la noia a qui totes les amistats li recomanen que se separi, o la del primer sopar a casa els pares de la parella, una família amb uns rituals pertorbadors. Elisenda Solsona aconsegueix seduir el lector amb uns arguments brillants, on res no és el que sembla, per acabar submergint-lo en un univers emotiu i evocador, capaç de remoure i sorprendre a parts iguals. Són contes que assenyalen la incomprensió mútua com l’escull amb què topen, una vegada i una altra, les relacions humanes. La potència, la força i el talent incontestable amb què estan escrits ens fan saludar la seva autora com una de les veus narratives més enlluernadores dels últims anys, i confiem que el lector es donarà l’oportunitat de descobrir-la.

Normal People de Sally Rooney (2018)

En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut. També és el fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta.

Gent normal és una història delicada sobre com una persona pot transformar la vida d’una altra. És també una novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot, quines relacions de poder i domini s’estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i seductora, perspicaç i atrevida.

Blancor de Jon Fosse (2023)

Un home condueix sense saber on va. Gira a l’esquerra i a la dreta, alternativament, i a la fi s’endinsa en un bosc per una pista forestal plena de bonys. No s’atura fins que el cotxe queda encallat al fang, incapaç d’avançar o retrocedir. Comença a nevar, enfosqueix i fa fred, però en lloc d’anar a buscar ajuda, l’home camina per un corriol del bosc, malgrat que ja ha enfosquit tant que amb prou feines pot veure res entre els arbres. Cada cop s’endinsa més en la foscor. Està cansat i mort de fred quan, al cor de la foscor del bosc, es troba amb una presència lluminosa. 

Blancor és una novel·la brillant sobre la frontera entre la vida i la mort..

Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes (s XVII)

Capítulo XIX

Con esto se fue el bachiller, y don Quijote preguntó a Sancho que qué le había movido a llamarle el Caballero de la Triste Figura, más entonces que nunca.

-Yo se lo diré -respondió Sancho-: porque le he estado mirando un rato a la luz de aquella hacha que lleva aquel malandante, y verdaderamente tiene vuestra merced la más mala figura, de poco acá, que jamás he visto; y débelo de haber causado, o ya el cansancio deste combate, o ya la falta de las muelas y dientes.

-No es eso -respondió don Quijote-; sino que el sabio, a cuyo cargo debe de estar el escribir la historia de mis hazañas le habrá parecido que será bien que yo tome algún nombre apelativo, como lo tomaban todos los caballeros pasados: cual se llamaba el de la Ardiente Espada; cuál, el del Unicornio; aquél, el de las Doncellas; aquéste, el del Ave Fénix; el otro, el Caballero del Grifo; estotro, el de la Muerte; y por estos nombres e insignias eran conocidos por toda la redondez de la tierra. Y así, digo que el sabio ya dicho te habrá puesto en la lengua y en el pensamiento ahora que me llamases el Caballero de la Triste Figura, como pienso llamarme desde hoy en adelante, y para que mejor me cuadre tal nombre, determino de hacer pintar, cuando haya lugar, en mi escudo una muy triste figura.

Longitude de Dava Sobel (1995)

"El problema de la longitud" era el dilema científic més espinós del segle XVIII, i ho havia estat durant segles. Sense la capacitat de mesurar la seva longitud, els mariners de les edats d'exploració s'havien perdut literalment al mar tan bon punt perdien de vista la terra. Milers de vides i les fortunes de les nacions depenien de la resolució d'aquest problema. Un home, John Harrison, en completa oposició a la comunitat científica, es va atrevir a imaginar una solució mecànica: un rellotge que mantingués l'hora precisa al mar, cosa que cap rellotge havia pogut fer mai a terra.

Longitude és la dramàtica història humana d'una recerca científica èpica i de l'obsessió de quaranta anys d'Harrison per construir el seu cronometrador perfecte, conegut avui com el cronòmetre. Plena d'heroisme i trucs, també és una breu història fascinant de l'astronomia, la navegació i la rellotgeria.

City of Glass de Paul Auster (1985)

It was a wrong number that started it, the telephone ringing three times in the dead of night, and the voice on the other end asking for someone he was not. Much later, when he was able to think about the things that happened to him, he would conclude that nothing was real except chance. But that was much later. In the beginning, there was simply the event and its consequences. Whether it might have turned out differently, or whether it was all predetermined with the first word that came from the stranger’s mouth, is not the question. The question is the story itself, and whether or not it means something is not for the story to tell.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d'Irene Solà (2023)

-Vet aquí que una vegada hi havia un home vell, molt vell, i pobre, que tenia només un ruc i tres fills ganduls, ¡ que un dia es va ficar al llit i ja no en va sortir. L'home va pensar, jo ja soc vell, qualsevol dia tancaré els ulls i no els obriré més, i haig de veure què fer amb el ruc. Va cridar els seus fills vora el llit i els va dir, «Fills meus, soc vell i qualsevol dia em moriré. Aneu pel món i d'aquí a un any torneu, i a aquell de vosaltres que hagi fet l'acte de mandra més gran, li deixaré el ruc després de mort». 

 -El germà gran i el germà mitjà se'n van anar pel mon, però el perit no. Quan va fer l'any, els dos germans van tornar a casa, van atansar-se al llit on el seu pare es morfonia, i el gran va dir, «Pare, el ruc és meu». El pare malalt va preguntar, «Què has fet? Digues!», «Era estiu», va contar el germà gran, «nedava a la gorga d'un riu, quan de sobte em vingué tanta mandra que no podia moure ni braç ni cama. M'ofegava, però per peresa no vaig sortir. Sort d'una gent que em varen veure i em tragueren de l'aigua ja mig mort». Però el segon germà va exclamar, «Pare, el ruc és meu. Soc més mandrós que l'hereu». «Explica't», va dir el vell. «Era hivern, feia una nit gelada, i era vora la llar d'una casa on havia arribat aquell vespre. Del foc en va saltar una brasa i em va caure al peu, però jo per peresa, i de tan bé com m'hi estava, no me la vaig espolsar. Me'n van venir ganes, de treure-la, pel dolor viu que feia, però la mandra era més forta. Fins que la gent de la casa, sentint l'olor de carn socarrimada, me la varen llevar.» El germà petit no deia res, «I tu, fill meu, què has fet?», va preguntar el pare. El noi va fer un badall i va dir, «Ni resposta us donare, pare meu, que tinc mandra d'enraonar». Va fer un segon badall, més gros encara, i el ruc va ser seu. I al cap de pocs dies, el pare es va morir, i per mandra, varen deixar-lo sense enterrar.