Wonder de R.J. Palacio (2012)

 I won't describe what I look like. Whatever you're thinking, it's probably worse. 

I know I’m not an ordinary ten-year-old kid. I mean, sure, I do ordinary things. I eat ice cream. I ride my bike. I play ball. I have an Xbox. Stuff like that makes me ordinary. I guess. And I feel ordinary. Inside. But I know ordinary kids don’t make other ordinary kids run away screaming in playgrounds. I know ordinary kids don’t get stared at wherever they go.

If I found a magic lamp and I could have one wish, I would wish that I had a normal face that no one ever noticed at all. I would wish that I could walk down the street without people seeing me and then doing that look-away thing. Here’s what I think: the only reason I’m not ordinary is that no one else sees me that way. But I’m kind of used to how I look by now. I know how to pretend

 
August Pullman was born with a facial difference that, up until now, has prevented him from going to a mainstream school. Starting 5th grade at Beecher Prep, he wants nothing more than to be treated as an ordinary kid—but his new classmates can’t get past Auggie’s extraordinary face. WONDER, a #1 New York Times bestseller, begins from Auggie’s point of view, but soon switches to include his classmates, his sister, her boyfriend, and others. These perspectives converge in a portrait of one community’s struggle with empathy, compassion, and acceptance. 
 

XI Premi Miquel Arimany

 

Les persones finalistes, i que opten al Premi, són:

Joan Adell Álvarez, de Blanes, amb La Sara i en Bru.
Jesús Bernat Agut, d'Almassora, amb Acompanya'm.
Magda Bistriceanu Simian, de Montfullà, amb Aquell somriure, aquella nit.
Jacint Bofias i Alberch, de Calella, amb L'estratega.
E Campmany, d'Olesa de Montserrat, amb Charlie.
Lluís Carbó, de l'Escala, amb Divergents.
Joaquim Casal Fàbrega, de Barcelona, amb El pou de glaç.
Elena Casas Cortada, de Rubí, amb La nàufraga.
Montserrat Gallart i Sanfeliu, de Barcelona, amb Fascinacions.Cases.
Guifré Illa Bachs, d'El Masnou, amb El buscador de fòssils.
Enriqueta Moix Maré, de Montblanc, amb L'estació dels absents.
Sergi Ramada, de Vilamarxant, amb La porta.
Manuel Rivera Moral, de Tarragona, amb Cruïlles i indulgències.
Josep Maria Seró Domènech, de Tarragona, amb Pacte sinal.lagmàtic.
Jordi Ubach, de Manresa, amb Principi d'incertesa.

I el guanyador de l'onzena edició del Premi Miquel Arimany, dotat amb 1200€, ha estat el tarragoní Josep Maria Seró per l'obra, Pacte sinal·lagmàtic.

23è Premi de narrativa curta per Internet Tinet

Pel que fa al veredicte del 23è Premi de narrativa curta per Internet Tinet, dotat amb 1.000 €, al qual s’han presentat 252 treballs, el jurat, integrat per Teresa Colom, Alba Dalmau, Lurdes Malgrat, Xavier Mas Craviotto, Albert Ventura i Amadeu Roig com a secretari, ha decidit declarar guanyador el relat Els nigrants, d’Eloy Martínez Simón (Vilassar de Mar), pels motius següents:

És un text original, d’actualitat, de discriminació, de denúncia social, molt pensat i que sap on vol arribar. Assenyalar el domini de la trama, una estructura narrativa molt calculada que manté l’interès de tot la narració, i un desenllaç amb un gir final que aporta significat i sentit al text.

A més a més, el jurat ha decidit fer una menció especial del conte Els jardinets, de Daniel Vargas Vargas (Rubí), pels motius següents:

És original, ben escrit i ben estructurat, amb un punt de vista narratiu particular que dona força al relat que parla de persones “fora de la societat” d’una manera estranya i atrevida.

Aquests dos relats seran publicats per Cossetània edicions, en un volum que aplegarà, també, els següents altres 13 contes, també seleccionats pel jurat:

• Educació sentimental, d’Isabel Olesti Prats (Barcelona)
• Amics desiguals, de Roger Sunyer i Tacher (Santa Perpètua de la Mogoda)
• Auxili!, d’Edgar Cotes i Argelich (Cornellà de Llobregat)
• El límit dels mapes, de Glòria de Castro Pascual (Llubí, Mallorca)
• El llop i l'arròs caldós, de Santiago Diaz i Cano (les Piles, la Safor)
• El segon amor, de Georgina Argimon Maza (Barcelona)
• La conspiració de la Blatta Orientalis, d’Enric Casanovas Beltran (Mataró)
• La mort d'Utopia, de Guifré Illa Bachs (el Masnou)
• Perfum de terra, de Teresa Guiluz i Vidal (Vilanova i la Geltrú)
• Reflexos, d’Alba Romanyà Serrasolsas (Barcelona)
• Confessions, de Núria Naval (Reus)
• La Bartleby, de Joan Altimiras Ruiz (Barcelona)
• L’últim tren, de Teresa Barba (Barcelona)

Collected Stories de James Salter (2014)

Salter retrata matrimonis que trontollen i relacions que s’ensorren, i explora temes com l’amor i el desamor, l’engany i el desengany, la incomunicació, la soledat o la passió. Sobri, subtil i afilat però mai inaccessible, capaç d’il·luminar les foscors que s’amaguen darrere les parelles aparentment convencionals i amb un talent especial per als diàlegs vius i directes, Salter s’ha guanyat un lloc a la prestatgeria dels imprescindibles de la literatura universal.

Permagel d'Eva Baltasar (2018)

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d’una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar, desactivar la mare obsessa de la salut, la germana obsessa de la felicitat, negar-se a pagar el deute del que han invertit en tu: no hi ha res a esperar d’una lesbiana suïcida. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s’esquerdi. I començar.

“La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols”, diu l’heroïna, i es posa a caminar sense agafadors. La seva vida lliure, mortalment sorprenent, tiba de banda a banda d’aquesta novel·la com la corda del funambulista a cent metres d’altura. Eva Baltasar la camina amb el desafiament i l’elegància dels escriptors de raça.

La voga de la literatura de dones fa tant més oportuna la publicació d’aquest llibre com la veu que el sosté no té res de tòpicament feminista. Poques obres han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony —paraula lícita en una prosa cruament elegant. Més enllà d’una subtil xarxa de relacions entre dones d’una mateixa família i entre dones amants, la gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força que assetja i rebenta l’escut que li oposes —el permagel.

Lost in Music de Giles Smith

Estimat lector, ¿ets dels que segueixen escoltant discos de vinil? ¿Recordes quin va ser el primer single que et vas comprar amb la paga setmanal? I sobretot, ¿recordes quin va ser l'últim? ¿A vegades plores, metafòricament o no, quan revius la bellesa de les caràtules dels elapés? ¿Has mentit alguna vegada sobre el primer concert al qual vas anar? ¿Ets capaç de discutir durant unes quantes hores i cerveses quin és el millor disc dels Smiths? ¿Segueixes fórmules complicades per classificar els teus discos? ¿Et negues a reconèixer que t'agradaven Jethro Tull, tot i que en tens un disc? ¿Et vas aprofitar dels discos del teu germà gran per ser musicalment precoç? ¿Tenies la intenció de formar un grup a l'adolescència, però no va funcionar per culpa dels egos dels teus suposats amics?

Si has contestat que sí a una o diverses preguntes, aleshores has de llegir Lost in Music. Una odisea pop, de Giles Smith, que acaba de publicar l'editorial Contra, de Barcelona. A Contra editen llibres sobre música i sobre futbol, bona literatura periodística, i de mica en mica estan fent un catàleg de luxe: Greil Marcus, Simon Kuper, Toni Padilla, Simon Reynolds... En el cas de Lost in Music, es tracta d'un exercici de memòria que té la música pop com a eix central. Smith escriu amb sentiment i humor, i tot s'explica per la influència musical: l'amor, els amics, la vanitat personal de conèixer una estrella fugaç com Nik Kershaw, el fracàs del teu propi grup, la relació amb els teus pares i germans... «He crescut amb el pop, i el pop ha crescut amb mi», escriu l'autor.

Lost in Music va sortir el 1995, el mateix any que Alta fidelitat, de Nick Hornby, y de seguida va fer la connexió generacional. ¿Com és que es tradueix ara, gairebé 20 anys després? Doncs perquè, a més de la qualitat intemporal, el llibre és un homenatge a la música tal com l'enteníem a finals del segle XX, com una cosa que colonitzava les nostres vides i els donava sentit. No sé si avui dia passa el mateix, no ho crec. Em fa por que el mercat digital també ha arrasat tot aquell món, o submón, i perduts com estem, l'únic que ens queda és la nostàlgia.

Jordi Puntí, El Periódico, 19/07/2014

24è premi Terra de fang de Deltebre

L’Ajuntament de Deltebre ha donat a conèixer els guanyadors del 24è premi literari Terra de Fang

La guanyadora en la categoria de Prosa ha estat per al lleidatà Alfred Barrau, amb l’obra anomenada Segones oportunitats. En la categoria de Poesia, el guanyador ha estat David Bo, de Camarles, amb l’obra Casacamí. El premi especial a l’Autor Local ha estat per Alba Llambrich, amb l’obra titulada El transbordador Garriga. En categoria juvenil, el premi especial a l’Autor Local ha estat per a Clara Casanova, de 16 anys, amb l’obra anomenada Gàbia daurada. Tant el premi Recerca com el de concurs de Cartells per anunciar els propers Terra de Fang, han quedat deserts segons la valoració del jurat