De què parlem quan parlem de l'amor de Raymond Carver (1981)

Al cap d'unes quantes setmanes, ella deia:

-Aquell tipus era de mitjana edat. Ho tenia tot allà al jardí. No t'enganyo. Ens vam entrompar i vam ballar. Al camí d'entrada. Oh, Déu meu. No riguis. Ens va posar discos. Mira aquest tocadiscos, vell, ens el va donar ell. I tots aquests discos merdosos. Heu vist quina merda?

Ella continuava parlant. Ho deia a tothom. Hi havia alguna cosa més, i maldava per poder-la expressar. Al cap d'un temps, ho va deixar córrer. (pàg. 13)

És una dona atractiva de poc més de trenta anys. És alta i té cabells negres i ulls verds, l'única dona d'ulls verds que he conegut. En els vells temps jo acostumava a dir-li coses dels seus ulls verds, i ella em deia que eren els ulls els que li havien fet veure que estava destinada a alguna cosa especial. (pàg. 24)

Va tancar els ulls. Es llevaria d'hora i prepararia l'esmorzar. L'acompanyaria a veure el doctor Crawford. Tant de bo aquell parell haguessin de fer cua amb ells a la sala d'esperar! Els diria què podia esperar-se de la vida! Els en diria de tota mena! Els diria què els esperava després dels texans i les arracades, després d'anar sempre graponejant-se i de fer trampes als jocs. (pàg. 76)

Em sembla que després d'això les coses se li van girar, al meu pare. Com en Dummy, ja no era el mateix. Aquell braç que pujava i tornava a caure a l'aigua va ser com un adéu als bons temps i el começament dels dolents. Perquè és ben bé així com van ser tots els anys després de l'ofegament d'en Dummy en aquella aigua fosca. (pàg. 100)

VI Premi Helena Jubany

Imma Cabré i Humet va rebre dilluns passat el VI Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats. La sisena edició d’aquest certamen se’l va endur aquesta sabadellenca per ‘Gotes que vessen gots’, un recull de quatre relats, un dels quals es va contar per part del conegut Pep Duran en el decurs de l’acte celebrat per primera vegada a la Biblioteca Antoni Comas. Cabré i Humet té una novel·la publicada però és una escriptora especialitzada en narrativa curta i va assegurar que “escriure relats és el que m’agrada més, et permet condensar la història i expressar-te de forma més intensa”.

La guanyadora va rebre un encès elogi per part del jurat del premi per les seves ‘Gotes que vessen gots’. La pròpia autora va definir els seus quatre relats com “quatre històries de quatre gotes que acaben coincidint”. El Premi Helena Jubany està dotat amb 3.000 euros i la publicació del relat guanyador. Des de l’any passat el diari Ara és també convocant del mateix i en la seva edició de dilluns 16 de desembre publicarà íntegrament els quatre relats de l’obra guanyadora. La mateixa Cabré va voler reconèixer l’especificitat del premi Helena Jubany, l’únic que premia també l’oralitat dels textos, que siguin per a ser explicats. La guanyadora també va voler tenir un record per Helena Jubany i Lorente.

XX Premi Vent de Port (Tremp)

Reunit el dia 17 de novembre, el jurat de la 20ª edició del Premi Vent de Port, compost per Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Carles Castell i Joan Carretero, després d’examinar la totalitat dels contes presentats a la convocatòria d’enguany, acorda classificar com a finalistes els treballs següents:

AUTOR	TÍTOL	PROCEDÈNCIA
Marc Aguilar i Coris	L’espera	Celrà
Marta Amigo i Olmos	Àngels (alats)	Santa Coloma de Cervelló
Carme Andrade Platero	Absència	Reus
Mercè Bagaria Mellado	Al sud	Barcelona
Sebastià Bennassar Llobera	Pluja	Palma de Mallorca
Jesús Bernat Agut	La cançó	Almassora
Josep Casals i Arbós	La mirada ametllada	Prades
Sandra Comas Anglada	Blue Moon	Puigcerdà
Josep Lluís Laguarta Ullod	Sortir del sistema	Gironella
Jordi Masó Rahola	L’àlbum fotogràfic de Frèderic Parés	Granollers
Daniel Moretones Otero	Creuem els dits	Barcelona
Joan Pinyol Colom	Llibertat, Igualtat, Fraternitat	Capellades
Arnau Queralt i Bassa	Dolç adéu sota les aigües	Santa Eulàlia de Ronçana
Marta Rollan Font	Cant de Sinera	Barcelona
Jordi Serra Mayoral	Mal de ronyons	Palafrugell
Jaume Tarrida Ortiz	Un Sant Cristo Gros	Barcelona
Aleix Tura Vecino	L’estela del tall	Mollet del Vallès
Xavier Vallès Casanova	No m’espereu a sopar	Badalona
Josep Manel Vidal Juan	Cafè i canyella	L’Alcúdia de Crespins

I atorga per majoria el premi a l’obra “Magranes” d’Albert Garriga i Pujol, de Molins de Rei.

Cathedral de Raymond Carver (1983)

"That evening at Bud and Olla's was special. I knew it was special. That evening I felt good about almost everything in my life. I couldn't wait to be alone with Fran to talk to her about what I was feeling. I made a wish that evening. Sitting there at the table, I closed my eyes for a minute and thought hard. What I wished for was that I'd never forget or otherwise let go of that evening. That's one wish of mine that came true. And it was bad luck for me that it did. But, of course, I couldn't know that then.
"What are you thinking about, Jack?" Bud said to me.
"I'm just thinking," I said. I grinned at him.
"A penny," Olla said.
I just grinned some more and shook my head" (pàg. 25)

"They ate rolls and drank coffee. Ann was suddenly hungry, and the rolls were warm and sweet. She ate three of them, which pleased the baker. Then he began to talk. They listened carefully. Although they were tired and in anguish, they listened to what the baker had to say. They nodded when the baker began to speak of loneliness, and of the sense of doubt and limitation that had come to him in his middle years. He told them what it was like to be childless all these years. To repeat the days with the ovens endlessly full and endlessly empty. The party food, the celebrations he'd worked over. Icing knuckle-deep. The tiny wedding couples stuck into cakes. Hundreds of them, no, thousands by now. Birthdays. Just imagine all those candles burning. He had a necessary trade. He was a baker. He was glad he wasn't a florist. It was better to be feeding people. This was a better smell anytime than flowers.
"Smell this," the baker said, breaking open a dark loaf. "It's a heavy bread, but rich." They smelled it, then he had them taste it. It had the taste of molasses and coarse grains. They listened to him. They ate what they could. They swallowed the dark bread. It was like daylight under the fluorescent trays of light. They talked on into the early morning, the high, pale cast of light in the windows, and they did not think of leaving." (pàg. 88)

"But even as he said this, he began to feel afraid of the night that was coming. He began to fear the moment he would begin to make his preparations for bed and what might happen afterward. That time was hours away, but already he was afraid. What if, in the middle of the night, he accidentally turned onto his right side, and the weight of his head pressing into the pillow were to seal the wax again into the dark canals of his ear? What if he woke up then, unable to hear, the ceiling inches from his head?" (pàg. 123)

"J.P. says she put her hands on her hips and looked him over. Then she found a business card in the front seat of her truck. She gave it to him. She said, "Call this number after ten tonight. We can talk. I have to go now." She put the top hat on and then took it off. She looked at J.P. once more. She must have liked what she saw, because this time she grinned. He told her there was a smudge near her mouth. Then she got into her truck, tooted the horn, and drove away.
"Then what?" I say. "Don't stop now, J.P."
I was interested. But I would have listened if he'd been going on about how one day he'd decided to start pitching horseshoes." (pàg. 132)

[Full text] 

Ask the dust de John Fante (1939)

"The lean days, blue skies with never a cloud, a sea of blue day after day, the sun floating through it. The days of plenty--plenty of worries, plenty of oranges. Eat them in bed, eat them for lunch, push them down for dinner. Oranges, five cents a dozen. Sunshine in the sky, sun juice in my stomach" (pàg. 23)

"“I’d love to read it!” she said, and she sat erect, rigid with eagerness. I threw myself on the bed, buried my face in the pillow, and the little girl read my story with a soft sweet voice that had me weeping at the first hundred words. It was like a dream, the voice of an angel filling the room, and in a little while she was sobbing too, interrupting her reading now and then with gulps and chokes, and protesting. “I can’t read anymore,” she would say, “I can’t.” And I would turn over and beseech her: “But you’ve got to, Judy. Oh, you got to!”" (pàg. 61)

"Dear Sammy,

That little whore was here tonight; you know, Sammy, the little Greaser dame with a wonderful figure and a mind for a moron. She presented me with certain alleged writings purportedly written by yourself. Furthermore she stated the man with the scythe is about to mow you under. Under ordinary circumstances I would call this a tragic situation. But having read the bile your manuscripts contain, let me speak for the world at large and say at once that your departure is everybody's good fortune. You can't write, Sammy, I suggest you concentrate on the business of putting your idiotic soul in order these last days before you leave a world that sighs with relief at your departure. I wish I could honestly say that I hate to see you go. I wish too that, like myself, you could endow posterity with something like a monument to your days upon this earth. But since this is so obviously impossible, let me urge you to be without bitterness in your final days. Destiny has indeed been unkind to you. Like the rest of the world, I suppose you too are glad that in a short time all will be finished, and the ink spot you have splattered will never be examined from a larger view. I speak for all sensible, civilized men when I urge you to burn this mass of literary manure and thereafter stay away from pen and ink. If you have a typewriter, the same holds true; because even the typing in this manuscript is a disgrace. If, however, you persist in your pitiful desire to write, by all means send me the pap you compose. I found at least you are amusing. Not deliberately, of course." (pàg. 142)

"When it was all gone, the dream of floating toward bursting stars, and the flesh returned to hold my blood in its prosaic channels, when the room returned, the dirty sordid room, the vacant meaningless ceiling, the weary wasted world, I felt nothing but the old sense of guilt, the sense of crime and violation, the sin of destruction.” (pàg. 173)

Bones notícies de Toni Sala (2001)

Un cotxe fantasma recorre les carreteres de dia i de nit. És invisible. No fa parades. Travessa els pobles per la nacional i les grans ciutats per les principals avingudes. Passa els ports de muntanya per carreteres plenes de corbes. S'embala com un boig per l'autopista, de vegades pel carril contrari. De nit viatja amb els llums apagats.

Si fos visible, seria un cotxe igual que els altres. El metall és fort com el de qualsevol vehicle i el motor li treballa amb la mateixa energia. Les rodes esquitxen quan passen per una bassa, i si mai surten de l'asfalt deixen darrere seu les dues línies paral·leles. Alguns l'hem sentit córrer. Hem notat l'aire remogut pel seu pas.

Quan al telenotícies es parla d'accidents, té més gràcia si algun vehicle s'ha donat a la fuga. El conductor del vehicle s'ha donat a la fuga. No cal valorar-ho. Era una mala persona. El presentador del telenotícies fa una pausa molt breu i ens mira als ulls. El culpable no es mereix ni l'adjectiu. Una mala persona: tots hi estem d'acord.

El cotxe invisible es dóna sempre a la fuga. No se'l pot atrapar. Moltes vegades, però, als atestats es considera que les víctimes són víctimes de si mateixes. De la son, d'una distracció.

De repente llaman a la puerta d'Etgar Keret (2012)

"El hombre se pasa todo el día fantaseando con las casas de los demás, imaginando que son la suya. Lo mismo hace con los trabajos, con los coches. Dejémonos de trabajos y de coches, porque con lo que realmente anda siempre fantaseando es con que las mujeres de los demás son su mujer. Y lo mismo hace con los niños. Con cualquier niño que haya visto por la calle, en el parque, por la tele o en una serie. Se los imagina en el lugar de sus hijos. Y así puede estarse horas. Si por él fuera, se pasaría así la vida entera.
–Hagai –le digo–, Hagai, despierta. Despierta a tu verdadera vida. Tienes una vida cojonuda. Una mujer impresionante. Unos hijos estupendos. Despierta.
–Deja –me responde desde las profundidades de su puf–, aparta, no jodas. ¿Sabes con quién estoy ahora? Con Yotam Ratsabi, que sirvió conmigo en mi mismo regimiento como sargento" (pàg. 36)

"Cuando Ronel despertó con el mágico sol de aquel martes y se encontró a su querido terrier Shjire entre las piernas lamiéndole la erección matutina, le pasó por su obtusa y relativamente desocupada mente un solo pensamiento, afilado como una navaja: «¿Es esto sexo?». Léase: ¿estaría Shjire lamiéndole los testículos de la misma manera que solía lamer los de Schneider, el schnauzer enano al que Shjire intentaba montar cada vez que se encontraba con él en el parque Meir, o no sería que Shjire le estaba lamiendo el miembro viril a su dueño por lo mismo por lo que escogía lamer las gotas de rocío a cualquier aromática hoja con la que se encontraba por la calle? Esa, realmente, era una pregunta preocupante"  (pàg. 54)

"Este cuento es el mejor del libro. Más que eso, todavía. Es el mejor cuento del mundo. Y no es que lo hayamos decidido nosotros. Lo han decidido por unanimidad centenares de especialistas independientes que lo han comparado en sus laboratorios con una muestra representativa de la literatura universal. Este cuento es una innovación exclusivamente israelí. Seguro que os estaréis preguntando cómo es posible que hayamos sido nosotros los que lo hemos escrito y no los americanos. Pues que sepáis que los propios americanos se preguntan lo mismo. Y no son pocas las vacas sagradas del mundo editorial estadounidense que van a perder su puesto de trabajo por no haber tenido preparada a tiempo la respuesta." (pàg. 119)

"Hasta que llegado un momento la almorrana ya era más grande que el hombre. Aunque ni siquiera entonces dejó de crecer. Finalmente, la tal almorrana acabó por encabezar el directorio de la empresa. Y a veces, cuando la almorrana se sentaba en la butaca de la sala de reuniones, el hombre que tenía debajo le molestaba un poco." (pàg. 153)

"«Nice Weather», buen tiempo para los ricos. Si vive usted en la gélida Islandia y la nieve y la oscuridad lo están volviendo loco, lo único que tiene que hacer es proporcionar los datos de su tarjeta de crédito y ellos, con un satélite o dos, le proporcionarán una terraza bañada en sol con una otoñal brisa en Ibiza y en el cálido mar un baño cualquier día del año." (pàg. 155)

" Existe una teoría científica que sostiene que hay millones de universos paralelos a este en el que nosotros vivimos y que todos son un poco diferentes. Los hay en los que nunca has nacido y otros en los que no hubieras querido nacer. Hay mundos paralelos en los que ahora estoy teniendo relaciones sexuales con un caballo y otros en los que acaba de tocarme el gordo de la lotería. Los hay en los que yazco desangrándome lentamente en el suelo del dormitorio y otros en los que soy elegido por mayoría absoluta como presidente de la nación. Pero toda esa variedad de mundos no me interesa para nada en estos momentos. Solo me interesan los mundos en los que ella no esté felizmente casada y no tenga un dulce hijito" (pàg. 171)