divendres, 14 de juny del 2013

Nocilla Experience d'Agustín Fernández Mallo (2008)

"La cuerda, el hilo, gracias a Ariadna, fue lo primero que conocimos como método eficaz para comunicarnos a distancia. Tardamos siglos en desprendernos de él hasta formalizar eficazmente las comunicaciones inalámbricas en antenas, códigos electromagnéticos y satélites inmediatos. Ahora están excavando las calles de todas las ciudades a fin de cablearlas [fibra óptica o equivalentes], y esta vuelta al origen, al hilo de Ariadna, no es sólo simbólica pues constantemente hay que detener las excavaciones al encontrarse restos de conductos antiguos, alcantarillados griegos, calzadas romanas: primigenios cableados." (pàg. 36)

"El ajedrez, por ejemplo, es un deporte muy sencillo porque en algún sitio todas las partidas están ya escritas, sólo hay que analizarlas en una computadora, pero el parchís se fundamenta en la tirada de un dado y esa emergencia del azar a lo real es lo más complejo que una persona pueda llegar a imaginar." (pàg. 44)

"Hace no muchos años, en la década de los 90 del siglo 20, la Tate Modern Gallery de Londres llevó a cabo un estudio para averiguar qué estaba dañando más sus cuadros. El estudio arrojó que no eran los flashes de los nipones, ni las manazas de los niños malcriados, ni siquiera el propio paso del tiempo, sino las ventosidades de los millones de visitantes que acuden cada año."  (pàg. 92)

[http://es.wikipedia.org/wiki/Caras_de_Bélmez] (pàg. 98)

"¿Qué es lo más importante que has hecho con tu música?: Lo más importante es lo que dejas en la gente. La gente escribe cartas personales donde explican su relación con la música o con las canciones, cartas donde hablan de un período de su vida, de lo que hacían, de lo que les pasaba; y en ese tiempo salió tal disco, y todas sus vivencias y recuerdos están relacionados con ese disco. Se vuelven como grabaciones caseras de vídeo para la gente, algo que escuchan y que se llevan a la tumba. Eso es sin duda lo más importante, absolutamente, porque es lo que yo también obtuve de la música. La primera vez que escuchas un disco que te impresiona es una sensación que guardas toda la vida, es la experiencia más profunda que has tenido nunca."
Entrevista a Thom Yorke, líder y cantante de Radiohead, El pop después del fin del pop, Pablo Gil, Ediciones Rockdelux, 2004 (pàg. 119)

dimecres, 5 de juny del 2013

Suicidios ejemplares d'Enrique Vila-Matas (1991)

"Hace unos años comenzaron a aparecer unos graffiti misteriosos en los muros de la ciudad nueva de Fez, en Marruecos. Se descubrió que los trazaba un vagabundo, un campesino emigadro que no se había integrado en la vida urbana y que para orientarse debía marcar itinerarios de su propio mapa secreto, superponiéndolos a la topografia de la ciudad moderna que le era extraña y hostil" (pàg. 7)

"Me sentaré a esperar, habrá una silla para mí en esta ciudad, y en ella se me podrá ver todos los atardeceres, callado, practicando la saudade, la mirada fija en la línea del horizonte, esperando a la muerte que ya se dibuja en mis ojos y a la que aguardaré serio y callado todo el tiempo que haga falta, sentado frente a este infinito azul de Lisboa, sabiendo que a la muerte le sienta bien la tristeza leve de una severa espera" (pàg. 24)

"La cosa mejor que ha hecho la ley eterna es que, habiéndonos dado una sola entrada a la vida, nos ha procurado miles de salidas." Séneca, Cartas morales a Lucilio (pàg. 77)

"Es Barrymore, me dijo de repente, sonriendo como en los viejos tiempos. Eso me alivió y por un momento pensé que había ella recobrado la memoria. Pero luego me pareció que más bién era todo lo contrario. Era como si pequeños trozos o fragmentos de su memoria se estuvieran desprendiendo de su frente y pudiera asistirse al insólito espectáculo de ver cómo allí mismo, en aquellos precisos instantes, su mente se iba vaciando en público, lentamente se iba quedando en blanco, desposeída trágicamente de todo recuerdo" (pàg. 118)

dijous, 30 de maig del 2013

Infecció de Sergi Pàmies (1987)

"Es diu Nogués. Ha rebut una carta on s'anuncia que tots els Nogués es reuniran al poble de Nogués diumenge vinent. També diu que el conviden." (pàg. 19)

"Quan el nyu va entrar al bar, el porter va pensar que era cosa de l'amo, i el va deixar passar. La bèstia, fosca i lenta, es va situar prop de la barra, agitant la cua. Els clients van fer veure que no es sorprenien." (pàg. 43)

"Alguns anònims l'informen de rècords no oficials i el conviden a assistir a competicions clandestines d'empassar-se fulles d'afaitar, de defecar, de beure sang humana, de trencar maons amb l'esquena, de penis més llargs... No té temps d'anar-hi i, a més a més, no li interessa. Per ell, els rècords han de ser oficials, demostrables, Guiness. No s'hi val a dir que l'home més alt del món no és un pakistaní de 2,51 metres si no es pot demostrar el contrari." (pàg. 90)

"M'han regalat una ampolla de colònia. L'anunci diu que dues gotes són suficients per seduir un exèrcit de rosses." (pàg. 135)

dimarts, 28 de maig del 2013

Anna Karenina de Lev Tolstoi (1877)

   "Hi ha persones que en trobar el seu rival afortunat es giren tot seguit d'esquena a tot el que té de bo per tal de remarcar només el que té de dolent; al contrari, n'hi ha d'altres que allò que més desitgen trobar en aquest rival afortunat són les qualitats amb les quals els ha vençuts i, amb un dolor coent al cor, cerquen en ell només allò que té de bo. Levin pertanyia a aquesta categoria de persones." (pàg 64)

   "Quan veié tot això, el garfí un instant el dubte de si fora possible d'organitzar aquella nova vida que havia somiat pel camí. Totes aquelles emprentes de la seva vida semblaven enxampar-lo per dir-li: «No, no ens abandonaràs; no seràs un altre, sinó el mateix de sempre, un home carregat de dubtes, eternament descontent de tu mateix, amb temptatives inútils d'esmena i amb caigudes, i amb l'espera eterna d'una felicitat que no has assolit i que no és possible per a tu»". (pàg. 110)

   "En veure Aleixei Alexàndrovitx, va creure en ell i tingué una sensació desagradable, semblant a la que experimentaria un home turmentat per la set que, en arribar en una font, hi trobés un gos, una ovella o un porc que hi haguessin begut i enterbolit l'aigua" (pàg. 124)

   "Sabia que no li podia prohibir de distreure's amb la pintura; sabia que ell i tots els diletants tenien el dret indiscutible de pintar el que els plagués, però a ell això li desplaïa.  Hom no pot prohibir a un home de modelar una gran nina de cera i besar-la. Però si aquest home amb la seva nina ve i s'asseu davant d'un enamorat i es posa a amanyagar la seva nina de la mateixa manera que l'enamorat amanyaga la seva estimada, aquest experimentarà una sensació desagradable. Això era el que li passava a Mikhàilov en veure la pintura de Vronski, que trobava ridícula, li podruïa recança i llàstima i l'ofenia." (pàg 521)

"Hi havia en ella l'excitació i la rapidesa de comprensió que apareixen en l'home a la vetlla del combat, en la lluita, en els moments perillosos i decisius de la vida, en aquells minuts en que l'home mostra una vegada per sempre la seva vàlua i que tot el seu passat no ha estat inútil, sinó solament la preparació d'aquells moments." (pàg 542)

   "La vista del germà i la proximitat de la mort renovaren en l'esperit de Levin aquell mateix sentiment d'horror que l'havia abassegat aquell vespre de tardor en què Nikolai arribà a la hisenda davant allò que tenia d'enigmàtic, de pròxim i d'inevitable la mort. Aquest sentiment era ara més intens que abans; encara menys que abans es veia capaç de comprendre el sentit de la mort, i més terrible encara li semblava la seva inevitabilitat; però gràcies a la proximitat de la seva muller, aquest sentiment no el desesperava; a despit de la mort, sentia la necessitat de viure i d'estimar. Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur.
  Amb prou feines havia tingut temps d'acomplir-se als seus ulls el misteri de la mort, tan indesxifrable com abans, que en sorgia un altre, tan insondable com aquell, que cridava a l'amor i a la vida.
  El metge confirmà les seves suposicions respecte a Kitty. La causa que es trobés malament era la gravidesa." (pàg 549) 

   "I tot d'una Levin, d'aquell món misteriós, ultraterrenal i terrible en el qual havia viscut aquelles vint-i-dues hores, se sentí transportat la món habitual anterior, però il·luminat amb una llum nova de felicitat que no podia resistir. Les cordes, massa tibants, esclataren. Els sanglots i les llàgrimes de joia que no havia previst el sacsejaren amb tanta violència, que durant una llarga estona, no pogué parlar.
   Agenollat prop de Kitty, tenia els seus llavis a la mà de la seva muller i la besava, i aquesta mà contestava als seus besos amb un feble moviment dels dits. I en l'endemig, allà sota, als peus del llit, s'agitava entre les mans traçudes de Lisaveta Petrovna, com la lluïssor vacil·lant d'una llàntia, la vida d'un ésser humà, que mai encara no havia existit abans i que amb el mateix dret que el mateix ara viuria i engendraria altres semblants seus." (pàg. 766)

   "En la infinitat del temps, de la matèria, de l'espai, es forma una cèl·lula orgànica, se sosté un moment i s'esbotza... Aquesta cèl·lula sóc jo" (pàg. 846)

dimecres, 20 de març del 2013

Petita crònica d'un professor a secundària de Toni Sala (2002)

     "Setembre. Els turistes es passegen pels carrers en calça curta. La realitat de l'institut se sobreposa a la realitat de les vacances, com si una de les dues funcionés a deshora." (pàg. 16)

     "Però jo tinc anys d'experiència, i ells tenen menys coneixement —o coneixement zero— de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida adulta." (pàg. 23)

     "És un esport d’aventura. Cada vegada que coneixem algú, aquest algú ens fa diferents. Nosaltres som sempre nosaltres mateixos —és la maledicció—, però els altres ens fan diferents. Ens destrien, tamisen; seleccionen allò que volen veure en nosaltres —de bo o de dolent, segons què busquin. Ens recreen al mateix temps que nosaltres els recreem a ells. Al mateix temps que nosaltres mateixos ens autorecreem. Quina eina tan fina, quin procediment de destil·lació, estudiar-se a través del que busquem en els altres.” (pàg. 29)

     "—Per cert— diu un professor dels antics, dirigint-se als seus companys de l'any passat—, ahir va trucar la Maria. Dóna records a tothom.
     La Maria és una professora fantasma. Cada començament de curs té els seus professors fantasma. No es diu l'especialitat per no ferir qui les reemplaça. Persones enyorades, professors que el curs passat van deixar un bon record a l'institut, però que aquest curs han estat destinats a un altre centre, o han quedat al carrer, sense feina" (pàg. 32)

     "El noi escriu en diagonal, amb lletra basta, cal·ligrafia il·legible. L'estela tremolosa del guix va deixant paraules inventades, mots units els uns amb els altres com germans siamesos, aberracions gramaticals —gramàtiques— de tota mena: alternança de terminacions verbals en ava i aba, pecats ortogràfics i un desert accentual absolut. La pissarra es va omplint de monstres blancs: malformacions, deformitats, mutilacions, aràcnids i sirenes lèxiques, centaures, quimeres... Què hi fa, aquest nano, a quart d'ESO?" (pàg. 35)

     "Eclipsats al fons de la vall hivernal, disminuïts, secs, els dies del segon trimestre comencen la marxa avui; desfilaran l'un darrere l'altre iguals, sigil·losos, batallons de setmanes, esquadres de mesos que travessaran les pàgines dels llibres de text i les deixaran darrere seu rebregades, plenes de guixots, terra cremada; violaran gramàtiques, saquejaran enciclopèdies, robaran les solucions dels exercicis i minaran la meva llibreta de notes; conrearan lllibretes senceres —cada línia és un solc—, contemplaran quaderns i més quaderns d'apunts de classe. Veuré passar aquests dies silenciosos d'hivern per sobre els caps del alumnes que escriuen, grupets de dies com esbarts d'herbívors de muntanya que trepitgen de puntetes la neu precintada, la neu que amaga i cobreix la terra sòlida, fèrtil, encesa per dins." (pàg. 77)

     "Aquest desconeixement absolut de què els espera darrere el teló, aquest observar des de fora l'existència adulta amb un cervell i amb un cos ja fets, dóna a l'adolescència una alegria forta, capaç de tombar gegants. Són els més joves, bells, espavilats, prometedors; encara poden demostrar-ho tot, en ells és plausible qualsevol fantasia ja definitivament vedada a nosaltres, adults." (pàg 106)

     "Les circumstàncies ja s'encarregaran de capturar aquests adolescents tan prometedors. La xarxa és densa. No hi ha res a fer. Sobre aquestes personalitats tan riques de reflexos s'hi anirà fent una capa de cera bruta i ratllada, de crostes, encarcarada, i al cap de deu anys ja tots aniran per la vida amb l'espasa en una mà i l'escut a l'altra.
     He dit tots però no són ben bé tots. N'hi ha que aguanten molts anys. Els veiem alegres, el temps no passa, sembla que diguin; però el que no passa és la xarxa, el temps sí; fins el dia que es desperten, miren al seu voltant, ens veuen a nosaltres i es pregunten: què hi faig, jo, en aquest cementiri?
     Caminen entre els morts i és un dilema terrible, haver de triar bàndol. La solitud o la mort. La solitud o la destrucció. Aquests arriben a patir molt, i viuen anys i anys sense decidir-se a fer el pas que la vida s'ha estalviat de donar per ells; aquests caminen quilòmetres i quilòmetres arran del precipici, sense decidir-se mai a saltar, esperant que una ventada, un mal pas, una distracció...
     I és el preu de ser diferent dels altres, el preu d'haver-se fet l'espavilat, i els cadàvers, el dia que els ressagats arriben, els fem una bona festa de benvinguda:
     —Ja era hora; trigaves molt; no saps què t'has perdut —diem, riem i quina venjança!
     També entre els professors hi ha persones que no deixen anar l'adolescencia. Es barregen amb els alumnes, es diverteixen amb ells, se'ls veu d'una hora lluny: han encertat l'ofici. Si arriben a fer el ridícul, els critiquem sense contemplacions, i si no, des de baix del precipici, els espiem esperant que cometin d'una vegada el pas en fals." (pàg. 107) 


divendres, 15 de març del 2013

L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez (2011)

   "Durant un temps, de petita, estava convençuda, perquè així l'hi havíem fet creure, que podia obrir i tancar les finestres del cotxe tocant-se la punta del nas. De manera que només calia estar a l'aguait per prémer el botó en el moment oportú. Gairebé sempre era fàcil. De tant en tant, però, ho feia dissimuladament. Com si, moguda per la desconfiança, volgués posar-nos a prova. Però la Nora l'enxampava una vegada sí i l'altra també. Llavors el seu somriure còmplice hauria estat prou motiu per aturar el cotxe i abraçar-la amb totes les meves forces." (pàg. 12)

   "El Robert s'asseu al meu costat i es treu un porro de la butxaca de la camisa.
   Té. Te'l deixo desvirgar.
   M'apropa l'encenedor i faig la primera pipada.
   Sóc incapaç d'empassar-me el fum.
   L'hi torno.
   D'on ha sortit?
   El Robert aspira amb força. Tus.
   Queda inaugurado este pantano.
   És la frase preferida del seu pare, que l'engega amb qualsevol pretext. Com més absurd i inadequat, millor.
   Que enrollat, no?
   M'ha dit que també tenim dret a celebrar el seu aniversari sense estar-nos de res." (pàg. 39)

   "Segur que la Jana sabria trobar-hi alguna utilitat reconfortadora. Vindria corrents pel passadís i em sorprendria amb alguna de les seves pensades inversemblants. Com el vespre que va decidir que havíem de pujar un ninot de neu a l'habitació de l'hotel perquè no passés fred a la nit i no va entendre que no compartís el seu entusiasme.
  Per què dius que és imposible?
  Perquè es fondrà.
  No hi ha res impossible. Podem deixar la porta de la nevera oberta." (pàg. 41)

   "El Robert i jo, expulsats de classe, esperem a la porta de l'aula.
   L'hermano Estruch ens veu des del final del passadís.
   Ustedes, vengan aquí.
   Quan ens hi acostem es fica la mà a la butxaca de la sotana, treu la capsa de pastilles Juanoola i ens dóna una hòstia
   El cuerpo de Cristo
   Pa àzim amb gust de regalèssia.
   Amen" (pàg. 138)