divendres, 25 d’abril del 2014

Los enamoramientos de Javier Marías (2011)


Detesto esa manía actual de la prensa de no ahorrarle al lector o al espectador las imágenes más brutales —o será que las piden éstos, seres trastornados en su conjunto; pero nadie pide nunca más que lo que ya conoce y se le ha dado—, como si la descripción con palabras no bastara y sin el más mínimo miramiento hacia el individuo brutalizado, que ya no puede defenderse ni preservarse de las miradas a las que no se habría sometido jamás con su conciencia alerta, como no se habría expuesto ante desconocidos ni conocidos en albornoz o en pijama, juzgándose impresentable.  (pàg 27)

Se convive sin problemas con mil misterios irresueltos que nos ocupan diez minutos por la mañana y a continuación se olvidan sin dejarnos escozor ni rastro. Precisamos no ahondar en nada ni quedarnos largo rato en ningún hecho o historia, que se nos desvíe la atención de una cosa a otra y que se nos renueven las desgracias ajenas, como si después de cada una pensáramos: ‘Ya, qué espanto. Y qué más. ¿De qué otros horrores nos hemos librado? Necesitamos sentirnos supervivientes e inmortales a diario, por contraste, así que cuéntennos atrocidades distintas, porque las de ayer ya las hemos gastado’ (pàg 51)

Hagamos lo que hagamos, estaremos siempre esperando; como muertos de permiso (pàg. 62)

Tal vez le daba lo mismo quién yo fuera, le bastaba con tenerme como interlocutor no gastado, con quien podía empezar desde el principio. Es otro de los inconvenientes de padecer una desgracia: al que la sufre los efectos le duran mucho más de lo que dura la paciencia de quienes se muestran dispuestos a escucharlo y acompañarlo, la incondicionalidad nunca es muy larga si se tiñe de monotonía. Y así, tarde o temprano, la persona triste se queda sola cuando aún no ha terminado su duelo o ya no se le consiente hablar más de lo que todavía es su único mundo, porque ese mundo de congoja resulta insoportable y ahuyenta. Se da cuenta de que para los demás cualquier desdicha tiene fecha de caducidad social, de que nadie está hecho para la contemplación de la pena, de que ese espectáculo es tolerable tan sólo durante una breve temporada, mientras en él hay aún conmoción y desgarro y cierta posibilidad de protagonismo para los que miran y asisten, que se sienten imprescindibles, salvadores, útiles. Pero al comprobar que nada cambia y que la persona afectada no avanza ni emerge, se sienten rebajados y superfluos, lo toman casi como una ofensa y se apartan: ‘¿Acaso no le basto? ¿Cómo es que no sale del pozo, teniéndome a mí a su lado? ¿Por qué se empeña en su dolor, si ya ha pasado algún tiempo y yo le he dado distracción y consuelo? Si no puede levantar la cabeza, que se hunda o que desaparezca’. Y entonces el abatido hace esto último, se retrae, se ausenta, se esconde (pàg. 85)

Sí, todos somos remedos de gente que casi nunca hemos conocido, gente que no se acercó o pasó de largo en la vida de quienes ahora queremos, o que sí se detuvo pero se cansó al cabo del tiempo y desapareció sin dejar rastro o sólo la polvareda de los pies que van huyendo, o que se les murió a esos que amamos causándoles mortal herida que casi siempre acaba cerrándose. No podemos pretender ser los primeros, o los preferidos, sólo somos lo que está disponible, los restos, las sobras, los supervivientes, lo que va quedando, los saldos, y es con eso poco noble con lo que se erigen los más grandes amores y se fundan las mejores familias, de eso provenimos todos, producto de la casualidad y el conformismo, de los descartes y las timideces y los fracasos ajenos, y aun así daríamos cualquier cosa a veces por seguir junto a quien rescatamos un día de un desván o una almoneda, o nos tocó en suerte a los naipes o nos recogió de los desperdicios; inverosímilmente logramos convencernos de nuestros azarosos enamoramientos, y son muchos los que creen ver la mano del destino en lo que no es más que una rifa de pueblo cuando ya agoniza el verano…’ (pàg. 150)



dijous, 17 d’abril del 2014

Mor Gabriel García Márquez

"Siempre era así: cualquier acontecimiento, bueno o malo, tenía alguna relación con ella. De noche, cuando amarraban el buque y la mayoría de los pasajeros caminaban sin consuelo por las cubiertas, él repasaba casi de memoria los folletines ilustrados bajo la lámpara de carburo del comedor, que era la única encendida hasta el amanecer, y los dramas tantas veces releídos recobraban su magia original cuando él sustituía a los protagonistas imaginarios por conocidos suyos de la vida real, y se reservaba para sí y para Fermina Daza los papeles de amores imposibles. Otras noches le escribía cartas de zozobra, cuyos fragmentos esparcía después en las aguas que corrían sin cesar hacia ella. Así se le iban las horas más duras, encarnado a veces en un príncipe tímido o en un paladín del amor, y otras veces en su propio pellejo escaldado de amante en el olvido, hasta que se alzaban las primeras brisas y se iba a dormitar sentado en las poltronas del barandal." 

El amor en tiempos del cólera, Gabriel García Márquez

dijous, 3 d’abril del 2014

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis (2013)

La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços, una mena d'alegria trista per les coses que no podran llevar-nos mai perquè ja les vàrem tenir i, malgrat que han deixat d'existir, encara romanen en nosaltres i esdevenen impertorbables. (pàg. 30) 

Quan ma mare arribava a casa, xiulava com un ocell, do-do-sol-mi. Aleshores tots deixàvem allò que estàvem fent -els deures, veure la tele, programar l'ordinador amb cinta de casset- i corríem a abraçar-la. Ens abraçàvem tots cinc molt fort, molt fort al rebedor, i el meu germà Nico cridava: "L'amor, l'amor, estam fent l'amor!". 
De vegades ens abraçàvem a l'ascensor, i aleshores els veïns sentien des de l'escala com un marrec exclamava: "Feim l'amor!" (pàg. 69) 

De vegades ens feien tests al col·legi i el meu quocient era el d'una persona normal. Jo no entenia com podia tenir el mateix quocient intel·lectual que tots aquells idiotes amb qui anava a classe, no tenia sentit. A ca nostra, quan mon pare no hi era, em ficava al seu despatx i remenava entre els papers fins que trobava la carpeta on hi havia els tests d'intel·ligència. Els feia d'amagat perquè, quan tornassin a posar-nos-en un al col·legi, pogués treure un 160 com Einstein o més. (pàg. 74) 

A l'armari no m'hi cap tota la roba. Què dic! Desset anys de viure a fora no caben en la teva habitació d'infantesa! De sobte, la teva independència és com n'Alícia després de menjar-se el pastís, immensa dins l'habitacle que et va veure créixer d'una altra manera, més pausada i lògica. Els braços que abraçaren somnis llunyans (què vol dir, somnis?, m'ho vaig currar!) surten ara, també les cames, per la porta i la finestra, el cap em pega amb el sostre perquè tenc massa ego per acceptar que he tornat. Quin fracàs. M'ofec dins la capsa del meu passat. Aquest ja no és el meu lloc. M'he fet gran de cop. (pàg. 77)

Mirar les estrelles. Preguntar: Mamà, què hi ha darrere les estrelles? Ma mare diu: Més estrelles. I després? Ma mare repeteix: Més estrelles. I darrere, més i més estrelles. El cel és infinit.
Sentir el mateix vertigen que quan em deixen a les fosques. No hi ha límits. Ni tant sols un llum encès al passadís que em doni aire. [...]
La vida, breu interrupció de l'infinit que comporta no ser-hi. (pàg. 135) 

Un dels meus jocs preferits, quan era petita, era posar Madame Tortue a terra i deixar que fes unes passes. Quan considerava que ja havia anat prou lluny, tornava a agafar-la i la col·locava just al mateix punt on l'havia posada el primer pic. Quan arribava a la mateixa distància, l'agafava un altre pic. Així, indefinidament. Em podia estar hores observant aquell exercici inútil que no la duia enlloc, que tornava Madame Tortue al punt de partida.
Viure ara a casa dels meus pares és com si algú estigués fent servir amb mi aquell joc sàdic. (pàg. 208)

divendres, 14 de març del 2014

Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès Jordà (2009)

Amb ella, el pacte no era possible. Les úniques opcions eren l'enemistat o la submissió. (pàg. 105)

Des d'aquell vespre, en Jordi està convençut que la Marta, que va néixer al novembre, va ser engendrada durant Long may your run, i que per això és tan dolça i sentimental i la trobarà molt a faltar. (pàg. 200)

De seguida que van sortir de la clínica amb la Marta encabida dins una cistelleta de les anomenades "moisès", enduts per un optimisme fora de lloc, van aprendre que ser pares volia dir ser proletaris. La feinada era inacabable, dia i nit, sense horari, ni diumenges lliures, ni vacances, ni vagues de zel. Va ser en aquella època que, per primera vegada a la seva vida, en Jordi va sentir enveja de la gent que s'avorria. (pàg. 211)

[Si això fos una novel·la d'un d'aquells escriptors nord-americans que donen classes de creative writing, ara podries llegir, per exemple, que els fotons solars han recorregut cent cinquanta milions de quilòmetres per fer resplendir els ulls de la Marta.] (pàg. 227)

A en Jordi, Londres li feia l'efecte d'un lloc on havien ocorregut grans esdeveniments, gestes de la humanitat en esferes molt variades de la cultura, l'economia i la política, però on ja feia anys que no hi succeïa res de nou. La ciutat s'havia convertit en un parc temàtic de si mateixa, una immensa zona d'oci, un escenari que semblava dissenyat per desenvolupar-hi activitats comercials de manera sofisticada, plaent i ininterrompuda. D'ençà que hi havia arribat, tenia la impressió que havia fet tard. Havia fet tard al pop, a la psicodèlia, la rock simfònic, al glam, al punk, a la dark wave, als New Romantics. Havia fet tard a la moda dels revivals i tot. (pàg. 234)

diumenge, 9 de març del 2014

50è Premi Recvll 2014 de Blanes

Per primer cop en la història dels prestigiosos premis literaris Premis Recull de Blanes, un andorrà, Iñaki Rubio, ha estat el guanyador del guardó Joaquim Ruyra de Narrativa amb l'obra 'L'altre costat del mirall', on proposa una mirada divertida i diferent de la vida quotidiana. Enguany, els premis han arribat a les seves noces d'or, marcant un rècord de participació amb 225 treballs de 196 autors catalans i d'arreu d'Europa. La nova secció del Premi de Conte Infantil ha estat la més concorreguda amb 66 treballs presentats. Josep Víctor Gay s'ha tornat a emportar per segon cop el Premi Salvador Reynaldos de Periodisme i l'actor Ramon Madaula ha aconseguit el Premi de teatre amb 'Coses Nostres'.

dijous, 6 de març del 2014

Xevi Sala guanya el XVI premi Roc Boronat 2014

L'escriptor i periodista gironí Xevi Sala ha guanyat el XVI premi Roc Boronat amb 'Esborraràs les teves petjades', una novel·la d'intriga ambientada en un poble de la comarca del Ripollès. El premi, dotat amb 6.000 euros, el convoca l'ONCE Catalunya per a obres de narrativa breu en català. La novel·la que serà editada pròximament per Proa, explica la sortida de la presó d'un terrorista i com reinicia la seva activitat des del seu amagatall al poble gironí.

Xevi Sala és el director d'El Punt Avui a les comarques gironines i ha publicat l'assaig 'A l'altre barri' (2003) i les novel·les 'Les causes perdudes' (Columna, 2010) i 'En la pell d'un mort' (Columna, 2013). L'ONCE Catalunya convoca anualment els premis literaris en llengua catalana Roc Boronat en memòria de l'escriptor i polític republicà, promotor del Sindicat de Cecs de Catalunya, organisme que tenia com a objectiu ser l'òrgan representatiu dels cecs catalans durant la República.

dimecres, 19 de febrer del 2014

L'altra de Marta Rojals (2014)

El món és un lloc estrany propietat dels altres. Dels actors bons, els de debò, ella en pren apunts per viure en el seu simulador de vol. La crisi ha tingut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia el mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. La dels fills de la democràcia que mai no van preveure cap involució de la seva gràfica. Estudia, que tindràs una bona feina. Compra't un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia't, treballa, hipoteca't, viatja, consumeix, tingues fills. On era l'error? (pàg. 71)

Colló, no em mireu així, si està estudiat. Miren el que tenen a casa i després se la van a pelar com a micos amb el Youporn, i es pensen que el món està ple de ties guarres i que el problema és que ells no les han sapigut trobar. Si els enreden pertot arreu, mira aquells bànners de ¡miiiles de casadas cachondas e insatisfeeechas esperan tu llamada! Uns collons, esperan tu llamada, que les miiiles de casades insatisfechas estan dormint rebentades d'anar tot el puto dia darrere dels crios i a la feina les que tenen feina i la casa i tot. I després les cries de catorze anys també van al Youporn i van totes amb el cony com si tinguessin cinc anys perquè es pensen que és lo normal. (pàg. 121)

Ens pensàvem que nosaltres érem un matrimoni diferent, sí, i un pimiento, reina. Que si no podíem tenir fills almenys tindríem temps per viatjar i per desarrollar-nos com a parella... ha-ha! Arriba un punt que ja ho has donat tot de si, que tot es repeteix i que necessites començar de nou a través d'algú diferent, m'entens, oi, lo que vull dir?, perquè si no la vida es torna una pesadilla. Per això la gent se re-pro-du-ce, reina, perquè la vida és in-so-por-ta-ble, carinyo. I com que és insoooportable necessites tenir algú innocent a casa que encara no ho sàpigui, m'entens, lo que et vull dir?, que et faci velar -com es diu, velar?-, això, doncs vet-ll-ll-llar per la seva innocència, perquè no es trenqui, i així tornes a creure que la vida val la pena, i aguantes el que et queda de la teva punyeteeera vida perquè hi ha un motiu per llevar-te tots els matins. (pàg. 131)

Les vacances de l'any passat havien sigut trenta-un dies de mal de ventre. Els rumors d'un ERO al diari les havia sembrat de temors. El Nel no va tenir paga doble. Tanmateix, van representar el paper pensant-se en el fons que potser se'n salvarien. Tot el país es pensava que al final se'n salvaria. I ara, al capvespre, tot el país pedala, patina i corre d'una banda a l'altra de la gàbia per no haver-hi de pensar. (pàg. 313)

tots els despertars dels joves del país giren en torn de la mateixa cosa: tenir un sostre on viure i, després, viure si pot ser (pàg. 318)